divendres, 31 d’agost del 2012

Estiu II

Penso, volo, aterro.


Surto a escampar la boira,
boira que no hi ha,
necessito aire fresc,
sensació de llibertat i d'infinit.
Camino per la sorra mullada, cap al sud.
Deixo empremtes que duraran poc,
el temps de la propera onada,
i em gronxo amb el seu anar i venir,
i ballo amb el seu ritme i la seva sonoritat.



Penso en tu, en tu i en tu.
Penso en vosaltres, en ells.
I penso, sobretot, i més que mai, en TU.
Però giro cua cap al nord un altre cop.
Deixo noves petjades sobre el meu camí,
anhels que potser també s'esvairan ràpidament.
Suspiro profundament, degusto el sabor a sal,
sabor a vida, a immensitat.
Encara hi ha esperança.


5 comentaris:

  1. Em quedo amb l'esperança... d'aquest moment de plàcida solitud.

    ResponElimina
  2. mira em copio de la Carme, encara hi ha esperança...

    ResponElimina
  3. Jo també un dia baixaré al sud, però, per a què? Allí la solitud i la pena seran majors. En aquest cas no queda esperança...

    ResponElimina
  4. Carme i Elfreelang: sempre n'hi ha d'haver, sinó és d'una cosa, d'una altra.
    Dissortat: En aquest cas has de canviar de rumb, però l'esperança, alguna esperança ha de servir de guia en la teva vida.

    ResponElimina