11.12.10

“Des de les tripes del cuc metàl·lic ja avanço cap al destí”. I va prémer el botó d’enviar.
Al cap de poc temps va rebre un sms al seu mòbil que només deia: “XD”.

Es disposava a viure una experiència nova, una mena de cita a cegues. Anava a conèixer una persona amb la que havia mantingut una interessant relació “epistolar” i que ja demanava escurçar distàncies i trencar la barrera de la virtualitat.

A partir del moment del clic ja semblava que no hi havia marxa enrere. De fet ella en cap moment s’havia plantejat un recular en aquesta història. En general encarava les coses amb valentia i un cop decidides era de les de tirar endavant. L’objectiu era prou net i clar per les dues bandes i no hi havia pors.

En l’hora llarga de trajecte però es va adonar del cúmul de diferents emocions que viatjaven amb ella. S’havia emportat el llibre que estava llegint amb l’esperança d’avançar força en la lectura ja que el viatge era llarg i també per a estar distreta, però no podia llegir, ni mirar el paisatge com va dir que faria ell. S’estava posant nerviosa i li venien al cap mil i una coses, incerteses, coses metafísiques, del que representaria allò, de com seria el primer moment del cara a cara...

El seu tren va arribar primer. Una estació molt més petita del que tocaria per la ciutat que era i poca gent per allà. Ell no hi era encara. Va recordar que li havia dit: “Si estàs allà quan jo arribi i no et veig, vine a buscar-me”. De seguida es va aturar un tren a l’altra via.
- Carai quina sincronització- va pensar ella.

No veia a la gent que havia baixat del tren. I quan aquest va marxar ja no quedava ningú a l’andana. Els pocs que havien baixat, eren tots sota el túnel que creuava per sota les vies. No sabia on esperar, si dreta a l’andana, si al costat de l’escala que pujava del túnel, si asseguda en un banc. Finalment va pujar tothom. Ell no.
- Anda, que si no es presenta! – li va passar pel cap.

Ni cinc minuts més tard un altre tren tornava a fer parada en aquella via. Segur que venia en aquell. Era l’hora que li havia dit. Es va asseure en un banc de l’estació. Des d'una posició de poder va anar observant qui pujava per l’escala. Li va fer un salt el cor quan el va veure aparèixer. El va reconèixer de seguida, amb les seves ulleres de sol fosques, tal i com se l’esperava i aparentment molt tranquil. Va tirar endavant i es va ficar dins les dependències de l’estació sense haver-la vist. Ella es va quedar asseguda al banc. Aquell era un moment indescriptible.
- Ara puc esperar que torni a sortir o podria inclús fer-me la boja.

Però no s’ho creia ni ella això. Ella no era així tot i que estava temptada d’observar-lo una estona de lluny, es va aixecar i va anar a buscar-lo a dins. La va veure venir i també la va reconèixer. Es van fer dos petons i van començar a caminar sense nord, per intuïció, amb una conversa banal per a trencar el gel i guardant molta distància.

El dia els acompanyava amb un sol magnífic i la ciutat, tot i amb els seus racons mal cuidats, era un entorn neutral força adequat. El primer cafè que van compartir va ajudar per desfer-se de la cuirassa més externa i per poder-se mirar una mica als ulls. Després d’un bon passeig per carrers i carrerons, el dinar. Tot i no encertar gaire amb el lloc, el racó els va proporcionar el clima adequat per a les confidències, per a compartir una bona estona de conversa sobre diversos temes que van anar sorgint: la feina, la família, diferents inquietuds... La distància ja era molt més curta.

El temps va passar molt ràpid. Un últim cafè abans de tancar la jornada i tornar cap a casa. La tarda d’hivern ja havia pintat de fosc el carrer. La temperatura havia baixat una mica i el mar seguia amb calma. Quan van arribar a l’estació el tren d’ella ja esperava. Allà va ser tot tan ràpid que gairebé no van poder ni acomiadar-se. Dos petons molt ràpids i una corredissa cap a l’andana de la via nº 2. Li va saber greu no poder ni fer-li adéu amb la mà des de la finestra. El parèntesis es tancava. De l’experiència en quedava un agradable gust de boca que deixava sentir les ganes de tornar-se a trobar. Esperava que allò signifiqués un punt d’inflexió en la seva amistat i que si fins ara es podia dir que havia cavalcat al llarg del pròleg, a partir d’ara quedava inaugurat ja el capítol primer.