En els darrers dies i de forma casual ha sonat per on passava el James Blunt diverses vegades.
Uff, quina nostàlgia!
La seva veu inconfusible em transporta automàticament a un moment del meu passat en que les seves cançons portaven una càrrega de significat molt més gran per a mi del que ja de per sí tenien.
Em torna a uns dies en que aquells versos em feien plorar, em feien identificar-me profundament amb els amors i desamors que traspuaven les seves melodies.
Em fa sentir una altra vegada la intensitat d'uns sentiments que s'han aplacat amb el temps i la distància, que no amb la voluntat.
Em fa dubtar encara de si vaig fer el correcte. I això també fa molt mal, perquè del que més em penedeixo, en tot cas, és del que no vaig fer o del que no vaig dir.
Quin poder té la música! Et fa viatjar en el temps! Et fa emocionar, rememorar, vibrar, recordar, et fa tornar a sentir...
Em torna la companyia d'aquell moment, em tornen els aromes, les imatges, les paraules, els gestos, la flama, la pressió al pit, les papallones a l'estómac, els consells, les reflexions...
I no sé si la música, al cap i a la fi, només ha estat la gota que ha fet vessar el got, perquè ja m'havien vingut altres pensaments sobre aquells dies darrerament. Hi ha una cosa que em sap molt greu: què se n'ha fet de tot allò?
Per força deixem persones enrere al llarg de la nostra vida. El temps passa i al final esdevenen records. Si són agradables, molt millor. Però tu vas triar un altre camí del que no et penedeixis, i en principi no es pot estar a missa i repicant. Els records no te'ls pren ningú, però segurament s'han de quedar allà.
ResponEliminaDiuen que no ens hem de penedir del què hem fet, sinó del què no hem fet...
ResponEliminaLa música és de les coses que més records ens porten, sobretot si va lligada a situacions agradables...
Bon vespre.