NO PASSEU, sisplau!

Els senyals de transit són coses molt impersonals. Necessaris? Si, la gran majoria. Però també n'hi ha alguns mal pensats i inútils en la seva ubicació i acaben fent-se invisibles. I al costat de l'esperit de transgressió d'algunes persones, encara més. 

Això passava amb el senyal de direcció prohibida que hi havia al final del meu carrer.  Tothom se'l saltava perquè el fer-ho estalviava donar una gran volta, passar per carrers plens de semàfors i per altres estrets i de mal circular. I qui tenia pressa per a maxar del poble feia dressera tot i estar prohibit. 

Cada cap de setmana,  el jovent, quan marxava de festa a altes hores també es saltava la prohibició perquè ni la veien, entre el costum que ja s'havia adquirit i tot el que portaven ja dins  el cos. I llavors venia el drama. Cada cap de setmana hi ha via algun accident.

Així que com que l'ajuntament tampoc hi posava cura, el Guillem que ja no podia soportar-ho més va decidir fer un clam a la població i demanar personalment que en fessin cas del que allò volia dir i es va posar a aguantar la barra discretament. 

Va ser tot un èxit i va aconseguir que tothom tornès a veure el que allà hi havia, el que allò volia dir i a prendre conciència de que els senyals hi són per alguna cosa. En tot un any a partir d'aquell moment no hi va tornar a haver cap altre accident en aquell punt, però per si de cas el Guillem restava a l'aguait.

(La meva col·laboració als Relats Conjunts d'estiu de la Carme Rosanes).