Quan un cor deixa de bategar

Quan vaig començar en aquest món del magisteri, em preocupava especialment el fracàs escolar d’algun dels nens, els suspensos vaja. El director de l’escola, un senyor a punt de jubilar-se i per tant amb molta mà esquerra, moltes hores d’escola i molta experiència em va dir un dia: Pels metges el primer pacient que se’ls hi mort també és un drama però han d’aprendre que ells salven les vides que poden, n’hi ha que no les poden salvar i no és culpa seva que es mori un pacient, ja prou que fan amb els altres. Mai hauria fet aquesta comparació (salvant les distàncies que hi ha entre que es mori un pacient o que et suspengui un alumne) però em va servir per entendre el missatge.
Ahir vaig rebre un relat d’un amic que treballa en el camp de la salut i en el que relatava precisament com havia deixat de bategar el cor d’un pacient sota les seves mans i el que això li va suposar en aquell moment i suposa en molts altres. Mai podrem saber el que realment signifiquen aquestes coses sense viure-les en la pròpia pell, ni el dolor de la mort d’un pacient ni (insisteixo que salvant les distàncies) el greu que sap el que un alumne et suspengui, però crec que hem de tenir clar que la culpa no és nostra, que les coses són com són i que si hem fet la nostra feina com l’havíem de fer podem tenir la consciència ben tranquil·la.
Les feines de servei cap als altres tenen aquestes coses. Els resultats de la nostra feina no són exactes com en les matemàtiques, i les formules no sempre funcionen igual.
D’altra banda valgui això com a reflexió al respecte de que entre els professionals d’aquests camps sempre hi ha qui ha caigut per allà per no se sap quina raó i que fa la feina sense gaire implicació ni ganes, però també n’hi ha que hi dediquen el millor d’ells mateixos i que ningú els hi reconeix i a fan més soroll els batussers que els qui valen la pena. A vegades però és fàcil jutjat des de la distància o inclús des de la ignorància, però no oblidem que també és molt difícil ser un bon jutge.