Què content estaria el meu pare amb el nou triplet! Li agradava tant el futbol que veia els partits de totes les lligues. A casa ens tenia farts amb tanta pilota. I el Barça era la seva vida. Era el més culé del món. Molts dies se n'anava al Camp nou al matí, venia a l'hora de dinar i a la tarda se n'hi tornava, a veure jugar a l'equip que fos. Al vespre encara buscava a la tele on feien futbol.
Quan era a l'hospital i li volíem posar la TV perquè pogués veure els partits un dia ja ens va dir que li era igual el futbol, que ja només veia ninots que corrien. Recordo aquestes paraules com un gerro d'aigua freda, per tot el que significava això, pel seu declivi.
Ara la meva mare, sola a casa, ha mirat tots els partits, recordant-lo i sabent com ho hauria gaudit ell.
Avui hauríem celebrat el seu sant.
Son tantes les coses que ens el fan tant present...
Tenint en compte que aquests dies estic força sensible, aquesta entrada m'ha humit els ulls. Supose que el meu pare també veu només ninots a la tele...
ResponEliminaQuina rabia em fa aquesta maleïda distància, estimada nina!
A mi també m'emociona aquest post... recordar el pare, encara que no era tan futbolero com el teu, ni de bon tros. Però fent paral·lelismes amb les coses que més li interessaven, veure com les deixava de banda, feia molta pena.
ResponEliminaAvui seria el seu Sant, doncs és un bon dia per recordar-lo- No sé a tu, però a mi el record em consola. Avui l'he somiat i m'he despertat contenta d'haver pogut estar amb ell en somnis.
Al meu pare també li agradava molt el futbol, és curiós el què dius que darrerament ja no li feia ni fred ni calor...Arriba un moment que obliden moltes coses que havien estat part important de la seva vida...
ResponEliminaPetonets solidaris.
Avui també hauria estat el sant del meu pare, el Ton. Fa 19 anys que ens va deixar i el seguim tenint sempre present.
ResponEliminaNo era "futbolero", però per l'amor que tenia a Catalunya era simpatitzant del Barcelona.
A la postguerra per casa corrien poques revistes, però recordo un especial dedicat al Kubala.
Un post que no ens deixa indiferents a tots els que hem passat per aquests moments i pels que encara ho passem.
ResponEliminaJo, que sóc poc futbolera, m'he "posat al dia" per poder explicar-li a mumpare tot el que passa al món esportiu ... ara només somriu, tot i que no sé si és molt conscient del que li explico.
Aferradetes ben fortes, nina.
Ara ja sabem per què el Barça va alçar el triplet: era en homenatge al teu pare. És una autèntica llàstima que no pogués viure-ho, però segur que allà on estigui la notícia li ha arribat. Ara torna a gaudir del futbol.
ResponEliminaabraçades! els records ens fan present les absències i en certa manera se'ns fan presents els qui no hi són , Visca barça pel teu pare també
ResponEliminaEntendridor el teu post. Recordar és reviure els absents, d'aquesta manera sempre ens acompanyen.
ResponEliminaUna abraçada!
el futbol, tant criticat i no dic que amb raó, però ha fet feliç molta gent que passa moments baixos i ajuda a recordar als nostres que tant els hi agradava. En diuen l'opi del poble, i no en van desencaminats
ResponEliminael futbol, tant criticat i no dic que amb raó, però ha fet feliç molta gent que passa moments baixos i ajuda a recordar als nostres que tant els hi agradava. En diuen l'opi del poble, i no en van desencaminats
ResponElimina