diumenge, 31 de gener del 2016

Tradicions

Aquesta és la meva participació en la proposta d'aniversari de la Carme, tot i que vaig una mica tard. Espero que encara no hagi caducat. Hi he aconseguit colo·car 31 paraules (no se si ho he fet bé, pq fins i tot a mi em semblen moltes però sembla que avui la inspiració em venia de cara. Espero que us agradi. I ja que hi som repto a la Carme a que hi faci un dibuix, aquarel·la, fotografia... el que ella vulgui per a il·lustrar el meu relat. Què Carme, acceptes el repte?

Quan era petit el Tonet sempre havia estat inquiet, "estàs fet un bon esmolet!" li deia l'àvia quan el veia passar tan eixorit, corrent carrer avall com una rubinada amb les mànigues de la camisa arremissades. "Puja, que hi ha una xicra de xocolata per a berenar"
I ell, en sentir xocolata, feia una rialla i no s'ho feia dir dos cops. 
La coneixeu a aquesta àvia?
Només entrar a la porta del carrer ja sentia la flaire i pujava els graons de tres en tres amb alegria
Li feia una petó a l'àvia i cap a taula falta gent! La llum de la sala era pobre però allò que fumejava sobre taula acoloria el moment. L'avia, que era tota tendresa, acaronava el menut i li feia pessigolles i gaudia de la seva companyonia una estoneta que es convertia en un racó de pau i d'estima que no tenia preu. Quan acabava li xiuxiuejava quatre paraules a l'orella, feia dringar uns cèntims sobre la taula i li picava l'ullet amb complicitat. Ell li feia una forta abraçada que li sortia de l'anima. Agafava la moneda amb il·lusió i xino-xano tornava a agafar el camí de les atzavares que el portava a l'Antaviana, el centre on anaven moltes tardes tots els menuts del poble a practicar les dances per la festa major. Allà sempre hi havia xafarnelis, sobretot fins que no hi eren tots per a poder començar. Mentrimentres movien el batastoll d'instruments i posaven tot al seu lloc aprofitava per a festejar amb la seva "amiga". Hi havia temps per a tot. I al vespre quan arribava el final els ulls espurnejaven de la feina ben feta recordant que tot allò li devia al seu pare.

10 comentaris:

  1. Em trec el barret, senyoreta...
    T'ha sortit rodò, amb una quantitat de paraules increïble. I ple de tendresa. Com a àvia i com acxocolatera m'hi sento ben identificada.

    Prometo intentar l'escena de la xocolata en dibuix... Intentar-ho i a veure què surt...

    Gràcies Laura, mai no és tard. I els somriures imles complicitats sempre són benvinguts i font de felicitat.

    Una abraçada còmplice!

    De seguida que pugui poso l'enllaç i si em surt el dibuix, m'enduré el post sencer per a fer un nou post sl meu blog... Serà com la cloenda.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'agradi. La cirereta ara et toca a tu amb la imatge.

      Elimina
  2. Caram tu, molt bona històries amb les paraules ben lligades. Esperaré el dibuix de la Carme que de ben segur il·lustrarà perfectament la teva història. O què es pensava, que ens posa deure si no tindria feina de tornada? Hahahaha!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo en això de posar deures, sóc una professional, no ho oblidis. Ha,ha,ha!

      Elimina
  3. Ostres, Laura un relat molt bonic amb un fotimer de paraules ben col·locades...FELICITATS!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan un s'hi posa amb ganes, sol valer la pena el resultat. Deu ser que com que feia temps que no explotava la vena, ara està que peta.

      Elimina
  4. Nena, et felicito! Quantes paraules i quin relat més bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. Si, me n'he sortit força bé. Les àvies sempre inspiren, sobretot tendresa.

      Elimina
  5. Que bonic el relat i quantes paraules incloses amb un ritme sorprenent i molt adequat

    ResponElimina