dijous, 23 d’abril de 2009

Món oriental I

Avui és de llei l'incloure algun post en el blog. Tocarien atres coses essent la diada que és però el cos em demana no parlar de tòpics. Fa temps que vull parlar del món oriental i de la seva cultura i en faré avui una mena d'introducció. El tema dóna per a molt i ben segur que aquesta serà la primera part d'unes quantes més.

Fa uns anys que vaig tenir el primer contacte amb aquest món, per dir-ho d’alguna manera. Va ser a través d’un curs de Feng Shui que es va organitzar a l’escola dels meus fills i va ser per pura casualitat ja que en aquell moment no tenia ni idea del que era tot allò i tampoc coneixia gaires coses de la cultura oriental. Hem va agradar molt tot i em van sorprendre moltes coses. Tot i ser bastant escèptica amb tot, en general, va haver-hi moltes coses que em van cridar l’atenció i sobretot em van fer descobrir una cultura immensament rica, amb més o menys trets folklòrics, però amb una concepció molt diferent de la nostra i cal dir que gens despreciable.
De fet tota la incursió que s’ha fet en el camp de la medicina, amb les medicines alternatives, basades en un saber diferent al nostre, ho vulguin o no admetre els nostres savis més tradicionals, han triomfat i cada dia ho fan una mica més. I molt poc a poc es van introduint diferents aspectes d’aquesta cultura en el nostre món que per a molts és el bo, el millor i l’únic vàlid.
Fa menys temps que vaig començar a fer Tai Txi i va suposar un altra experiència d’apropament amb aquest món. Al principi em feia riure el “mestre” i tot el llenguatge específic que hi anava adjunt: que si el Chi, que si el Zhan Zhuang, que si el Chi Kung, els propis noms de les figures que s’han d’anar fent: cepillar la cola del pájaro, rechazar el mono, clavar el pico de la grulla, etc. Jo volia saber-ho tot i preguntava el perquè de totes les coses fins que un dia em va dir el professor: Aquí no tenim clar el concepte d’això. No vulguis saber el perquè de tot, a la China a ningú se li acudiria de preguntar res al mestre. Cada matí tothom va al parc i troben al mestre practicant i es posen a practicar una estona amb ell seguint-lo, sense dir res.
Jo, amb la meva mentalitat occidental, no vaig quedar convençuda però com que em vaig donar per enterada del missatge ja no vaig preguntar res més i vaig anar seguint al “mestre”. Al cap d’un temps i sense adonar-me’n ja sentia que no tenia la necessitat de saber el perquè i em trobava bé simplement seguint les rutines que ens anava marcant i era capaç de relaxar-me practicant Tai Chi i podia deixar la ment una estona pensant en RES, només estant atenta al aire que entrava i sortia pel meu nas al respirar i imaginant-me com anava fins als pulmons i com sortia. Quines coses!
Desprès, per circumstàncies que no venen al cas, vaig començar a fer ioga. Es un altre món dins de tot el que significa orientalitat. El ioga ja té unes altres arrels però és igualment interessant i amaga un gran saber, una altra concepció de les coses, de la vida, del món en general.
Sóc conscient de que en el fons només vaig “picoteando como los pollos” una cosa i una altra i no entro del tot en res, però crec que és molt important tenir la ment oberta i no menysprear el que ens és llunyà perquè amaga un món d’infinites possibilitats de coneixement d’un mateix i de millora continua en el camp del creixement personal.
I aplicant la teoria del efecto mariposa es pot reafirmar el que una vegada va dir l’Oscar Wilde: Tota bona acció en genera una altra.

2 comentaris:

  1. Ja voldria jo acostar-me tant com tu a aqueix món, i tinc comp@nys que practiquen i fan classes de ioga, per exemple... Jo m'acoste a aquell món més del pensament oriental treballant en el Budisme quan tinc temps. No com a religió. Ho faig per la seua "filosofia" supose. En el Bosque de la Larga Espera alguna cosa relativa al budisme es pot trobar...
    Salutacions cordials

    ResponElimina
  2. Hola: he contestat per damunt al comentari que em feres ahir. I ací et pase l'enllaç a una altra entrada recent del meu blog, on pot ser entengues el per què de eixe supost "pesimisme" que jo anomene "realisme" i si rellegeixes el blog, entrendràs moltes més coses. Una abraçada i no deixes de vemir per allí.

    http://dissortat.blogspot.com/2009/04/y-la-vida-nos-muerde.html

    ResponElimina