dimecres, 30 de juny de 2010

Tutoria de 5è

Sense saber exactament què és el que em passa, sento que no acabo d’estar bé. Suposo que s'han anat acumulant tensions per diverses coses i tot i que ja he explotat en més d’una ocasió en els últims dies no acabo de fer net. Tinc el pap molt ple i no aconsegueixo superar certes coses, recuperar el benestar.

Avui hi ha una part de mi que està rabiosa. Sé que no hauria de tenir aquests sentiments innobles que no sé si són d’enveja, de gelosia, d’egoisme, jo que sé, però hi són. M’acaben de dir el curs del que seré tutora l’any que ve. No era el que jo volia. L’equip directiu s’ha passat l’any dient-me que ara els tocava cuidar-me perquè eren conscients de la dura càrrega que he hagut de suportar aquest any a l’escola. I va, i el que fan es intentar-me convèncer de que he de pujar a Cicle Superior perquè allà necessiten una persona com jo i no tothom ho pot fer. I m’agradi o no m’agradi el grup que em toca, me lo como con patatas.

En la conversa, m'intenten vendre que no tindré cap problema amb els paral·lels (que segur que en això tenen raó) i em deixen anar que sinó em tocarà quedar-me amb el grup que vull però amb als “accessoris” que m’hi afegeixin (i ho llegeixo com una mica d’amenaça). En resum que a qui menys s’ho mereix li han tocat les perles i a més a més el que volien i als qui ja hem donat el callo ens tocarà tornar-lo a donar on faci falta, no on nosaltres volem. I amb això em moro de ràbia i sento que és molt difícil impartir justícia però que a mi em toca sempre ballar amb la més lletja.
Només em queda que consolar-me en allò de què no hay mal que por bien no venga i esperar efectivament este bien que está por llegar.

4 comentaris:

  1. És normal que tinguis sentiments de ràbia, d'impotència i de ser injustament tractada. Però jo penso en lo afortunats que són els al.lumnes de secundària que et tindran com la font de coneixements essencial per al seu futur. Hauràs de treballar de valent, de preparar tot el temari, activitats.... tot un repte. Pot ser trobaràs que al final has sigut afortunada de no tenir el que al començament volies. Pot ser n'hi haurà un altre vintena de nois i noies que no t'oblidaran a la resta de la seva vida, com tots de nosaltres recordem a aquell/a professor/a especial. Perque no t'ho he dit? Tu ets especial.

    ResponElimina
  2. Bé Pilatxe, no sé exactament qui ets, tot i que sembla que tu a mi si em coneixes. Doncs gràcies per les teves paraules que no deixen de ser una injecció d'ànims i que no em van gens malament. I gràcies pel bon concepte que tens de mi. Intento treure el millor de mi, tot i que a vegades no surt. Un petó.

    ResponElimina
  3. Sempre estem a disposició dels qui "manen". Avui a Psiquitria i demà, de sobte, a Urgències (5 anys ja). A xuclar el que ens donen. Al remat, podem amb tot, ens coste més o menys. Segurament els nens seràn afortunats, de igual manera com alguns malalts (d'urgències) diuen ser afortunats amb mi.

    Ànims i a per el toro!

    Una abraçada molt forta

    ResponElimina
  4. No em queixo tant del canvi en sí, sinó del que a vegades els motiva, i sobretot de com s'estructuren les decisions...
    Gràcies pels ànims, vaig preparant la capa per sortir a la plaça...

    ResponElimina