dimecres, 28 d’agost del 2013

Els mecanismes, fallen...

Resulta que havia escrit varies entrades sobre les vacances i les he perdut. Darrerament la tecnologia no juga al meu favor o potser són els meus engranatges interns que fallen però no vaig al dia. I em fa ràbia, però no hi puc fer més.
La meva mare, que la pobra està molt cascada, només fa que repetir-me que no em queixi, que quan sigui com ella ja veuré i deixa anar una de les frases del seu ultrarepetitiu repartori:"No és pot ser vell sinó per força!"
Cada vegada que passo alguns dies seguits amb ells em fan reflexionar molt i molt sobre el pas del temps i la nostra pròpia decadència, els anys del final de la vida, com acaba el cercle, uf, totes aquestes coses que veig cada vegada més aprop en els meus pares i que et fan adonar de moltes coses. És trist veure'ls així, ja sense ànims per fer moltes coses i amb moltes limitacions sobretot físiques però també ja mentals. La maquinària està molt gastada i ara només hi cap el declive. I ser-ne conscient és durillo, per a ells i per a nosaltres.
Els pares passen el dos dels 80. Els demanaria llarga vida, però penso que no em puc queixar. Si ells poguessin triar potser dirien que ja prou per tot el que se'ls ve a sobre. És difícil conviure amb això. Insisteixo en que ja sé que no puc queixar-me i espero que entengueu el sentit de les meves paraules. Vull que serveixi això com a homenatge cap als dos que han tingut una vida no massa planera però que amb el treball i la constància han estat capaços de sortir-se'n amb èxit de tot i tenir una vida humild però feliç. I des d'aquí els desitjo, sí, una llarga vida, però digna.

6 comentaris:

  1. El mínim que podem demanar, després d'una llarga i complicada vida, és no perllongar-la massa si això implica patir innecessàriament. Mentre hi hagi forces i ganes, cal seguir endavant i aportar la experiència i l'amor que t'aporten, els que fan que escriguis un post així. Llarga vida digna per ells, i que tu ho puguis veure, que encara que no et puguis queixar, algun ensurt també has tingut.

    ResponElimina
  2. T'entenc molt bé, jo els vaig tenir fins els 90, tots dos...El pare va tenir un vida força digna fins a final, la mare, no tant.
    I fa il·lusió veure'ls envellir, però estic d'acord amb tu, una llarga vida, però digna...Suposo que els que ho hem viscut d'aprop, fer-nos grans ens fa una mica de respecte...
    Petonets.

    ResponElimina
  3. Tots els pares es mereixerien tenir una vida llarga i digna després de tot el que arriben a passar.

    ResponElimina
  4. tant de bo, llarga vida i digna, per tots els qui la mereixen. Jo tinc els meus ja grans també, però quasi al cent per cent, ja hi firmaria jo arribar així.

    ResponElimina
  5. ma mare també passa dels 80....entenc la teva reflexió, jo sovint també hi penso en tot plegat...llarga vida i tan debò bona vida també ....nosaltres vés a saber si h arribarem!

    ResponElimina
  6. El meu pare només té un recanvi (el genoll dret) posat. La mare té un munt d'entrades a l'hospital, i una en llista d'espera. No són grans, 68 i 75. Fan viatges i llegeixen i tenen molts amics, encara.

    Jo voldria arribar així als 75, i després no donar feina... Mentre, intento no marejar els de casa. La felicitat és un pensament tan ràpid...

    Sigos feliç.

    ResponElimina