La lluna sempre m’inspira. Quan sóc a l’ordinador tinc la finestra a la vora i en aquestes hores del capvespre, ara que el dia ja es va escurçant vertiginosament, quan toca lluna, la veig despuntar pas a pas. Avui que sembla ja plena m’ha fer brollar això.
La lluna treu el nas per sobre el bloc dels veins de davant.
El cel ja s’ha enfosquit i ella es va enfilant amunt i amunt
per contemplar-nos a tots des del seu racó privilegiat.
Avui sembla trista, té els ulls caiguts i la boca oberta,
un lament la preocupa, les estrelles l’han deixat sola.
I aquest lament no és només seu, també és meu, és clar, la lluna parlava per la meva boca. Recordo els cels espectacularment estrellats de la meva infantesa. Recordo el cel més meravellós que he vist mai, un dia de desembre de fa uns 7 anys a Sant Joan de l’Erm. El cel era ple a vessar d’estrelles lluentes, semblava que molt a prop nostre, com si les poguessis tocar si et posaves de puntetes. Ara, cada vegada costa més de veure cels així. S’apaguen les estrelles? O és la cortina de fums i contaminació que hi entre elles i nosaltres que difuminen la seva bellesa?
Ara s'ha d'anar molt amunt per veure cels espectaculars com els de la nostra infància.
ResponEliminaNo m'estranya que la lluna estigui trista. T'ha sortit un text molt maco!
La bona notícia és que la resposta és això segon, les estrelles no s'apaguen. La mala notícia és que per tornar a veure cels espectacularment estrellats, haurem de desaparèixer tots nosaltres. Ni als indrets més remots de muntanya, tot i que la cosa millora, no veurem un cel complet.
ResponEliminaEncara hi ha racons on es veu un cel espectacular quan la teva amiga, la Lluna, no és plena. Som uns privilegiats al Pallars ;-))
ResponElimina