dimarts, 18 de setembre del 2018

SANTA PACIÈNCIA!


Mai he tingut paciència amb la gent gran i deu ser per això que sempre he admirat a qui s’hi dedica perquè jo m’hi veig incapaç. 
Però quan el problema és a casa es fa duríssim. 
No és el primer cop que parlo de la mare. Però el pes dels anys i la forma en que ella ho afronta en els darrers temps no ajuda gens a fer-ho fàcil. I segurament la meva poca paciència en aquest terreny tampoc. Ella ni ha superat ni superarà la mort del meu pare ara ja fa quatre anys. S’entesta en veureu tot des del costat fosc i amarg de les coses i no hi ha manera de treure-la d‘aquí. Això al costat de que degut a l’edat ja comencen a fallar coses: la memòria, les forces per a fer coses, la salut (tot i que està força bé per l’edat que té). Cada mes que passa es nota la davallada. Però al costat d’això no minva gens ni les ganes de manar, ni la tossuderia en el que ella pensa, ni la seva poca tolerància... I tots som ignorants, tots som ganduls, tots som desorganitzats, tot ho fem malament, etc, etc, etc.
Tot i intentar armar-me cada matí de paciència per intentar arribar al vespre immune de tot el que m’he de sentir durant el dia i tractar de fer oïdes sordes a molts comentaris sempre negatius i sovint injustos, hi ha moltes vegades que no puc aguantar i se’m forada la cuirassa i salto, i li crido i m’enfado i ens enfadem i acabo plorant en un racó i a vegades ella també. 
Em sento atrapada en una teranyina en la que s’hi barreja la ràbia de no poder controlar-me millor, la impotència de no poder-li fer entendre les coses de cap manera, la pena de veure-la i de veure’ns tots plegats en aquesta situació... Tothom m’entén però tothom se’n desentén.
Li’n dono de voltes i voltes al tema!!! I clar, no arribo a cap conclusió perquè ja sé que no és fàcil i venen els sentiments de tots colors a ballar a la festa, i et recordes del passat, i del futur, i de cop respires profundament tornant a la realitat i recordant-te que es viu només el present. I m’aixeco i em preparo un gin tònic i me’l prenc a la terrassa, preparant-me per a la cantarella que ja sé que vindrà a continuació:
-          “Ja la farem així la feina, ja!!!

SANTA PACIÈNCIA!!!

14 comentaris:

  1. Que difícil és tractar amb la gent gran!!!

    Bé, hi ha gent que hi té traça, o més traça que d'altres. Llegint-te, recordo la meva mare que quan encara no era gran, sempre deia, a mi doneu-me criatures per cuidar, però la gent gran no, la gent gran que se'n cuidi un altre. I jo pensava que no era gaire solidari dir això, però en el fons m'hi identifico una mica. És difícil, trobo jo. I com més propers són i més confiança hi ha, més difícil. No ho dic per a mi, perquè ara, en aquest moment ja no queden vells per cuidar a la família.

    I no ens queda res més que la teva frase del títol: Santa paciència!!!

    ResponElimina
  2. Si, al final, per més voltes que hi dones, no et queda res més que això! Ens hi haurem de conformar!

    ResponElimina
  3. A totes les cases hi ha, hi ha hagut i hi haurà gent gran. Nosaltres tenim (cadascuna a casa seva) dues àvies i una altra persona molt gran i entenc perfectament a què et refereixes. Costa molt. I em fa pensar que d'aquí uns anys nosaltres costarem a algú altre.
    Tot plegat és molt difícil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa por el que costaré jo! Que es vagin preparant! Tot i que ara els fills són d'una altra manera, et col·loquen en qualsevol lloc i no es preocupen tant! Els temps han canviat molt i més que canviaran.

      Elimina
  4. Si que és dur, però com que és llei de vida quan s'acabala paciència, s'ha de tornar a començar. I també ho sé per experiència, el pare i la mare ,va arribar als noranta...De totes maneres, quan la situació et desborda, només cal que pensem que un dia nosaltres també serem gent gran!

    Bon vespre, Laura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són aquests sentiments confrontats que a vegades t'atabalen, però clar, al final t'has de consolar amb visions més positives.

      Elimina
  5. Amb l'edat ens tornem més rondinaires i segurament més intransigents. Per això costa tractar amb la gent gran, però quan són família no hi ha més remei. Tens mala peça al teler, però ja saps, és la teva mare, pensar això t'hauria de renovar la paciència...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé prou que la renovo, dia rere dia, però costa, t'ho asseguro. I t'adones que la vida sempre et posa un costat difícil amb el que bregar, no fos cas que ens avorríssim!

      Elimina
  6. De tant grans que ens fem, ens tornem petits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, així es veu que es tanca el cercle!!! Una bona corba de Gauss-

      Elimina
  7. potser la teva mare encara no ha paït el dol ....de vegades les depressions a la gent gran se'ls manifesta en una mica d'agressivitat: malhumor, rondinar etc etc i també és clar amb l'edat tot allò que tenim s'accentua ....com dius santa paciència.....és dur però no hi ha altra manera ....ànims!

    ResponElimina
  8. Tens molta par de raó. Quan ens fem grans els defectes també creixen o es fan més evidents. Saps que ajuda? veure ta mare com si no fos ta mare, com si fos la marona de la veina o fins i tot un personatge public admirat encara que reconegut el seu mal caracter... Prens distancia emocional i el comentari que pugui fer per fer-te mal, no t'ho fa. Pren-te el gintonic i si et fa el comentari no li contestis i somriu, durant 10 segons i respira.... tot passa. Després els anyorem reina.

    ResponElimina