dissabte, 25 de gener de 2014

M'estima, no m'estima, m'estima, no m'estima...

Anava amb pressa cap al centre a comprar una alguna cosa per a sopar perquè ja era tard. Amb la vista al front em va semblar veure al Pau, caminant cap a mi, de la mà d'una dona... carai, però si semblava la Maria. Era la Maria. Ostres no entenia res. Amb la dura separació que havien passat. Ell li havia dit que ja no l'estimava. Uff, com més ens acostàvem veia un agradable somriure a les seves cares. I finalment en creuar-nos vam parar a saludar-nos.
- Hola, quant temps feia que no ens veiem!- em van dir.
- Es veritat, ara feina molt temps. Què tal va tot? I els nens?
I jo no vaig poder estar-me de preguntar:
- Esteu junts una altra vegada?
- Si - em van dir amb el somriure d'orella a orella els dos.
- Doncs me n'alegro moltíssim. Us he vist venir i no sabia si el què estava veient era el que semblava, però celebro que sigui així. I bé, com va tot?
- Doncs bé, molt bé.
Vam parlar una mica de detalls que no venen al cas i finalment, com que ja he dit que tenia pressa, ens vam acomiadar.

Quines coses que passen! S'havien separat potser feia quatre anys, després de més de 20 anys de matrimoni. No hi havia hagut infidelitats, ni tan sols mals rotllos. Senzillament hi havia un desencís. No van suportar l'estiu i durant l'agost ell va marxar de casa. La Maria em deia un dia plorant: "Em va dir que ja no m'estimava. No m'ho podia creure. Home, les coses no són com al principi, però tampoc havíem tingut cap problema greu en el nostre matrimoni, els normals del dia a dia. Però diu que ara vol viure. Com si jo no li hagués deixat fer..."
Jo no vaig saber què dir-li. Eren una família consolidada, encantadora, propera, bona gent. No érem amics íntims però havíem compartit moltes coses a l'escola on els nens estudiaven junts, i a l'escola de música on també anaven tots i havíem tingut una bona relació. Però quan va passat tot això els nens ja eren grans i ja no coincidíem tant i des de llavors cada vegada coincidíem menys.
Quan passen aquestes coses et sap greu. Tan difícil que és construir i mantenir una família i el fàcil que a vegades resulta enfonsar-ho tot. Hi ha coses que costa entendre. Segur que hi havia molta lletra petita que no coneixia i que no és tant fàcil de valorar des de fora. Inclús hi ha una part en la que et pots veure identificat, perquè està clar que la convivència és difícil i el desgast de les relacions tampoc és una cosa que sigui estranya per a ningú. Alguna vegada que hi pensava fins i tot li donava la volta al mitjó i pensava que en Pau havia sigut coherent si realment els seus sentiments havien canviat i valent per donar el pas.  Molts, en aquestes circumstàncies, es rendeixen i es resignen i van fent, amb més pena que glòria, condicionats per alguna que altra pressió familiar i/o social o simplement perquè no tenen valor de donar cap pas endavant. Acceptava la valentia del Pau però em sabia greu la situació de la Maria a la qui notava com a víctima sense culpa de la situació.
Però, bé, allò que passa, que les coses cauen pel seu propi pes, i donde dije digo digo Diego. I donant-li voltes al tema, ara després de trobar-los l'altre dia un altre cop junts, em pregunto moltes coses:
Després d'aquest break tot pot tornar al seu lloc? tot pot tornar a ser com abans?
O més ben dit, què ha canviat per poder tornar i arreglar-ho tot?
O ha esta el Pau que ha vist que allò que per a ell creia que era viure, és ja a la seva edat, una mica cansat?
O potser pensava que se li obriria un nou món i ha vist que el mercat està molt malament?
O ha aprés a valorar el que tenia a casa quan ha marxat d'ella?
Si m'apretessin gaire, no sabria bé on posicionar-me, no és gens fàcil trobar el punt d'equilibri entre tot plegat.
De tot cor m'alegro que ho hagin arreglat, però segur que ha sigut un tràngol en la seva vida que caldria valorar si ha valgut la pena.
Però el qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra!

13 comentaris:

  1. Només en Pau sabrà els motius que l'han portat a rectificar, jo no m'aventuraria a dir el perquè, les experiències personals ens poden dur a pensar coses que no són. En tot cas, diria que és una suma de totes les possibilitats que dius. Però el que importa és que ha canviat d'opinió, pel.que sigui, i ara estan bé. Doncs que duri!

    ResponElimina
  2. Suposo que es va crear un món ideal a la seva ment en el que la seva parella no hi figurava. Un cop fora de la relació va poder comprovar que no tot és tant fàcil, aleshores l'anyorança del que s'ha perdut el fa lluitar per rcuperar-ho.
    Tant de bo els vagi bé, encara que segons es diu, segones parts mai fòren bones.

    ResponElimina
  3. el món de la parella és complexe.....ves si han tornat serà per alguna cosa ....potser va ser una crisi per esgotament, per rutina .....ves a saber! ara almenys deuen tenir una relació renovada!

    ResponElimina
  4. Els motius poden ser tan complexos que a vegades ni ells mateixos els saben ben bé del cert.

    I molt més complicat és veure'ls o saber-los des de fora.

    A vegades ens hem d'allunyar per veure les coses més clares. O trencar la rutina per veure que no era tant dolenta com semblava. O veure que totes les relacions tenen dificultats semblants. O trobar-se massa sol, o enyorar la comoditat que algú cuidi de tu... o les dificultats econòmiques, que entre dos es porta més bé que sols... infinites possiblitats.

    Però cap recança, no tindria jo... potser per arribar on són els feia falta passar per això. Malgrat que s'ho podrien haver estalviat.

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Per poder esbrinar-ne els motius, ens hauríem de posar a a seva pell...De totes maneres està bé, va ser un amor d'anada i tornada!
    Bon diumenge.

    ResponElimina
  7. el proper dia que trobis en Pau, l'agafes per banda li fas un terer grau i li preguntes directament els motius, així ens deixem d'especulacions.

    ResponElimina
  8. Són feliços ara?
    Si és així res a comentar, fer creu i ratlla ... molt difícil, però no impossible.

    Bona setmana!
    Aferradetes :)

    ResponElimina
  9. Xexu: Si, si, si no m'hi fico. Ells sabran. Només desitjo que els vagi molt bé.
    Joan: Crec que hi ha bona part del que tu dius. Fins i tot penso tb que tens raó en la última reflexió. Però vull donar-los el meu vot de confiança.
    Elfreelang: Doncs si, les persones som la pera! Els individus som complicats i les parelles, tot un món!
    Carme: Efectivament, infinites possibilitats tant en la ruptura com en la tornada.
    M. Roser: No importen els motius, importa més el resultat final.
    Pons007: No ho faria pas això del tercer grau. Ells sabran els motius. No m'interessava l'especulació sinó la reflexió del comportament humà que n'és tant de difícil!
    Sa lluna: Chi lo sa?

    ResponElimina
  10. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponElimina
  11. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  12. A veces no todo es tan facil como parece, y al encontrar un algo en la relación que no funciona, es obligado decir "no te quiero" cuando el resto de la convivencia funciona.
    Esas dos palabras pocas veces son ciertas realmente, porque resulta imposible derribar de un plumazo tanto compartido, malos y buenos momentos. Quiza es bien cierto aquello que dicen de si le quieres dejalo libre, si vuelve...y bla bla bla

    ResponElimina
  13. Lenore: Benvinguda! Benretrobada! He vist que també has publicat al teu blog, després de gairebé dos anys de silenci. A veure si reprenem el ritme!

    ResponElimina