dimarts, 5 de gener de 2010

Amistats sorprenents!!!


El passat 27 de desembre vaig baixar a Barcelona per trobar-me amb la Noelia ja que feia temps que no ens veiem - qüestions de feina i el dia a dia, el de sempre-. L’havia convidat a dinar però, atrafegada com sempre, abans de llegir el missatge que li havia deixat a la seva bústia, va quedar amb la Isabel per anar a patinar una estona i dinar juntes. Em va trucar finalment per dir-me que m’apuntés a patinar, que també venia la Míriam (jo no sabia qui era aquesta última) però vaig dir que no. Aquestes aficions amb les que no tens els peus ferms sobre el terra no em van massa a mi. Vam quedar per prendre un café més tard totes juntes i així jo dinava a casa amb la família.
- Digues-li a la Isabel però que m’esperi, que també tinc moltes ganes de veure-la – li vaig dir.
Total que desprès de dinar vaig agafar el cotxe i cap a Barna.

A la Noelia la conec des de que teníem 8 anys i n’hem viscut tantes i tantes d’històries!!!. És una persona encantadora, intel·ligent i llesta (que són coses diferents), simpàtica, treballadora, lluitadora, fiestera, entregada, animada, mala cuinera (tot s’ha de dir), la millor companya de viatges del món mundial, tremendament pràctica, nefasta per les manualitats però hàbil per tantes i tantes altres coses, nascuda amb la flor al cul amb tot excepte en una cosa (fins ara) i una inacabable llista de coses d’ella que podria dir. A la Isabel la vaig conèixer molt desprès perquè s’havien fet molt amigues i juntes també vam viure unes quantes aventures més. Per moure’m pel món no en triaria unes altres de companyes de ruta. Unes feres!!! I per anar de festa tampoc.

Jo no podia però seguir del tot el seu ritme perquè les obligacions familiars, per molta màniga ampla que em deixin, sempre et priven d’alguna cosa. I elles dues no en tenien de lligams i volaven més lliures. Però un bon dia es va donar una circumstància que les va fer allunyar una mica entre elles i van separar una mica les seves sendes.

Les coses passen quan han de passar. Desprès un les gestiona cap a un costat o cap a un altre però una mena de destí és el qui va posant les pistes en el camí.

La Noelia va haver de viatjar a Anglaterra varies vegades per feina. Allà hi tenia un vell conegut i ves per on que el va trucar per veure’s en un dels seus viatges. Van fer una càlida retrobada i van renovar el contacte.
La Isabel es va fer molt amiga de la Míriam, que acabava de separar-se i ho portava bastant malament. La va ajudar força amb les criatures i es va bolcar en donar-li el suport que li feia falta per superar la situació.

Aquests van ser els començaments de les dues sendes.

En arribar diumenge per prendre el cafè vaig estar molt contenta de veure-les a les dues, a la Noelia per suposat, tenia moltes ganes de parlar-hi i compartir el que en els últims mesos només havíem parlat per mail i a la Isabel també perquè amb ella feia molt temps que no la veia i el contacte havia estar cap o com a molt, dues frases pel Facebook. (Serà per vies de contacte).
La Míriam era nova en el cercle, me la presenten i punt.
Pugem a casa de la Noelia i hi veig una felicitació de Nadal a sobre el moble amb dos nens moníssims. En agafar-la per a mirar-los bé, la Isabel em diu: Són macos eh? Els he adoptat!!
Jo ric mirant-la als ulls i ella m’insisteix: Si, si, aquests nens els tinc adoptats jo!
Veig que algun missatge subliminal hi ha al darrere que no he entès i per aclarir-ho tot ràpidament em deixa anar: Són el fills de la Miriam. La Míriam i jo som parella.
No vaig poder reprimir el: Si home!!!. Però la Isabel, contundent es va reafirmar seriosa sobre les seves paraules no deixant-me dubte de que el que deia era el que deia: Sí, sí, som parella!
Tot i que en el fons he de dir que no em va sorprendre, vaig quedar-me SORPRESA I MUDA. Aparentment vaig portar molt dignament la situació, però em vaig quedar muda. Jo ja sabia la notícia i ella ja m’ho havia dit, així que ja estava tot fet. Vam prendre una copa i van marxar.
Evidentment, vam parlar-ne amb la Noelia, amb tot el respecte que em mereixen els/les homosexuals, però no entenia aquesta “sortida de l’armari” perquè penso que mai hi havia estat tancada. I de fet la Míriam ha estat fins fa poc una dona casada i te dues criatures. Però la conclusió a la que vam arribar es que independentment de les inclinacions sexuals que una tingui, a vegades el sexe ve molt desprès de la necessitat de trobar ànimes que es complementin i en aquest cas està clar que ha estat així. Cap de les dues tenia una atracció per les dones, el que passa es que la relació que van anar mantenint les va portar a agradar-se l'una a l'altra i enamorar-se independentment del seu sexe.
La guinda final encara estava per posar al pastís, però aquesta ja l’intuïa més i vaig anar per feina.
- Bé Noelia, i tu què, m’expliques quina mena d’amic és aquest Matt?
La Noelia em va somriure i no va escatimar detalls de tot el procés de retrobament i diferents encontres que havien fet amb el Matt a Anglaterra i aquí per dir-me que en definitiva només eres amics, però la manera amb que brillaven els seus ulls i el seu somriure seré no em va confondre i vaig veure que l’amor li havia arribat. Al Matt no el recordava des del 90 quan l’havia conegut jo també i no l’hauria reconegut a les fotos que em va ensenyar, però també el vaig veure seré i feliç al seu costat.
Ara que ja ho veia difícil això!!!
Ara que havíem parlat de sortir a lligar juntes, ara que havíem dit de muntar en uns anyets una agència marxosa de jubilats per no perdre el punt de l’aventura... ara em troba un boyfriend que li farà pagar cares les visites i que quan arribem a la jubilació em deixarà sense sòcia fundadora...
En fi, que sort que el dia dels innocents era dilluns, sinó hagués pensat que em gastaven alguna broma.
Superada la sorpresa em vaig alegrar molt per les dues.
A la Isabel l’encoratjo des d’aquí perquè encara no li serà fàcil i haurà de superar força barreres. I a la Noelia ni s’imagina el que me n’alegro perquè s’ho mereix. El que no entenc d’aquestes coses del destí és que li hagi buscat aquest boyfriend tant lluny, com si encara li faltessin hores de vol a la noia!!!
No sé si serà possible reviure vells moments, compartint les tres o els sis, noves EXCURSIONS, de fet alguna destinació ens queda per rematar: serà L’ INDIA???
(Els noms han esta canviats per motius obvis. Les fotos són de les nostra darrera aventura)

3 comentaris:

  1. Una història encantadora i sorprenent d'amistats que no es perden. M'ho remugaré.

    ResponElimina
  2. M'ha encantat aquesta història.... per damunt de tot Visca l'AMISTAT sense fronteres ni barreres de cap mena, com l'AMOR, si senyora.... Bon escrit, felicitats :) I bona nit de reis!!

    ResponElimina
  3. quines històries que tens sempre per contar... Això, visca l'amor en totes les seves formes!

    ResponElimina