divendres, 27 de maig de 2011

Tamoteo's city

Aquesta és la meva proposta per al 205è joc literari de Tens un racó dalt del món:




Mai havia conegut ningú tan lliure com en Tamoteo. Era l’exemple viu del que és el que anomenem “ciutadà del món”. Perquè tots ho som de ciutadans del món però uns se’n senten i els altres només se senten ciutadans del seu poble o del seu país. La majoria de gent se sent arrelada d’alguna manera a algun lloc, on van néixer o potser on volen morir. I en el camí ens obrim més o menys, segons la vida i les circumstàncies que ens han fet créixer a cadascú, però en Tamoteo era l’exemple extrem del desarrelament, de la independència, del desapego, de la generositat altruista, de la inquietud, del vol lliure….
El seu únic desig era coronar muntanyes perquè deia que allà dalt, on costava més respirar, on podia viure en silenci total, es sentia transcendir a un nivell des del que podia veure el món des de fora i podia trobar solucions a moltes coses que causaven danys als qui hi vivien involucrats. Llavors, quan veia clar com actuar, tornava a baixar i intentava mediar en els conflictes de la millor manera i quan allò ja estava més o menys solucionat, marxava cap a un altre destí. Es deixava portar per la intuïció o ves a saber per què, però no parava massa temps en el mateix lloc. Se’l coneixia a tot arreu. L i havien posat el nom de El viatger.
Mai ningú hagués pensat però que un dia una petita cosa el faria canviar tant radicalment. I si, malgrat li pesi a uns quants, va ser una dona. La va trobar pujant una muntanya com ell i van fer el camí junts. Va descobrir que havia trobat a una ànima bessona que el podia acompanyar en els viatges i que li agradés anar amunt i avall com ell i que els moments de soledat que a vegades es feien molt llargs, acompanyat eren una altra cosa. I va caure amb les quatre grapes en això que ell coneixia també des de fora i que es deia amor. I aquest amor va néixer en un racó on tot el que ell sentia li va sortir en forma de melodia que li va tocar amb la flauta i a aquell lloc se li va posar un nom en homenatge a en Tamoteo i la seva acció i aquell va ser el lloc que de tant en tant visitava El viatger, acompanyat de la seva estimada i en el que segurament, si n’hagués pogut triar un de lloc, hauria sigut aquell on li hagués agradat morir.


5 comentaris:

  1. Que bonic i que romàntic! M'ha agradat, Laura!

    ResponElimina
  2. moltes gràcies per la teva participació

    ResponElimina
  3. Vols dir que al remat tots acabem trobant l'ànima bessona? Cal buscar-la? Tenim una o varies ànimes bessones en aquest món? Uff! Ja m'he perdut...

    Molt bonic el conte. Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  4. Al cap i a la fi, la trascèndencia no saps mai on la trobaràs.

    ResponElimina
  5. Tamoteo, tan reflexiu i meditatiu va trobar el millor regal per un casual. Home afortunat!
    Un bon suc has aconseguit d'aquest dibuix, una història per recordar.

    ResponElimina