A
la nit recollia les flors de gessamí, algunes encara tancades, i les
posava en un platet a la taula del costat del sofà. Al matí
s'aixecava d'hora, amb la fresqueta entrant pel finestral. S'asseia
al sofà a llegir, amb la llum del dia, la fresqueta que li arribava
del carrer i la fragància que desprenien aquelles floretes blanques
totes obertes ja.
Aquella
olor la transportava a Sevilla, a casa de l'àvia política, que als
estius, cada tarda feia el ritual dels gessamins. I també li feia
pensar en un trailer de Persépolis, on les noies, a falta de
perfums, es posaven aquestes flors dins els sostenidors, per estar
dolçament perfumades quan eren despullades pels seus amants.
Aquells
pensaments, tot i repetir-se dia rere dia, creaven uns moments
màgics.
Un
ampli sospir captant la fragància, un somriure a la boca, i passava
a enfrascar-se en la lectura per a començar el dia en pau.
Bonic escrit. Tinc molt mal sentit de l'olfacte, però l'olor de gessamí la reconec perquè quan era petit estiuejava en un xalet que tenia unes escales totes plenes de gessamí, l'olor era inconfusible. A mi em recorda també a la meva àvia, que és qui em va explicar què era aquella olor.
ResponEliminaSi hi ha un aroma que em trasbalsa, és el perfum de les flors del gessamí. La tinc associada a moments molt molt plaents!
ResponEliminaM'agrada molt aquest escrit.
El llessamí desprèn un aroma molt potent...si a tu et transporta així de bé benvinguda olor de llessamí!
ResponEliminasi de per si ja fa bona olor....ara compte si n'havia de fer on el posaven les noies...
ResponEliminaSón molt boniques aquestes flors...
ResponEliminaLa germana de la meua àvia materna preferida, també seguia eixe ritual de les flors de gessamí. Jo tinc gesmilers als patis... I tu?
ResponEliminammm. Molt poètic tot plegat. I dolç!
ResponElimina