Sempre m'ha molestat molt en els altres la
mentida. Jo no diré que no n'hagi dit mai cap, però en tot cas no
és una cosa que faci gaire perquè tampoc m'agrada fer-ho. Penso que
les mentides no porten a res i que és més fàcil dir les coses tal
i com són i no embolicar la troca.
En la vida m'ha tocat mentir per
obligació en dues ocasions una mica compromeses.
En les dues m'han demanat que menteixi a
canvi de concedir-me el que jo havia demanat.
En les dues ocasions, tot i ser
parametralment oposades, he demanat el que em semblava just, el que
em semblava que era el millor i em mereixia i com a tal m'ho han
concedit donant-me la raó, però amb la condició de que quan hagués
de donar explicacions no podia explicar la veritat.
Ambdues situacions m'han fet sentir fatal.
M'he hagut d'inventar una història i explicar-la als meus amics i
als qui no ho són tant per tal de justificar que algú m'ha fet un
favor però que no ha de constar com a tal cosa. Buf! Quin marró!
Una d'aquestes “mentides” va passar just
ara fa 6 anys i encara em fa mal cada vegada que de rasqui surt el
tema i continuo amb aquella pel·lícula que vaig haver de fer creure
a tothom i que per moments semblava que me la creia fins i tot jo
mateixa.
L'altra m'ha passat aquesta setmana.
El remordiment em rosega una mica perquè
penso que no és just que hagi d'explicar cap rotllo als meus amics.
I en definitiva estic salvant la consciència d'una altra persona.
Però entro en serioses contradiccions
internes i hem dic a mi mateixa que per odiar tant la mentida, ho
faig prou bé això perquè cola de veritat. I llavors em ve al cap
allò que diuen que quan una cosa ens molesta tant dels altres és
perquè és una cosa que ens molesta de nosaltres mateixos i
l'espiral es va cargolant i he d'analitzar si és que realment
menteixo més del que penso i no en sóc conscient, i bla, bla, bla.
I torno al de sempre, jo em torturo per això
i n'hi ha que viuen en una constant mentida, a cop de sobre, i tant
feliços.
Si és que en el fons no sé si tot és una
mentida!
Jo crec que ningú que sigui mínimament honest pot dir que li agrada la mentida. Per tant, m'agradaria que entenguéssiu que a mi tampoc m'agrada, gens.
ResponEliminaEm passa, però, que no comparteixo del tot l'adoració absoluta a la veritat, en qualsevol cas i en qualsevol, circumstància. També hem de valorar, que alguns cops, hi ha veritats que fan més mal que bé.
I tot depèn del seu context. Una mateixa mentida, la trobo comprensible o fins i tot més necessària depèn de qui la digui i a qui la digui.
Ara, hi ha mentides de lladres i aprofitats que no tenen cap justificació. I ells tant contents.
Suposo que si tu consideressis que aquesta mentida que t'han demanat que diguis, és útil en alguna mesura pel benestar de les persones que t'envolten, no et torturaries tant. Com que segurament no ho creus, et molesta haver-la de dir.
Ara bé, l'autoengany, o sigui les mentides que fins i tot nosaltres mateixos ens creiem...
aquest no se l'estalvia ningú.
O al menys això m'ho demostra la vida quotidiana.
I ja paro, que aquests temes dem reflexió m'encanten i el que voldria de veritat és tenir-te a davant i fer-ne una bona xerrada.
Petonassos de veritat.
Gràcies Carme!
ResponEliminaTot es mentida, tot.
ResponEliminaEl problema de les mentides com les que expliques és que la bola es fa gran i sovint les has d'adornar encara més per sortir-ne ben parat. I això fa que tot sigui pitjor i es compliqui, és clar. És fàcil que t'enxampin en l'engany, i això fa que perdis la confiança de la gent automàticament. Cadascú sap les coses que fa, les necessitats que té, però sense saber els casos concrets no podem dir si una cosa està bé o no. De totes maneres, espero que no em posin mai en aquest compromís. Per cert, la tira de la Mafalda és magnífica!
ResponEliminales mentides mai són bones companyes, però en aquest cas el que s'ha de mesurar ben bé és si et val la pena, pagar aquesta tortura.
ResponEliminaDe vegades és molt difícil escollir el camí perquè en el cas contrari també fa mal
Mentir sembla ser que és innat en l'ésser humà, però això ja ho sabem tots, si no?
ResponEliminaSi ja està fet, no et tortures, nina.
Oton: Quina sorpresa! Però sento discrepar en el que dius. Jo no crec que tot sigui mentida. Jo no sóc mentida. Ho ets tu?
ResponEliminaXexu: Està clar que un ha d'assumir les conseqüències en aquestes coses i que no és fàcil no complicar la cosa. Però hi ha un antídot: molta prudència en els comentaris i fugir al màxim de donar-ne explicacions.
Joan: Aquest és el gran problema que si acceptes el joc, la pringues però sinó l'acceptes també. Un cop has fet la petició ja no hi ha marxa enrere, tiris per on tiris.
Dissortat: Em torturo perquè no entenc perquè hem de fer les coses tan complicades sense necessitat, perquè no es poden dir les coses tal com són, perquè hem de ser tan falsos, hipòcrites i recargolats i el pitjor és que a sobre t'ho imposin!
Crec qeu no he dit tantes mentides en ma vida com al treball, sortosament els clients o proveïdors no em veuen la cara, no sé dir mentides doncs de seguida se'm nota a la cara. I encara que no m'afectin a mi personalment, em dol moltíssim mentir per un altre ... és per la feina, ja ho sé, però segueix sense agradar-me.
ResponEliminaAferradetes.
No dic mentides, no per res moral o ètic, sinó perquè després no recordo què li he explicat a cadascú. A més, deixar anar la crua i dura veritat de cop sempre fa més impacte ^^
ResponElimina