dilluns, 17 d’octubre de 2011

El pedestal on cal enfilar els mestres (era el titol d'aquest escrit)

Això que vol ser un acudit és el fidel reflexe de la realitat i en el que entre tots hem ajudat a convertir la nostra societat: falta de respecte, canvi de valors, perdua del rumb.
El passat divendres el periodista Carles Capdevila, qui ja en altres ocasions s'ha posicionat a favor dels mestres, va fer aquest escrit al respecte de la concesió del "titol" d'autoritat pública que ara diu que ens donen als docents catalans, que crec que val la pena llegir.

Emulant al Puyal quan va cridar emocionat pel seu gol a l'Urruti fa uns anys, jo també crido ara: Capdevila, t'estimo! perquè això és un bon gol i el poso a ell en un pedestal. 

Crec que la societat hauria de reflexionar una mica cap on està anant i aplicar-se algunes coses del que ve a continuació, que són reflexions prou coherents i amb força solidesa.

"Que el mestre tingui rang legal d'autoritat per evitar que rebi agressions em sembla tan lògic que ho aplaudeixo i no hi dedicaré ni una línia més. Violència a banda, la pèrdua de respecte cap al mestre està massa estesa, i els pares en som culpables. Els nens han d'anar a escola entenent la diferència entre sí i no i assumint que algú decideix quan es parla i quan es calla, i que aquest és el mestre. L'autoritat no se l'ha de guanyar sent boníssim (els brillants sempre ho aconsegueixen) sinó que té a veure amb el càrrec. Al mestre mediocre també se l'ha de respectar, la seva feina ho porta implícit. No entro en detalls com ara si els alumnes s'han d'aixecar o els mestres han de tenir pedestal: no ens posarem d'acord i sempre n'hi haurà que reclamaran més autoritat fins a tornar al blanc i negre. M'avorreix el debat sobre el pedestal físic i m'entusiasma posar en un pedestal simbòlic la feina que la societat delega als mestres. M'indigna sentir pares criticant els mestres davant dels nens amb una imprudència del tot temerària, perquè dir als teus fills que l'adult que els educa no mereix respecte és assenyalar-li el camí d'ignorar també el que li diguis tu. I el missatge per al nen és diabòlic: et deixo tot el sant dia amb un de qui no em refio gens, però tu ni cas, i si no et tracta bé ja aniré a protestar. Sisplau, corregim aquesta irresponsabilitat tan gran que fa vergonya".

3 comentaris:

  1. Sí senyor!
    Molt ben dit Carles Capdevila!

    Jo no sóc pas ,mestra, però de tant en tant em trobo pares d'aquests i aleshores es queixen de tenir problemes amb el fill i que no se'n surt i que no és responsable... em fan una ràbia!

    ResponElimina
  2. Dono suport incondicional a aquestes idees! L'acudit no fa gens de gràcia perquè reflecteix totalment el que passa a dia d'avui. No pot ser que es demani resultats a un col·lectiu al qual se li ha fet perdre tota autoritat i credibilitat. En què quedem? El mestre ha d'estar en un pedestal perquè els alumnes han de saber que és la figura a respectar. Si no el veuen així és perquè els pares han canviat la mentalitat i així els ho fan saber. No és possible, això ha de canviar. No diem tornar a l'època dels calbots i picar amb un regle als dits, però no sembla que hagi de ser tan complicat trobar un terme mig que s'adapti al món en el que vivim ara.

    Deixa'm dir que jo no sóc mestre ni res que se li assembli, no m'he d'enfrontar a aquests problemes, però si algun dia sóc pare, faré els possibles per seguir el que es proclama en aquest escrit. Però saps, a mi no calia que m'ho diguessin.

    ResponElimina
  3. Per cert, també ni ha un Dia del Mestre???

    Un beset

    ResponElimina