dijous, 19 de juliol de 2012

Bikasm, un desconegut en un banc.



Estava asseguda en un banc de la plaça Catalunya fent temps. De l'avorriment es va posar a llegir el llibre d'anglès del qual tenia un examen la propera setmana. Una parella de nois es van asseure a l'altre extrem del mateix banc. Al cap d'una mica li va preguntar un sobre el que llegia. Ella li va contestar amb desgana, però el noi va insistir i li va dir si li deixava veure el llibre.
  • Estas estudiant anglès?
  • Si.
  • I com és això?
Per un moment va pensar de no contestar i no seguir-li el rotllo, però després va pensar que no costava gaire ser educada i al cap i a la fi, no tenia res més que fer fins d'allà a dues hores.
  • Per la feina i també perquè m'agrada.
  • De què treballes?
  • Faig de ....
I es van embrancar en una llarga conversa. Ell feia les preguntes, moltes preguntes, i ella les contestava amb prudència, però amb amabilitat. A vegades ella també preguntava, però menys. La conversa havia passat a ser en llengua anglesa. Ell era de fora: pell bruna, trets sudasiàtics... i semblava trobar-se més confortable amb la conversa en anglès i a ella ja li anava bé. “It will be a good practice for your exam”, li havia dit ell.
Paral·lelament a la conversa, que li resultava força agradable, es debatia en altres pensaments que la feien desconfiar de les intencions del paio i de si estava fent bé ella de donar-li tanta conversa o no.
El company que s'havia assegut amb ell en el banc feia estona havia marxat. La conversa havia entrat ja en el terreny personal. Ella s'hi sentia bé. Semblava un bon jan. Li feia pensar en el fàcil que havien tingut la vida alguns i el complicada que havia estat per d'altres. Ell li havia dit que eren 3 germans i tots havien hagut de marxar a buscar-se la vida a diferents llocs d'Europa. Els seus inicis a Barcelona no havien estat fàcils però ara tenia una feina que li permetia viure, sense luxes però tranquil.
  • Would you like to have a coffe? - Li havia dit ell de cop.
  • Pardon? - L'havia entés perfectament però era una excusa per a guanyar temps i pensar en si havia de dir que si o que no.
Va acceptar. Tornava a tenir el seu debat intern. I no era cap problema de consciència. En general hi hauria poca gent que hauria fet aquest gest senzill de parlar amb un desconegut, i encara menys si era un immigrant. Per què es teníem tants prejudicis? Per que en general costava tant sortir de l'ou?
Per què s'està sempre predisposat a tancar portes en lloc d'obrir-ne?

Van prendre un cafè i van tornar a seure al mateix banc. Llavors ja no un a cada extrem, sinó un al costat de l'altre. I van continuar la conversa. I ja anava sent l'hora del comiat: ell havia d'anar a treballar i ella tenia hora a la pelu. Es va adonar en aquell moment en que encara no sabien ni com es deien. Ell li va demanar el nº de telèfon però ella li va dir que no li donava.
  • Pots tenir problemes amb el teu marit?
  • No ho crec. Però per si de cas. Si vols et dono l'adreça de correu electrònic.
  • Mira, et dono jo la meva i m'escrius només si vols.
I li va escriure, en una llibreta que ella portava, el nom i l'adreça perquè no era un nom fàcil. El va acompanyar fins a la porta del lloc on treballava ja que li anava de pas cap a la perruqueria i es van acomiadar fins quan ella volgués.

De tornada a casa se sentia feliç:
  • Per haver fet el que el cor li va dictar enlloc de comportar-se distant i freda.
  • Per haver triat seguir la conversa des del principi, ser educada i oberta.
  • Per haver fet el que a priori semblava obvi i tenia clar que no ho era tant. En arribar a casa i explicar-ho ho va poder constatar. I quan ho va explicar el dia següent a la feina, també.
  • Per haver confiat en un desconegut sense gaire recança, i confiar una mica més en general en els iguals, i poder desmentir que els altres d'entrada siguin “dolents”.
  • Per haver sembrat una llavor d'esperança en favor de les relacions humanes.
Ara queda veure si hi haurà algun dia algun correu electrònic o una altra trobada en aquell banc que ell li va dir que visitava cada tarda a aquella hora, per a seguir fent créixer aquesta llavor d'esperança.

14 comentaris:

  1. M'agrada la història... realista i ben bé com són les coses, prejudicis, recances, desconfiança, però dintre de tot alguna cosa ens crida que no ha de ser així, i els altres ens diuen el contrari.

    Molt bé Laura!

    ResponElimina
  2. tenir la confiança que no sempre volen alguna cosa de profit nostre hauria de ser més sovint posada a prova.
    Molt bon relat

    ResponElimina
  3. M'ha agradat! Bona història. Un petó.

    ResponElimina
  4. Jo tinc ganes de que em passe alguna cosa així. Necessite sang fresca! Bromes a banda (o no són bromes?), és difícil fer relacions d'eixa forma, però no impossible.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. tant si és un tros de realitat com imaginada m'agrada en tots dos casos..i com deia Walt Witman : Desconocido,si al pasar junto a mí deseas hablarme,
    ¿por qué no has de hablarme?
    ¿Y por qué no he de hablarte?

    ResponElimina
  6. Està molt bé parlar amb gent diferent de la que parles habitualment per obrir-nos la ment.
    No sé si és veritat, o mig veritat, però m'ha omplert la història i les reflexions finals

    ResponElimina
  7. Jo també voto per la 'pressumpció de bondat'...
    Era guapo Bikasm??????

    ResponElimina
  8. A mi també m'ha agradat la història.
    Tothom és innocent fins que es demostri el contrari, no?
    Jo parlo moltes vegades amb desconeguts. M'agrada!
    :)

    ResponElimina
  9. Com era d'esperar, tots els comentaris van en la direcció d'aplaudir el teu gest. Aquest cop tampoc jo faré servir paraules censuradores, però m'agradaria veure realment quanta d'aquesta gent farien realment el que tu vas fer. Jo no, ja t'ho dic ara, cosa que també et devies pensar. Una cosa que m'agrada de la ciutat és el fet de ser anònim i que ningú no em toqui la pera. I sí, per mi que un desconegut em parli és que em toqui la pera, sigui d'on sigui. Podríem dir que sóc de natura esquerpa, però a banda d'això em costen molt els primers contactes. I si a més estic a la meva bola, descansant del meu contacte constant amb gent, no tinc ganes que ningú em parli, encara menys si estic llegint. Que mai se sap, eh, depèn de com m'agafi puc reaccionar de mil maneres, però coneixent-me, el més probable és que declinés parlar amb ningú, i que no li donés cap mena de peu a seguir la conversa. Si bé és respectable que algú vulgui establir una coneixença amb nosaltres, també ho ha de ser que nosaltres vulguem gaudir dels nostres moments de desconnexió, oi?

    ResponElimina
  10. Carme: Efectivament, però de totes maneres crec que no ens hem de deixar portar pel que ens diguin els altres sinó pel que et diu el cor.

    Joan: Si, la pena és que portem un històric incorporat de molta desconfiança.

    Jordicine: Gràcies.

    Dissortat: Vine a la plaça Catalunya, seu en un banc de pedra i potser una noia que llegeix un llibre et donarà conversa.... No hi ha res impossible!

    Elfreelang: M'agrada el Walt Witman!

    Khalina: En la reflexió final hi ha el suc de la història. Gràcies.

    Princess: Ja sé que tu si fa falta creues el món ...

    Geronima: Tu ets una comunicadora nata. I si ets tu la que inicies la conversa, no hi ha qui se't resisteixi.

    Xexu: Normalment no contesto als comentaris. Però en llegir el teu no he pogut contenir-me i llavors m'ha semblat que tots es mereixien els meus agraiments. Però aquí ve el teu:
    Era d'esperar? Doncs jo no ho tinc tant clar. Confesaré per qui ha dubtat de si era realitat o ficció que va ser real. I també et dic que no saps la gent que m'ha recriminat el meu gest i m'ha deixat feta pols. Està clar que si un no te ganes de parlar no s'ha de sentir obligat a fer-ho. Tots som com som i hem de ser lliures en les nostres actuacions. A tu però no t'acabo d'imaginar, amb algunes coses ets increiblement sensible i en altres saorprenenment distant, fred. No és una crítica, és una constatació. Si algun dia sec a un banc i em dirigeixo a algú que no em contesta li faré una pregunta: ets el Xexu? Si fossis tu realment seria una pena no trencar el gel.

    ResponElimina
  11. Fixa't que parlava dels comentaris del blog, no de la gent que et coneix, i vaig afegir que m'agradaria saber quanta gent dels que han comentat farien un gest com el teu en realitat, per més que ara t'aplaudeixin. És el que tenen els blogs, amiga Laura, que tendim sempre a donar la raó al que escriu, a aplaudir-lo, a dir-li que molt bé. Jo no sóc així, potser això em fa ser fred i distant, i potser per això també mostro la meva sensibilitat. Altres cops t'he dit que no em semblava bé el que feies, i ja n'hem parlat. Aquest cop no és així, a primera vista jo també podria dir-te que em sembles molt confiada i que qui sap per on et poden sortir, i també que pot ser que aquest cop hagi sortit maco, però el següent sigui fatal. Però no t'ho dic, perquè sé que un comentari així seria en gran part per la meva desconfiança natural, i miro de no comentar des del meu punt de vista només, sinó llegint el que l'altre explica. Si tu et sents bé amb el que va passar, fantàstic, no seré jo el que et retregui res, aquest cop. Només defenso la part contrària, si a mi no em ve de gust que em destorbin la lectura, estic amb el meu dret a no fer cas a ningú, oi? Sé que m'has entès perfectament. I no sé, conèixer blogaires és una altra cosa que no m'acaba de fer el pes. Et confessaré que algun cop n'he tingut algun davant, sabent que és ell, i no li he dit res. Ja veus tu que fred i distant puc ser, i ranci també. Ja m'ho pots dir, prou que ho sé.

    ResponElimina
  12. Jo he parlat moltes vegades amb desconeguts i desconegudes... no sóc jo que acostumo a enrotllar-me. No sóc així i segurament no faria mai el primer pas, més que res perquè no se m'acudeix... però si em parlen, sempre responc i is s'enrotllen els escolto.

    Un dia una senyora gran em va preguntar una cosa pràctica en un super (si sabia on era ...) i em va acabar explicant la seva vida... era una senyora encantadora. Si me la torno a trobar m'hi tornaré a enganxar. No és el mateix ja ho sé. La situació és molt diferent. Però per la curiositat d'en XeXu, podria dir que molt probablement sí que hagués fet el mateix que tu i que segurament com que no m'agrada massa donar explicacions del que faig i deixo de fer... no ho explicaria gaire a ningú. Per evitar que em diguessin que faig malament.

    És diferent a la gent que ja veus que et demanen coses, aquests si que sovint me'ls trec de sobre.

    XeXu, doncs sí, et diré el que penso de veritat: si algun cop em veus i em reconeixes i no em dius res... penso que ets un ranci, però moooolt ranci! :) serà possible!

    ResponElimina
  13. Carme, no s'ha donat el cas, que recordi. Hi ha oportunitats que tampoc es poden deixar passar, eh!

    ResponElimina
  14. he, he, he... XeXu, era broma.

    Ja m'imagino que no s'ha donat el cas... i fins i tot si es donés el cas i jo pensés que ets molt ranci... (em pregunto com podria pensar-ho si no ho sabria) fins i tot així... també pensaria que tens els teus motius i que han de ser prou vàlids com per respectar-ho. Segur que sí!

    Una abraçada virtual, no te l'estalvia ningú! :)

    ResponElimina