dijous, 20 de setembre de 2012

La funesta ideologia.


No recordo com la conversa que manteníem davant d'una cerveseta va portar al Josep a explicar-nos que el seu fill no només havia escrit un llibre sinó que havia guanyat també un premi. Li vaig dir que me'l deixés i ho va fer. Me'l vaig cruspir en un parell de dies i això que jo no sóc gaire ràpida en això, però em va captivar.
Si hagués de dir de què va La funesta ideologia (d'entrada em va semblar un títol estrany) diria que és una novel·la que retrata d'una manera curiosa part de la “misèria humana”, tant a nivell social com a nivell individual. És una metàfora molt ben lligada del que som, del que volem ser i del que realment arriben a ser, de com perdem la identitat, dels llaços que ens uneixen i ens desuneixen dels altres éssers humans que trobem en el nostre camí, del que fan amb nosaltres les circumstàncies amb les que en veiem immersos, en definitiva d'allò que ja fa molts anys va donar títol al famós llibre del Milan Kundera, la insuportable lleugeresa de l'ésser.
Però la lectura d'aquest llibre m'ha fet anar més enllà de la mera lectura perquè no se si l'autor, en Joan Negre, estaria d'acord amb la meva descripció.
L'objectiu d'una novel·la de misteri és resoldre l'embolic que s'hi planteja, l'objectiu de les novel·les romàntiques és el relat dels fets que fan trobar dues persones i del que sorgeix o no entre elles, però aquesta novel·la de la qual avui en faig la ressenya no sabria com classificar-la. Hi ha molt més suc per esprémer del que sembla a primer cop de vista, hi ha moltes reflexions infiltrades en les que parar-nos a pensar. I com que les metàfores donen molt joc, ves a saber tot el que vol dir l'autor. Aquí està la gràcia, que cadascú en pot treure molt de profit. Us hi animeu?

Us en deixo algun fragment:
...“L'inconscient ens porta molt camí per endavant. És com si només ell pogués contemplar els fils que teixeixen el nostre destí i prepara el terreny, fent comparèixer amb antelació els entrebancs que haurem de superar.”

...”-Tothom s'ha de comprometre tard o d'hora per alguna cosa- va dir en Tortiola, afuant-se el bigoti-. Sé que no és una decisió senzilla i que a la teva mare no li agradarà, però crec que seguint així acabaries no sent ningú en aquest poble, i per acabar d'aquesta manera és millor no viure. Jo he aprés ara, possiblement massa tard, que sense lluita no hi ha victòria. S'ha de ser valent i no tenir por. Si et compromets ja hauràs vençut, perquè molt pocs s'atreveixen a escollir.”

...”En Tortiola va sortir del cotxe i va voltar-lo per darrere. Va obrir la porta i va agafar el cadàver de la Cris(*) que conservava el somriure. Era reconfortant pensar que no l'havia perdut. La bala havia anat més ràpida que la percepció de la destrossa del cervell i no havia tingut temps d'adonar-se de res. És clar que també podia estar somrient perquè en l'última espurna de vida havia pensat que ja era hora que s'acabés tanta ximpleria. En tot cas ella somreia; la resta eren opinions poc justificades, un exercici d'imaginació.”

(*) La Cris era una gossa a la que li acabaven de clavar un tret al cap.

2 comentaris: