dimarts, 5 de febrer de 2013

Amor, curiosidad, prozac y dudas


Fa temps vaig comprar aquest llibre, en una edició barata (980Ptas.: És evident que fa temps, però no tinc ja tan clar això de barata) perquè n'havia sentit parlar, així com de la seva autora, i no tenia clar en com qualificar-lo ni si a mi m'encaixaria molt o gens.
Ara, per fi, li he buscat el moment.
He de dir que el llibre m'ha agradat. En part perquè m'ha fet tornar uns anys enrere, quan la meva edat era la de les protagonistes i em feia reviure l'època que relata, de fet l'autora té la meva edat i suposo que vam viure en uns contextos assemblats. I en aquestes coses, la nostàlgia sempre suma.

La novel·la relata la història de tres germanes, ferides per l'abandó sense cap explicació del seu pare i que van créixer amb una mare estricta i austera a la que se li escapava de les mans la combinació entre la seva educació i la lluita per la supervivència. Són, no dos, sinó tres pols oposats, que representen tres estils diferents de dona i d'afrontar la vida.
La Cristina és la germana petita, que tot i ser titulada universitària, treballa en un bar de moda de Madrid com a cambrera i es veu engolida en la vida nocturna i tot el que això comporta, el típic tòpic de sexe, droga i rock and roll. Viu la vida bastant al límit però té un gran buit que la fa infeliç.
La Rosa, la germana gran, perfecta executiva, només ha tingut temps per la seva carrera professional i es dedica plenament i exclusivament a la seva feina que la fa distant del món real i de les relacions humanes.
Mi hermana Rosa vivió su vida sin intromisiones de otros y ella misma se ha convertido en su cárcel.[...]¿Como se vive con un disco duro por cerebro y un módem por corazón?”
L'Ana és la que ocupa el difícil lloc de ser la del mig, la que va fer una mica de mare quan el pare va marxar i la mare havia de treballar molt. Era la que cuinava, fregava i sostenia la família unida. Quan va marxar de casa va ser per a casar-se amb el seu novio de tota la vida, un home que la mantenia amb un bon estatus, per la qual cosa només s'havia de dedicar a tenir la casa impol·luta, la nevera plena i les coses en el seu lloc i en el seu moment. Se la suposava la dona sensata i equilibrada, casada i amb una vida solvent tant a nivell econòmic com emocional. Però: “A la playa de Ana llegó una ola enorme que le destruyó su castillo de arena. No me preguntéis cuándo ni por qué, porque no lo sé. Sólo sé que lo que tiene no le gusta. La vida se le escapa, lenta e inexorablemente, marcando las horas, como la arena de un reloj.”
Cadascuna amb les seves mancances van explicant com els va la vida i com es veuen l'una a l'altra. Però la seva relació surt resumida en una frase que diu la Cristina:
La sangre no une tanto como debiera. Y cuando las personas no son afines, no lo son y eso no hay forma de arreglarlo.”
Al final del llibre la mateixa Cristina ens torna a donar una frase que deixa veure la seva reflexió sobre la vida:
-Y tu Cristina, ¿qué opinas?
Y como me pilló desprevenida y con la guardia baja sólo se me ocurrió decirle lo que en aquel momento me salió del alma: que la vida es una pelea de la que no se puede salir derrotado.”
No sé si aquesta reflexió, a banda de ser un aforisme de la novel·la, la faria avui també l'autora  sobre la seva pròpia vida, envoltada d'alguna que altra  polèmica en els darrers temps, o si inclús alguns de nosaltres la podríem  subscriure.
Hi ha coses que sempre estan en el “candelero”.

3 comentaris:

  1. Pel que has explicat sembla un llibre per reflexionar, sobretot de les relacions familiars i de com -sent d'una mateixa sang- les coses poden anar molt diferents per cadascun del personatges.
    Gràcies per compartir-lo!

    Bessets i bon dia!

    ResponElimina
  2. ha costat trobar-li el moment, però sembla que al final ha valgut la pena la inversió

    ResponElimina
  3. He llegir algun llibre d'aquesta dona, però aquest no. Recordo que se'n va fer una peli.

    ResponElimina