El meus ulls et parlaven i sabia que els teus també sentien el que els meus et deien.
Aquell era el veritable so del silenci.
Però tanmateix hi havia alguna cosa infranquejable entre nosaltres que ens impedia superar la barrera de la pell.
Amb tot i això encara no he perdut l’esperança de que algun dia els somnis que tinc quan estic desperta deixin de ser somnis i el que sembla impossible es faci possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada