Felicitats campions!!!

Avui els colors no poden ser uns altres!
La bona feina té les seves recompenses i qui no vulgui veure el PER QUÈ, s'ho haurà de fer mirar.

Tamoteo's city

Aquesta és la meva proposta per al 205è joc literari de Tens un racó dalt del món:

Mai havia conegut ningú tan lliure com en Tamoteo. Era l’exemple viu del que és el que anomenem “ciutadà del món”. Perquè tots ho som de ciutadans del món però uns se’n senten i els altres només se senten ciutadans del seu poble o del seu país. La majoria de gent se sent arrelada d’alguna manera a algun lloc, on van néixer o potser on volen morir. I en el camí ens obrim més o menys, segons la vida i les circumstàncies que ens han fet créixer a cadascú, però en Tamoteo era l’exemple extrem del desarrelament, de la independència, del desapego, de la generositat altruista, de la inquietud, del vol lliure….

El seu únic desig era coronar muntanyes perquè deia que allà dalt, on costava més respirar, on podia viure en silenci total, es sentia transcendir a un nivell des del que podia veure el món des de fora i podia trobar solucions a moltes coses que causaven danys als qui hi vivien involucrats. Llavors, quan veia clar com actuar, tornava a baixar i intentava mediar en els conflictes de la millor manera i quan allò ja estava més o menys solucionat, marxava cap a un altre destí. Es deixava portar per la intuïció o ves a saber per què, però no parava massa temps en el mateix lloc. Se’l coneixia a tot arreu. L i havien posat el nom de El viatger.

Mai ningú hagués pensat però que un dia una petita cosa el faria canviar tant radicalment. I si, malgrat li pesi a uns quants, va ser una dona. La va trobar pujant una muntanya com ell i van fer el camí junts. Va descobrir que havia trobat a una ànima bessona que el podia acompanyar en els viatges i que li agradés anar amunt i avall com ell i que els moments de soledat que a vegades es feien molt llargs, acompanyat eren una altra cosa. I va caure amb les quatre grapes en això que ell coneixia també des de fora i que es deia amor. I aquest amor va néixer en un racó on tot el que ell sentia li va sortir en forma de melodia que li va tocar amb la flauta i a aquell lloc se li va posar un nom en homenatge a en Tamoteo i la seva acció i aquell va ser el lloc que de tant en tant visitava El viatger, acompanyat de la seva estimada i en el que segurament, si n’hagués pogut triar un de lloc, hauria sigut aquell on li hagués agradat morir.

BESALÚ, sabor medieval.

El pont de Besalú

Miqvé, bany purificador

Ahir , emmarcat en l’estudi de l’edat mitjana, vam anat a visitar Besalú, preciós poble de la comarca de la Garrotxa que presenta una interessant mostra arquitectònica i urbanística de passat medieval. És important el seu valor de conjunt:

• S’hi troba un ben conservat call jueu, amb les restes de la seva sinagoga i el Miqvé, els banys jueus, la única mostra de la península i la millor conservada d’Europa.
• L’esglèsia de Sant Pere representa també una bona mostra del romànic, amb una planta de creu llatina i amb un deambulatori per darrere l’altar amb unes columnes geminades que suporten interessants capitells.

• 

  Deambulatori darrere l'altar

  http://viewat.org/?i=es&id_pn=724&sec=pn
• El magnífic pont medieval de Besalú que facilita la comunicació del poble travessant sobre el riu Fluvià.
• http://viewat.org/?i=es&id_pn=95&sec=pn

Seductor racó que convida al passeig pels seus carrerons recordant un passat llunyà però que es respira en cada una de les seves pedres.

La ciutat darrere el pont sobre el Fluvià

Adolescents

Dijous vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada del Jaume Funes. No era la primera vegada que l'escoltava i la veritat és que és un magnific coneixedor de l'adolescent, tema que tinc jo com a prioritari dins la meva escala, més que de valors, de preocupacions.

Després de presentar el seu nou llibre, 9 ideas clave; educar en la adolescència, va parlar de com ha canviat el nostre món i el poc que hem adaptar els nostres mètodes en front a l'educació d'aquest col·lectiu que ell defineix com a "personatges encantadorament insoportables".

Els qui no han passat per l'experiència de viure, o millor conviure, o potser malviure, amb adolescents és difícil que entengui bé tot això. Als qui ho han superat amb éxit, els felicito. I als qui estan, com jo, en pleno jolgorio, us transmeto els dos últims concells que en Jaume va donar com a resum del que es pot fer davant de tots aquests mals:

- carregar-se de paciència (i va parlar de tones i tones)

- alimentar l'esperança (de que és un periode que té un final, més o menys llunya, però encara que costi veure'l, arriba)

Uff, diu que mal de muchos consuelo de tontos, però a mi escoltar això de gent que saps hi enten, em tranquilitza. Espero que a vosaltres també.

El discurs del rei

Ahir li va tocar el torn a "El dicurs del rei". En tenia moltes ganes de veure-la perquè tothom en parlava tan bé. I sí, em va agradar, però vaja... tampoc n'hi ha per tant.

Els actors ho fan força bé, això sí. I el missatge de fons no està mal: l'amistat sincera i desinteressada que pot surgir entre dues persones de diferent rang, malgrat tots els prejudicis; l'eficiència dels mètodes "no convencionals" d'una persona les credencials de la qual només són les ganes de fer bé les coses, l'experiència, el treball responsable i la bona voluntat en front de la "titulitis"; la necessària voluntat i treball constant per a superar dificultats i aconseguir el que es vol... tot això en un marc històric que no pesa gaire en tot el transcurs del film.

Interessant, diferent, entretinguda, però potser jo no li hauria donat tants premis.

El poder de la gratitud

Aquest era el tema de la última trobada dels AOV: El poder de la gratitud, entenent com a gratitud no el fet de dir gràcies, sinó l’estat de gratitud permanent.

L’aconseguir arribar a aquest “ser”, a aquest estat de gratitud s’ha de fer un camí. Les sabates per a transitar poder ser diverses però el camí és un: ser un mateix, alliberar-se a un mateix. Treure tot el que ens dista d’un estat de pau, de serenitat.

Per poder fer això és necessita un fort treball d’introspecció, enfocant el punt de mira cap al nostre interior i des d’allà començar a buscar el nostre objectiu.

Per a començar no hem de dir mai: “no puc”. Sempre es pot. El que passa és que s’ha de voler i per això s’ha de tenir clar a què estem disposats a renunciar, què estem disposat a invertir. Per això ens hem de conèixer molt bé a nosaltres mateixos i viure mirant-nos cap a dintre enlloc de mirar cap enfora i jutjar als demés. Hem de començar per nosaltres mateixos i decidir com volem viure la vida, portant-ne el propi timó o atorgant aquest poder a l’entorn, al món exterior.

Hem de portar la vida amb responsabilitat i això vol dir que no hem de deixar la direcció de la mateixa a res ni a ningú. I això ho ha de fer un.

El nostre objectiu ha de ser el ser feliç ARA. El moment present és l’únic que tenim. I viure el moment, gaudir de l’instant, disfrutar el camí perquè el destí el podem no aconseguir o inclús canviar en un moment donat.

Som el resultat del nostre passat però no hem d’anclar-nos en res d’allò i puc tenir il•lusions d’objectius futurs però tampoc hi visc en el futur, només visc ARA, en el present.

Em de veure el que ens bloqueja i ho hem de veure a través dels altres. I aquí resideix el poder de la gratitud.

No s’ha de negar ni reprimir res. El dolor propi s’ha d’observar i veure quin aprenentatge ens ofereix. Si ho aconsegueixo, agrairé aquest dolor.