De la llengua (IV)

(Post programat)

Avui és el dia de la hispanitat, cosa que ni celebro ni sento però que respecto qui la celebra i la sent. El que no acabo d’entendre és per què ells no entenen la nostra postura o com a mínim la respecten encara que no sigui la seva. Uff, crec que ja n’he parlat d’això però com que no hi ha manera de solucionar-ho...

Des que n’Artur Mas va haver de demanar disculpes als ofesos (no acabo d’entendre per què) volia fer aquesta entrada, però avui, aprofitant el dia, toca.

Resulta que demanen des d’alguns estaments polítics que fem més hores de castellà a l’escola perquè segons sembla els nens catalans no acaben d’assolir aquesta llengua. El Sr. Mas explica que en les proves realitzades a finals de la primària els nens catalans no treuen pitjors notes en castellà que els nens d’altres comunitats, cosa que per si sola ja hauria de fer callar als primers perquè amb això ja se’ls hi han acabat els arguments. Però per si no n’hi hagués prou, el Sr. Mas hi afegeix que total, vas a altres comunitats i per molt castellà que facin a les aules no se’ls entén un borrall quan parlen. I va, i s’ofenen! Ara si que em crec allò de que les veritats ofenen!

Si és que ho pot comprovar qui vulgui quan vulgui això. Que es passegin per les ciutats i comprovin. A nosaltres no ens fa por que vinguin a parlar-nos aquí en castellà, els entendrem i els podrem contestar perfectament.

Encara que fa molts anys, explicaré una anècdota que es podria extrapolar als nostres dies i il•lustraria això del post. Durant un estiu en la meva època d’estudiant vaig treballar en un camping per guanyar unes pessetes (llavors eren Pts.) Hi havia uns quants treballadors extremenys que cada any hi anaven, com qui va a la verema, i un dia, un d’ells, al matí mentre esmorzàvem, em diu: Noamoamoar. I jo mel vaig mirar amb els ulls ben oberts perquè no vaig poder desxifrar el que em deia. ¿Que dices?- Vaig preguntar. I ell em va repetir mirant el cel: ¡Que noamo a moar!. Vaig pensar que em parlava en alemany com a mínim, que de fet entenia més bé als alemanys i als holandesos que s’estaven al camping que a aquella gent. Finalment, molt a poc a poc i pronunciant molt (vaja, obrint més la boca) va repetir-me: ¡Que no amo a moar! I llavors, mentre amb el dit apuntava als núvols que hi havia al cel vaig interpretar, més pels signes que pel llenguatge verbal, el que em volia dir: ¡Nos vamos a mojar!.

Aquesta podria ser una bona mostra del castellà “acadèmic” que es parla en algunes comunitats en les que l’única llengua que s’ensenya i es parla a les escoles és el castellà, s’ofenguin o no, vulguin reconèixer les coses com són o prefereixin seguint tocant les pilotes als altres.