El silenci de la ment

El silenci de la nit em convida avui, desprès de tants dies d’infertilitat, a deixar-me anar una mica. I això del silenci és purament metafòric perquè la realitat és que no puc dormir perquè la TV o crec que és la ràdio d’algun veí sona com si estès a casa, tot i que són quarts d’una de la matinada i no puc agafar el son. I aquest, és clar, no és l’únic soroll que sento ni segurament el més greu. A l’interior de la meva ment també hi tinc molt soroll.
Busco silenciar tot això ja fa un temps per trobar una mica de pau i no ho aconsegueixo.
Moltes vegades em recordo de la primera vegada que vaig sentir això del soroll a la ment. Tinc un amic que es sentia molt molest pel soroll que feien els veïns del pis on vivia. El psicòleg/psicoanalista que visitava li va dir que el soroll que el molestava no era el que feien els veïns sinó el que tenia ell dins el seu cap. Quan m’ho va comentar em va semblar curiós i em va fer pensar, tot i que en aquella època encara tenia el meu cap tranquil. Més tard el meu amic es va mudar a una casa, sense veïns ni a sobre ni a sota. Però també sentia sorolls que no el deixaven viure: que si els de la casa de l’altre costat del carrer, que si la calefacció, que si...qualsevol cosa. Era cert que el soroll era dintre seu.
Ara ho entenc més bé que mai perquè jo també ho pateixo.
És però, ben cert que la ràdio dels veïns segueix molestant. Ja els hi val! I segur que ells amb el volum a tope estant dormint “a pierna suelta” i amb la ment callada.
Quina enveja i quina ràbia!