dimarts, 26 de març del 2013

Bajo la misma estrella de John Green


És el llibre que m'acabo de llegir. No sé què vaig llegir d'aquesta novel·la que me la va fer comprar. En tot cas res que s'assemblés al que ha sigut el llibre en sí. És una història d'adolescents, però d'uns adolescents molt especials perquè es coneixen en una teràpia de grup de pacients amb càncer. Explica la mena de persones en les que es converteixen els joves amb diferents tipus de càncer, la relació amb les seves famílies, la relació amb les persones que no ho han passat mai i totes les lluites internes i externes per les que han de passar per a superar la malaltia i en la majoria dels casos per allargar una mica més la vida.
Em recordava en molts moment a la sèrie Polseres Vermelles, perquè tractava una mica del mateix i també emmarcat en adolescents pendents de complir els somnis de la seva vida.
En més d'una pàgina se m'ha ennuvolat la vista en llegir certes reflexions dels protagonistes que van superant valentment el seu dia a dia, treien força d'on cal i que si no es passa per aquestes històries amb la pròpia pell és difícil imaginar el que pots fer i sentir.
M'ha agradat perquè plasma una realitat, per desgràcia molt habitual en els nostres dies, en que es posa en evidència una dura lluita a contrarellotge amb la malaltia, un temps per aprofitar i intentar no baixar la guàrdia però no perdre cap oportunitat de les que se't presenten: viatjar, enamorar-se,...
La vida està controlada fins a la propera analítica.
- Algunas veces me gustaria tener los comumpios- me dijo por fin Gus.
  • ¿Los de mi patio?
  • Sí. Tengo tanta nostalgia que puedo echar de menos unos columpios en los que nunca he sentado el culo.
  • La nostalgia es un efecto colateral del cancer- le dije.
  • Qué va. La nostalgia es un efecto colateral de estar muriéndose- me contestó.
El viento soplaba por encima de nuestras cabezas, y las sombras de las ramas se movían sobre nuestra piel. Gus me apretó la mano.
  • Me gusta esta vida, Hazel Grace.
Entramos cuando tuvo que administrarse la medicación.
[...] Cuando tuve su cara tan pegada a mi nariz que sólo le veía los ojos, nunca habría dicho que estaba enfermo. Nos besamos, luego nos quedamos tumbados escuchando el álbum de The Hectic Glow y al final nos quedamos dormidos así, como un entrelazamiento cuántico de tubos y cuerpos."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada