dijous, 6 de setembre de 2012

Abismes


El ser concient del lluny que es sentia de qui l'abraçava
la feria profundament
i la feia caure en un abisme.

11 comentaris:

  1. que en la caiguda trobi el que necesita.

    ResponElimina
  2. Els pèls de punta... noieta... se'm posen...

    però m'apunto al que diu en Joan, a vegades la caiguda també pot ser positiva.

    ResponElimina
  3. Uf, és dura aquesta sensació, eh... de moment t'envio una abraçada, llunyana, però espero que reconfortant.

    ResponElimina
  4. Joan: Sí, a vegades s'ha de tocar fons per poder remontar.
    Carme: Aquestes coses són crues però passen.
    Xexu: En aquestes coses la distància no la posen els km. A vegades pocs cm et fan sentir a anys llum.

    ResponElimina
  5. caram! és dur sentir això....la vida uneix i separa....
    ànims!

    ResponElimina
  6. quantes sensacions aparentment contradictòries, però a l'hora compatibles

    ResponElimina
  7. Probablement de les vivències més dures...

    ResponElimina
  8. Conec la sensació. Però també sé que amb una paraula, la distància més gran pot desaparèixer en un segon!
    Bé! en una paraula o en unes quantes!
    Abraçadeta!

    ResponElimina
  9. No no, el que era llunyana era la meva abraçada, que sí que estic lluny. Ja entenc per on van els trets...

    ResponElimina
  10. I a vegades no volem sortir de l'abisme...

    ResponElimina
  11. Elfreelang, Khalina, Fanal blau: Així és la vida, amb tot un munt de sensacions i de totes elles se n'ha de buscar l'aprenentatge.
    Gerónima: A vegades sí i a vegades no.
    Xexu: Ja ens entenem...
    Dissortat: Es prengui la decissió que es prengui, sempre hi ha el motiu que la provoca al darrere. Està clar.

    ResponElimina