diumenge, 10 de gener del 2016

No em repliquis!

Hi ha hagut un anunci aquesta campanya nadalenca que cada vegada que el sentia em feia pensar en algú que no era el qui parlava però si que la veu em recordava molt, molt i molt a una altra veu coneguda. 
Potser, en general, no ens fixem gaire en aquesta característica particular i específica de cadascú però la veu, i inclús la manera d'expressar-nos es una cosa tant nostra, de cadascú vull dir, que és un tret diferencial. Segur que per un cec això és el seu dia a dia, però els qui gaudim de tots els sentits parem més atenció al que veiem que al que escoltem.
Avui he conegut al germà d'una persona que coneixia molt. Abans d'entrar al seu despatx, sense veure'l, el sentia parlar i pensava que era ell: el mateix to, el mateix ritme, el mateix timbre, la mateixa expressivitat, però, oh sorpresa! grans diferències en el físic.
He pogut comprovar que els germans, o inclús els pares i fills, es poden assemblar més en la veu que en el físic.

8 comentaris:

  1. sovint és cert agafem maneres de dir de parlar d'aquells amb qui hem conviscut .....

    ResponElimina
  2. Sí, és veritat, sembla un tret que s'hereta, almenys en part, genèticament. És normal que parents molt propers comparteixin ja no només la manera de parlar sinó també el to de veu. Ens hi fixem relativament poc, però és un tret que també fa que una persona ens agradi o no. Segur que tots sabríem dir algú que pensem que té una veu molt bonica, i no necessàriament ha de ser cantant!

    ResponElimina
  3. doncs sí moltes vegades m'he trobat que una veu em recorda a algú i en veure la persona no és el que tenia en ment. Potser sense saber-ho estan emparentats.

    ResponElimina
  4. Normalment tots tenim una manera característica d'expressar-nos i un to de veu que ens fa inconfusibles...Quan truco a algú sempre em reconeixen per la veu!
    Petonets.

    ResponElimina
  5. És cert, jo també he observat això de les semblances de veu...

    ResponElimina
  6. Jo tinc un cas curiós també amb una veu. Tinc una persona a la oficina que parla exactament igual que una amiga, el mateix to de veu, la mateixa manera de parlar, tot igual, cada vegada que la sento penso que es la meva amiga. Sembla que sigui un doblatge d’una peli de baix pressupost que no té calers per contractar més dobladors.

    ResponElimina
  7. Cert. I el que també he observat són gestos -la manera de moure el cap, de retocar-se el cabells, de plegar les mans- que s'hereten de pares a fills.
    No semblen moviments copiats sinó que sorgeixen espontanis.

    ResponElimina