diumenge, 8 de novembre de 2009

Qui em despentinarà avui?

El vent bufava molt fort. Des del llit sentia com xiulava i va decidir no llevar-se i fer el mandra una estona més. Allà estava bé, calentona i abraçada per aquella manta pesant que tant li agradava i que feia anys li havia regalat la mare. FiuuuuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUuuuuuuu. FiuuuuUUUUUUUuuuuuuuuuUUUUUUUUUUUUuuuuuuuu. No suportava el vent. Sort que no l’havia agafat fora de casa. Només el xiulet ja la posava nerviosa. El sentir-lo a la cara la molestava molt i no diguem el caminar lluitant contra ell....
Acaronada per la roba del llit va començar a deixar volar la imaginació. Uff, quins pensament li venien en aquells moments! Tant de bo el vent bufés dins el seu caparró i es pogués emportar alguna cosa.
De cop i volta el soroll d’una branca trencada la va fer aixecar i mirar per la finestra. Quin terrabastall!
- M’ho prendre amb calma – es va dir.
Va anar a la cuina, es va preparar un bon cafè amb llet i amb la tassa a la mà va anar cap a la finestra a contemplar el panorama. Les branques dels arbres del carrer ballaven al compàs de la música que el senyor vent dictava. Les floretes dels testos dels balcons es veien amenaçades de ser arrencades cap a un costat o cap a l’altre. El molinet de colors del nen del veí del costat girava i girava sense parar. Al terra dels carrers no hi havia quedat cap fulla, tot i que era la tardor. L’ambient era net i clar. El cel blau pur. El sol no tenia obstacles per a brillar amb tot el seu “poderio”.
El paisatge del fons semblava un altre. El tel que sovint hi havia quan miraves lluny havia desaparegut i aquest vent, que tan poc li agradava, havia canviat el fons de l’escenari ara totalment nítid i esplendorós.
Mira, ja ho diuen: “No hay mal que por bien no venga”
Recolzada al llindar de la finestra amb la tassa a la mà va fer un glop del líquid calent que la va reconfortar. Es va veure reflectida en el vidre i es va adonar que encara ni s’havia rentat la cara ni s’havia pentinat.
Va fer un sospir i va anar al lavabo a arreglar-se, tot i que havia decidit que ningú la despentinaria avui, ni el vent tampoc.

1 comentari:

  1. Tampoc a mi m'agrada el vent. Algun post he escrit sobre això. Moltes de les coses que la "prota" del teu text veu, i sent se semblen molt al que jo veig i sento; com el molinet de colors, (però en aquest cas està en el pati de casa -que grinyola- i és del meu fill), o el nerviosisme interior, que procure no exterioritzar, però que acabe traient. I deteste caminar els dies de vent, que encara que fred, et fa estar una mica suat dintre de la roba. No m'agrada el vent de tardor.

    T'agrada matinejar, perquè has deixat el teu comentari en el meu blog molt prompte, i veig alguns dies pel "feedjit" que sols entrar a primera hora.

    Ací avuí fa molt de vent...

    ResponElimina