dimecres, 4 de juliol de 2012

Residir o marxar?

Aquest cap de setmana he anat a visitar a un familiar a una residència. Era el primer cop que visitava una institució d'aquestes i m'ha impressionat força. El centre està molt bé, ben situat, molt net i polit, les habitacions amplies i amb tot el que es necessita i el personal que vam veure també molt atent i agradable. Però la solitud amb la que vaig trobar a la Maria em va frapar. Ella és la dona d'un cosí germà del meu pare. Ell va morir fa un parell d'anys i no tenien ni fills ni germans cap dels dos, per la qual cosa ella ha quedat sola.
Quan vam arribar la vam veure en una cadira de rodes (te el fèmur trencat), cara al exterior (i això volia dir d'esquena als qui hi havia a la sala), llegint un llibre. Es va posar molt contenta al veure'ns. De fet es va emocionar i tot. I quan ens va començar a explicar el seu dia a dia, va ser terrible.
“No puc parlar amb ningú. Aquí la majoria de gent no hi toca gaire. I només diuen que tonteries, o et repeteixen sempre el mateix. Això és un avorriment! Mira, vaig a la biblioteca i agafo llibres per a llegir i m'entretinc així. Però els dies es fan molt llargs, molt llargs i sense sentit”.
Realment el panorama era poc engrescador.
No sé pas en quina tessitura ens tocarà veure'ns però trobar-te així ha de ser terrible. I seria ben fàcil que més d'un ens hi trobéssim, com a millor opció.
Ja sé que no podem triar el moment de marxar i la manera. Però tant que volem controlar certes coses i tants avenços que fem en segons què i no sé si seria més ètic deixar que arribat el moment i davant de determinades circumstàncies fos lícit dir: Fins aquí he arribat i ara baixo del tren.
És un tema polèmic, en sóc conscient, però posat en la pell d'aquestes persones que no volen continuar, en avançades edats i estats de salut delicat i situacions força complicades, si la voluntat fos la de “marxar” no entenc qui té dret a no deixar-lo-ho fer.

9 comentaris:

  1. Ho tinc claríssim, ja han passat els temps aquests de les obligacions per ves a saber què. Qui té més dret a decidir què fer amb la nostra vida que nosaltres mateixos. No sé per què algú ens ha de posar cap impediment. Caldria veure que es tracta realment de la voluntat d'aquella persona, però si és una decisió ferma, per què ens han de dir que no?

    De totes maneres, a la Maria el que podríeu fer és posar-li un ordinador amb internet, segur que es distrauria molt més!

    ResponElimina
  2. Si és un tema delicat, jo sempre he pensat que tenim tot el dret a decidir si volem marxar i en quin moment...ara bé donat el cas sincerament no sé per on tiraria, no ho sé....

    ResponElimina
  3. Mira, si estant en l'hospital, i demanant el malalt i la família la sedació i la interrupció de la medicació per a que marxar siga ràpid i digne (i parle d'un malalt terminal) és una lluita amb els metges, doncs imagina't la posibilitat que la Maria té, si viu "regaladament" en una residècia amb un fémur trencat.

    A mi em toca els c... veure escrit (No Reanimable) en un Full de Tractament baix d'una llista de 15 medicaments diferents. Prolongar al màxim la vida (i el patiment) per a què? Treballar en una planta de Medicina Interna ha reafirmat més encara les meues idees. M'he fet inhumà o ells són inhumans?

    De les residències en general millor no parlar-ne, que els malalts que ens envien la majoria de les vegades estan en un estat que bueno...

    Salutacions.

    ResponElimina
  4. La llibertat per triar hauria de ser, no legal, obligatòria. Ara bé, això també em fa pensar en com els ancians, abans, no podien tenir mai aquesta sensació, perquè vivien dins un context coherent: la família. Potser perquè jo he viscut sempre així, tres generacions, mínim, a casa, i ara hi continuo, on no hi ha ningú sobrer, i, quan toca, els uns ajuden a aquells que han ajudat. Potser ens ho hauríem de tornar a rumiar tot plegat.

    ResponElimina
  5. recordo quan anava a veure sovint a la meva avia.....i no era pas una visita agradable....l'entorn ho fa dificil. Però no hi havia altre solució i ella estava més bé.
    Hauriem de poder decidir

    ResponElimina
  6. Jo no voldria viure més enllà de tenir una certa autonomia... crec que no voldria ni que pogués estar a casa. Bé n'estic força convençuda.

    Hauríem de poder triar...

    ResponElimina
  7. Per donar un toc d'humor, proposo crear un geriàtric per la gent de Blogville. Què us sembla? Podríem escriure HV plegats... i menjar truita francesa.

    Esperem que la Maria trobi algun company o companya més animat que li faci veure tot diferent. O trobi alguna altra distracció

    ResponElimina
  8. Hi ha molta burocràcia i s'ha perdut la humanitat. Ningú escolta ningú i hem perdut el sentit comú.
    Un pas previ quan estàs a l'hospital i no hi ha cap espectativa de millora és tenir fet el testament vital. En el cas de la Maria per molt que demani només el temps decidirà. I no hauria de ser així.
    És una lluita amb solitud. Un drama al final de la vida quan hauria de ser un moment de serenor i decisió pròpia.

    ResponElimina
  9. És veritat, l'entorn no és agradable i ho fa difícil.Per altra banda,als avis no els ajuda gaire tot això, els desconcerta(espais diferents,cares noves).A poc a poc van perdent l'interès per la lectura,la tv,la conversa i és van aïllant cada cop més.És una lluita amb solitud,on no hi ha la família.
    I és aquesta família, qui ha de fer aquest acompanyament, per alleugerir una mica aquesta situació.
    Crec que s'ha perdut la humanitat,potser si que ens ho hauríem de rumiar tot plegat.

    ResponElimina