dimecres, 4 de gener de 2012

Un any més de la nostra trista història...



I l’Abril es disposava a fer dissabte. I dissabte en majúscules perquè la família li venia a dinar el dia de Cap d'Any i ho volia tenir tot impecable. Cada any li passava el mateix, se li acumulava la feina a última hora. Havia fet les cortines i netejat el moble del menjador. Però la vitrina de les copes se li feia molt “cuesta arriba”. Finalment havia decidit només treure les copes de cava i tenir-les preparades per aquell dinar, les altres no eren gaire pràctiques i només corria el perill de que se li’n trenqués alguna i tingués un disgust. Per aquell dia ja n’hi havia prou.
El dia següent però, quan ja havia passat tot i quan havia de posar-se a guardar les copes un altre cop va decidir, amb l’ajuda de l’Arnau,  buidar l’armari i treure la pols de tot el que hi havia. Allà hi havia de tot. Un joc de cafè molt maco però que no havia fet ni faria servir mai, un altre joc de ceràmica de Terol que li havia regalat la seva amiga quan es va casar, un joc de còctel passat de moda, algunes tasses que havien portat de record de diferents llocs que havien estat i algun que altre “pongo”.
L’Arnau va agafar una figura de nuvis de plàstic d’aquelles que es posaven sobre el pastís de casament feia 20 anys i li va dir: “Això era nostre?”. “És clar, de qui vols que sigui?”-li va contestar amb un mig somriure entristit. No va dir res més, li va agafar la figureta de les mans i li va treure la pols.  Va mirar els ulls de la nina, totalment cecs i mirant al no res i va pensar: “Potser vaig estar tant cega com aquesta nina” I totalment en silenci va continuar treien la pols de totes i cada una de les peces de la vitrina.
L’Abril era de les de no tirar res i entre tasses i copes hi havia moltes coses que podrien haver estat des de feia temps a les escombraries, però li costava molt de desprendre’s del records i de les coses.
En un prestatge hi havia un munt de figuretes amb bossetes de confits, records de diferents “bbc’s”(bodas, bautizos y comuniones) i va anar llegint totes les targetes. Déu meu, que n’havia passat de coses després de cadascun d’aquells aconteixements. Vells amics a qui ja els havia perdut la pista; alguns que tenien tot l’historial, el seu casament, el bateig dels fills i fins i tot les comunions; altres que ja no eren ni parella... Tot seguia el seu curs, i ella continuava allà, aguantant moltes vegades el xàfec i mantenint tibades les regnes de la seva vida, traient un any més la pols que s’anava posant any rere any sobre totes les coses, sobre tots nosaltres, sobre la nostra pròpia història, sobre la història del món.

4 comentaris:

  1. Són uns sentiments no gens agradables, molt amargs. Es va encongint el cor a mesura que llegeixes, i només queda desitjar que sigui només un relat. Però tan ben expressat...

    ResponElimina
  2. ¿"El pan nuestro de cada día" o un trist relat inspirat en el desamor que a tots ens arriba?

    Que els reis d'Orient et porten allò que desitges, siga el que siga.

    ResponElimina
  3. Un relat trist... però molt real i molt ben explicat.

    Espero que la màgia dels reis ens alliberi una mica a tots plegats de la pols que se'ns va posant a sobre.

    ResponElimina
  4. Un relat preciós, encara que trist i melancòlic. A l'igual que en Xexu, m'agradaria que fos simplement un relat, però està clar que és una història que malauradament la podem veure cada dia...
    Em pregunto si en aquests casos, i segons a quines edats, encara s'està a temps de sortir d'aquesta espiral. Jo voldria pensar que sí!
    Una forta abraçada, Laura.

    ResponElimina