dijous, 23 de febrer de 2012

Retalls de vida


En les últimes setmanes he agafat el tren unes quantes vegades. El primer que he de dir és que fer el trajecte en tren ja és tot un luxe. Quins preus! Però bé, si s’ha de baixar a Barcelona no queda més remei que gratar-se la butxaca.
Però no era això el que us volia explicar. El que m’ha cridat l’atenció en aquests viatges ha estat el distret que viatges sent partícip, volent o no, de les històries que la gent va explicant.
El primer dia em va fer gràcia una conversa entre un noi i una noia, als quals no vaig arribar ni a veure perquè eren lluny d’on jo estava, però parlaven tan fort que es sentia el que deien a tot el vagó. Primer van començar a parlar del futur:
  • Yo ahora soy camarero pero no me pienso pasar toda la vida haciendo esto. Y como donde estoy no tengo ningún futuro y me pasaría la vida haciendo lo mismo me voy a ir a donde sea, a Alemania, a Inglaterra, a donde sea. Lo tengo clarísimo, me tengo que ir fuera para aprender muchas cosas y tener un curro en el que pueda ir subiendo. Aquí no me ata nada, así que tengo la idea clara en mi cabeza y me voy a ir.
  • Bueno, si lo tienes claro, aprovecha ...
I d’aquest tema van passar a un altre. Semblava que es coneixien de l’escola de primària i que fes temps que no es veien. I de cop, parlant de la família, ella li diu a ell:
  • ¿Y tus padres?¿Aún están juntos?
  • Noooo, se divorciaron hace 5 años.
Quan ella va fer aquesta pregunta així a bocajarro baix pensar que vaja cosa a preguntar i de quina manera, però ell no va tenir cap pudor en donar-li tot luxe de detalls, bé a ella i a tot el vagó com he dit abans.
  • Aquello era un horror. Cada día peleándose durante un año seguido. Y entraban y salían pero siempre peleándose. ¡Vaya puta vida me ha tocado vivir a mí! Al principio me lo tomé muy mal que se separan pero ahora me doy cuenta de que fue lo mejor que hicieron. Ahora cada uno tiene su vida y yo a veces voy con uno, otras voy con otros, porque claro, son mis padres y yo me llevo bien con los dos.
  • (…)
  • Y yo en vista de eso no pienso en buscar novia porque si después de tantos años, ya ves como va... Además es muy difícil encontrar una chica como yo quiero. Porque a las chicas les gusta que se les haga caso, que se las mime, que se esté por ellas...
  • Claro, yo soy así..
  • Pues a mi una mujer así no me interesa. Yo necesito una mujer independiente, que vaya a su bola y me deje ir a mi bola a mí.....
Avui he tornar a pujar al tren. El primer retall de conversa ha estat el de dos sudamèricans que es queixaven de que el vigilant d’una estació era un racista i demanava especialmente el bitllet del tren per poder justificar la sortida per les màquines a tot aquell que veia amb una mica de color a la pell. També es queixaven del difícil que s’ha posat aquí viure.
  • Como tengo una hipotéca no puedo regresar a mi país. Tengo que seguir pagando porque sinó me quitan el piso y encima he de seguir pagando igual.
  • ¿Y no puedes vender el piso?
  • Ahora nadie compra nada tal como está la situación así que hay que joderse. Ojalà no me hubiera metido en todo esto.
Al cap de poca estona el noi que tenia davant meu treu el mòbil:
  • Hola, com estàs? No vindré a dinar. Vaig a Sant Celoni. Dinaré allà i em quedaré perquè vull fer una mica de música.
  • (…)
  • ¿T'ha agradat? Es que jo estava molt adormit a aquella hora i no he vist molt bé ni el que et deixava. Tu estaves com un angelet.
  • (…)
  • A aquella hora era tot un passada. Estava tot rogi del sol que sortia. Era una canya.
  • (…)
  • Molt bé, disfruta. Ens veiem al vespre, o demà o demà passat, d'acord? Ja et trucaré.
Retalls de vida que donarien per escriure i escriure, tantes i tantes coses. Es ben bé que tenim tots una bona pel·lícula a les nostres esquenes...

4 comentaris:

  1. Quan jo treballava a la city fa ja un munt d'anys, anava en rodalies i era fascinant el món dels demés.

    Ara, encara que pille el tren de tant en tant, ja no preste atenció a les converses, em quede més amb les imatges, amb les cares de la gent...

    Devastated,

    ...

    ResponElimina
  2. Hi ha gent que no té massa pudor de ventilar les seves coses en públic, però bé, qualsevol pot estar parlant amb un amic o conegut al tren i que algú enganxi un tros de conversa i pensi com has pensat tu, que tots tenim històries vitals interessants i increïbles. Som un món, ja ho saps. Per cert, el noi de la primera conversa ja ensopegarà de morros amb la realitat. Els joves, ja se sap.

    ResponElimina
  3. Els meus trens o bé són més silenciosos o jo vaig molt distreta... no sento gaires converses...

    ResponElimina
  4. Llegint-te m'ha vingut nostàlgia i tot del tren... Com el Dissortat, ara fa molt que no l'agafo, tan lluny de la city. Jeje, fascinant, com la vida mateixa!

    ResponElimina