dijous, 21 de novembre del 2013

Cançons al celobert

Quan era petita recordo que sempre hi ha via alguna veina que cantava a casa seva. Pel pati se sentía. La meva mare també ho feia. El que en deien la cobla espanyola o "canción moderna" .També se sentien pel pati les converses que les veines tenien entre elles mentre penjaven la roba, remenaven la cassola o senzillament es cridaven per a dir-se quatre coses del dia a dia. L'excusa de la roba era molt recurrent:
 "-Juanitaaaaa !
- Que?
- Que voy a tender, pon la cortina!"
I tot era començar. Però hi havia comunicació, vida a les cases, alegria a les comunitats.

L'altre dia vaig adonar-me del temps que fa que no sento cantar. Ara ja no canta ningú. I això que diu que qui canta el seu mal espanta. Però és que ara els mals són tant grossos que no hi ha música capaç d'espantar-los.
I tampoc val allò de que ara tots estem més enfeinats, perquè hi ha més gent a l'atur que en els temps dels que parlo. Però hem perdut l'alegria, hem perdut aquells sans costums, tots anem més a la nostra i la comunicació es limita a enviar whatsaps d'un costat a un altre. I els celoberts? Encara n'hi ha de celoberts? A veure si serà que l'arquitectura ens ha canviat la vida!

8 comentaris:

  1. Molta part de culpa crec que es dóna per el fet de que la gent s'ha perdut la confiança, tothom va a la seva i és més fàcil parlar amb algú que està a kms que amb qui es té al costar. Una llàstima.

    ResponElimina
  2. Abans es cantava a les cases, la meva mare cantava molt. I les meves ties...

    Jo no canto a casa. Algun cop canto al cotxe, quan vaig sola... a tota veu... :)

    I els veïns, ens anem distanciant dels veïns, és cert, i canviem més sovint de veïns, abans duraven tota la vida, la gent no es movia tant.

    ResponElimina
  3. Què vol dir que no cantem? Si jo em passo el dia cantant! I els mals me la suen una mica, no canviaré la meva vena cantaire per això. Ara, no cantaré pel celobert, aquestes coses, com que no les he viscut, no les trobo a faltar. Que cadascú canti com vulgui, i amb qui vulgui.

    ResponElimina
  4. Jo estenc la roba al cel obert a hores ben itempestives precisament per evitar trobar-me amb els veïns xD

    ResponElimina
  5. Quina gràcia Laura, jo sóc de les que canten mentre estenc la roba o frego els plats, però tens raó i això està en vies d'extinció...
    M'ha agradat recordar la imatge de la gent parlant pel cel obert...
    Ara sembla que no tinguem res a dir-nos. De vegades sento que algú em comenta: apa Roser que contenta que estàs! Com si fos una cosa extraordinària. Trobo a faltar aquell contacte humà que hi havia abans entre es veïns.
    Petons nostàlgics.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Joan: Doncs sí. Potser la tecnología ha facilitat la llunyania i dificultat la distància curta. No sabem trobar el terme mig.
    Carme: "Cantem i ballem" a un altre ritme, està clar.
    Xexu: Doncs digues, que sí. Tu ves cantant com vulguis i amb qui vulguis. Però no facis ploure, eh?
    Pons: À això la meva mare li'n diu ser un gat fer!
    M. Roser: Doncs, et dic com al Xexu, no paris. No s'han de deixar perdre els bons costums. I fixa't tu, si és motiu d'estar contenta, més que més.

    ResponElimina
  8. m'has fet recordar que quan era petita ...sí és cert la gent cantava i a més a cor que vols....encara hi ha celoberts ho certifico...però és cert anem més reconcentrats ens els propis melics, la gent s'estima més escoltar música que no pas fer.la ells...saps encara de tant en tant tinc una veïna que de vegades canta!
    no tot està perdut

    ResponElimina