Dijous vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada del Jaume Funes. No era la primera vegada que l'escoltava i la veritat és que és un magnific coneixedor de l'adolescent, tema que tinc jo com a prioritari dins la meva escala, més que de valors, de preocupacions.
Després de presentar el seu nou llibre, 9 ideas clave; educar en la adolescència, va parlar de com ha canviat el nostre món i el poc que hem adaptar els nostres mètodes en front a l'educació d'aquest col·lectiu que ell defineix com a "personatges encantadorament insoportables".
Els qui no han passat per l'experiència de viure, o millor conviure, o potser malviure, amb adolescents és difícil que entengui bé tot això. Als qui ho han superat amb éxit, els felicito. I als qui estan, com jo, en pleno jolgorio, us transmeto els dos últims concells que en Jaume va donar com a resum del que es pot fer davant de tots aquests mals:
- carregar-se de paciència (i va parlar de tones i tones)
- alimentar l'esperança (de que és un periode que té un final, més o menys llunya, però encara que costi veure'l, arriba)
Uff, diu que mal de muchos consuelo de tontos, però a mi escoltar això de gent que saps hi enten, em tranquilitza. Espero que a vosaltres també.
Però vols dir que ens cal l'opinió d'un expert per això? Tots hem passat per aquesta fase, i a poc que fem una mica de memòria, em sembla que podem recordar quines eren les coses importants per nosaltres, com ho vivíem, i quins odis i fílies teníem. Només es tracta d'extrapolar-ho as adolescents d'ara, i ens ajudarà a entendre'ls millor. A veure, paciència s'ha de tenir, aquest sí que és un bon consell! Però bé, una mica de memòria dels nostres temps em sembla que també hi pot ajudar.
ResponEliminaVinga va, si són adorables xDDD Ja saps que jo tinc debilitat per ells. Jo espere amb molta gana que el meu arribe a eixa edat detestable per la que tos hem passat, però el jovent d'ara no és com el del nostre temps, la veritat. És millor xD
ResponEliminaLa paciència és la clau per a tot últimament, si no?
;-)
M'afegeixo a les recomanacions de l'expert i també a la d'en XeXu: memòria. La trobo molt importat.
ResponEliminaLa paciència, no ha de ser només paciència sinó entendre ... i la confiança o l'esperança, no és pas només que s'acabi, sinó en les personetes, sobretot, en ells els adolescents que per més difícil que ens ho posin, saber confiar que trobaran el seu camí, adequadament.
A mi ja em queda lluny, superat, amb èxit i gens de mal record. Potser és que jo també tinc debilitat per ells, com el dissortat.
Paciència, sí, totalment d'acord. Memòria, ja no tant... Podem recordar què feiem i què no volíem, però crec que serveix de poc extrapolar. Diuen que no val mirar enrera i veure què vam fer els pares.
ResponEliminaJo tot just començo i auguro uns anys distrets... Ànims, darling!
Tan bufons que eren de petitets ;-)