dimarts, 9 de maig del 2017

Els tolls i les criatures


Em pregunto quina força magnètica deuen tenir els tolls que són un lloc inexcusable per a trepitjar per a la canalla.
És un fenomen curiós. Ja de ben petits quan les criatures veuen un toll van directes a ficar-hi els peus. Xipollejar és tota una experiència. Jo recordo que a mi també m’agradava molt. Desitjava portar botes d’aigua quan plovia per tenir llicència per a trepitjar-los tots. Si no les portava també ho feia però llavors anava acompanyada amb una tanda al cul. Però tot i que les coses canvien i que ara tenen play i wii i tablets i altres gadgets, el trepitjar tolls no ha perdut el seu encant, ni per a petits ni per a grans.
La setmana passada vam anar al teatre amb els nens. Havia plogut tota la nit i va ploure durant el viatge (a peu, a l’altra punta de la vila). Com es van posar!!!! No deixaven escapar ni tolls, ni rierolets al costat de les voreres. I s’esperàven a que passessin els cotxes quan hi havia un bassal gros a la carretera i els podien esquitxar al seu pas. Impossible controlar-ne a 21 que són els quins tinc a la classe. En arribar, peus molls, jaquetes xopes, vorals dels pantalons plens d’aigua fins a mitja cama... I aquests ja tenen 9 anys.....

On està la màgia?

14 comentaris:

  1. Quan comptes coses d'escola amb els nens em portes enyorança, però m'aguanto.
    Quan jo era un nen de l'escola, en Topares no sabiem el que eren les botes d'aigua, per xipollejar els tolls ens fabricàvem unes xanques amb dos pots de llet condensada. Un dia va arribar un nen de fora, no t'estranyi que vingués de Barcelona, va ploure, es van formar els tolls, i sorgeix, no sabem d'on, amb unes botes, katiuskas li deien, es lluïa enmig dels bassals, quan més grans millor i, nosaltres, els nens del poble al voltant del tolls sorpresos del que veiem. Aquell dia més d'un va cobrar en arribar a casa davant la insistència que voliem unes katiuskas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enyorança no és pas dolenta, no?
      Curiosa la teva anècdota. M'ha fet anar a buscar aquest terme: Katiuska. I he trobat al darrere tota una història. (http://blogs.20minutos.es/yaestaellistoquetodolosabe/por-que-las-botas-de-agua-son-conocidas-como-katiuskas/)

      Elimina
  2. Per sort, els nens i els tolls sempre s'han avingut i s'han estimat amb bogeria. Que hi hagi coses que no canviin malgrat la wii i la play, em fa sentir bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, estic d'acord amb tu. Com a mínim alguna cosa autèntica i sense cables ni conexions que faci vibrar encara a les criatures.

      Elimina
  3. Tots ben xops, segurament? Però les seves cares de felicitat no les vas veure? Allà està la màgia.

    ResponElimina
  4. I de grans...encara ens agraden les coses xopes....el xip xap és per tota la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Joan, m'alegro que la teva essència estigui intacta. Estàs recuperant-te de la millor manera.

      Elimina
  5. Àvids de felicitat, buscadors de llibertat: xops d'aigua, amb la rialla als llavis.

    ResponElimina
  6. L’aigua es especial, es líquida, res a veure amb la resta de coses del nostre voltant que habitualment són solides o gasoses, molt més avorrides.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vols dir que és l'estat de la matèria el que defineix el grau d'avorriment, Pons?

      Elimina
  7. Tens raó, és un joc innat en les criatures...Jo m'aparto, per si de cas!
    Bon vespre.

    ResponElimina
  8. Doncs jo, no et pensis, encara tinc botes d'aigua i si quan plou me les poso vaig trepitjant algun que altre tollet.

    ResponElimina