dimecres, 9 de setembre del 2015

Adéu campió!


El segon duríssim adéu ha estat per un dels meus cunyats, el més jove de tots, 39 anys. 
El mal son va començar al gener del 2012. Un tumor al cap. Però ell va lluitar com un jabato i va vèncer la primera batalla. Pensàvem que tot s'havia quedat allà però la guerra no havia acabat. El bitxo, com ell deia, va tornar. Els metges van dir molt clar que no hi havia solució, que li donaven de 3 a 8 mesos, que s'aniria apagant conforme el tumor anés creixent fins a quedar en estat vegetatiu i li sobrevingués la mort.
Llac de Ratera, on t'hauria agradat descansar
 
Sempre hi ha esperança, en que trobin algun medicament que faci efecte, en que hi hagi algun error mèdic en el diagnòstic, en que amb la força que hi poses tu i els teus siguis tu el qui guanyis,...Però al final tot ha sigut com havien pronosticat, o si cap, pitjor, perquè el viure això és molt dur i dolorós.
Paral·lelament a aquest diagnòstic els metges van oferir suport psicològic, primer per la parella, "pel que us anirà venint" van dir, i després pels fills, dos criatures que s'han quedat sense un pare que es desfeia per ells i que van acabar sense ni voler-lo anar a veure perquè aquell que jeia a l'hospital, amb la mirada perduda i molt fora ja d'aquest món encara que el cor li bategués, ja no era el seu pare.
 
El petit, quan li van explicar que el papa estava molt malalt i que es moriria i aniria al cel i tot això que se'ls explica als nens, preguntava mirant al cel de nit que volia saber quina estrella seria el seu pare perquè cada nit el miraria una estona abans d'anar a dormir.
Ara que ja no hi és, quan troba a la mare plorant li tapa els ulls amb les mans i li diu que ho fa perquè el papa no vegi que ella plora.
Amb aquesta innocència que li tocarà deixar potser abans que a d'altres i amb aquesta dolçor ens trenca a tots el cor.
 
I al final ens pesa no haver-te dut on ens vas encomanar en el teu primer impuls. Finalment t'acull Banyoles on havíeu viscut bons moments tots plegats, amb la dona i els nens, com va decidir ella.
Nosaltres, en quan puguem, portarem una miqueta de tu al teu paradís.

8 comentaris:

  1. Els càncers i tumors són la loteria negativa de la nostra època :(

    ResponElimina
  2. aquestes coses fan mal des de lluny...ara compte des de primera línia.
    Una abraçada i endavant

    ResponElimina
  3. Una abraçada muntanyenca al teu estimat cunyat.

    ResponElimina
  4. Laura vaig viure una situació semblant amb la meva dona, el dolor augmenta encara més quan veus les ganes de viure que tenen, però la bèstia, la bicha, el monstre no sap res d'això. Sempre penso que no hi ha dret que ens tallin la vida d'aquesta manera i quan encara et queden tantes coses per fer.
    Em sento molt solidari amb el vostre dolor.
    una abraçada

    ResponElimina
  5. Ho sento moltíssim, és tan injust tot plegat: el dolor, la malaltia, la mort!
    I aquest nen que busca el pare entre els estels fa entendrir el cor.
    Una abraçada molt forta, Laura!

    ResponElimina
  6. El meu sogre es va morir d'un càncer d'ossos, 4 mesos després de casar-me. Va ser terrible.

    Una llàgrima em cau galta avall mentre voldria abraçar-te ben fort...

    ResponElimina
  7. Ja saps que d'això he estat servit el dos anteriors anys.

    Lamente molt la teua perdua i com sempre, ací estic, en el Bosc de la Llarga Espera, i tu eres de la poca gent que sap com entrar-hi sense passar defenses.

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  8. Segur que la muntanya l'acolliria amb amor...
    Una abraçada.

    ResponElimina