Com les xemeneies particulars de la Pedrera |
Arran d'un dels comentaris a la història del meu anterior post em va
venir al cap la importància de les petites parcel·les de cadascú.
Em
refereixo a aquell espai que no compartim amb els qui omplen el nostre
dia a dia sinó amb altres que són especials per a nosaltres en algun
sentit i amb qui mantenim el fil en trobades estanques: els amics d'una
determinada etapa de la nostra vida, alguns companys de facultat, algun
company de la feina, ... I el no compartir no vull dir que ho amaguem,
que enganyem a ningú, no. Sencillament, les nostres parelles, les
nostres famílies ho saben, però ni en participen ni estan convidants a
fer-ho perquè aquell espai és nostre i només nostre.
Per a mi aquests espais són molt importants. La meva parella està
informada de la meva agenda, no li amago res, i ell ho respecta com jo
respecto també les seves de parcel·les, que també en té alguna. Crec que
així ha de ser i que és molt saludable.
I en el fons, encara m'atreveixo a dir més, tots tenim alguna cosa
inconfesable i tots tenim algún secret que no li hem explicat a ningú. I
què? Tampoc cal. A vegades una certa dosis d'emoció també va bé, però
sempre que no passem la barrera del fer mal a l'altre, de les
infidelitats i dels mals rotllos. Un ha de tenir la conciència
tranquil·la. L'únic problema és que no la hi tingui i llavors algun
motiu hi ha d'haver, però sinó tenir ales allibera i et reafirma en tu
mateix.
Ja sé que potser hi haurà algú que no estigui d'acord o que no ho
entengui. Però jo crec que la confiança mutua i el respecte fan que això
sigui una cosa natural i sense contraindicacions.
Naturalment, hi ha tantes maneres de fer com persones. Cap és criticable, encara que ens sigui molt difícil no jutjar, de vegades. Com pots pensar, estic a favor i en contra de coses que dius en el post. A favor de mantenir parcel·les pròpies on la nostra gent no hi fiqui el nas, o no massa. Mantenir una mena d'individualitat, si no és molt difícil tot. Però el que tu consideres emoció i 'vidilla', per mi pot ser ja passar-se de la ratlla i molt. A més, potser tu ho controles perfectament i no hi ha malentesos, i això estaria molt bé. Però quanta gent no comença tenint secretets i parcel·les amagades i acaba passant-se de la ratlla tres pobles? La majoria, em temo. Per dir les coses clares, a mi aquestes coses no em fan ni puta gràcia. No he de dir a ningú com viure la seva vida, només faltaria, però la meva visió del tema és que si no tens intenció de creuar una línia, no t'hi acostis. Potser si necessites acostar-t'hi tant, és per alguna cosa. Però així és com penso de mi mateix, o com m'agrada que es facin les coses. Probablement tu pensis molt diferents, així que difícilment ens entendrem, però segur que ens podem respectar.
ResponEliminaDoncs jo pense que no cal creuar la ratlla, però el que estiga lliure de "pecat" que tire la primera pedra.
ResponEliminaSalutacions
Ostres Xexu, què radical! Primer de tot dir-te que per descomptat que respecto la teva opinió, com totes les altres, però si que vull aclarir algunes coses. Jo he donat emoció i "vidilla" a la meva vida moltes vegades i no m'he passat mai de la ratlla. Tenint clares les coses només ha de passar el que tu vols que passi. Dius: si no tens intenció de creuar la línia no cal acostar-s'hi. Potser és que el problema el tens tu doncs. Si no t'hi acostes postser t'estàs perdent moltes coses estupendes sense haver de ser pecaminoses, estàs tancant la porta a un munt depossibilitats, potser de bones i de dolentes, sí, però s'han de veure i després valorar. Si resulta que no t'hi pots acostar per por de caure en alguna temptació... on és la teva maduresa? on és l'autocontrol?
ResponEliminaDissortat: Me sumo a la enmienda. Genial el teu breu comentari.
Jo també crec molt en els espais personals. És l'única manera d'aconseguir que els comuns siguin bons. Sense vida pròpia poc pots compartir. Crec que estem força d'acord. Un petó.
ResponEliminajo crec que sí que mantenir un espai propi és bo i a més necessari per poder compartir la vida amb algú...si no tens vida pròpia quina compartiràs?...crec també que els pactes, acords, i confiança entre dues persones són fonamentals!
ResponElimina