dilluns, 6 d’abril de 2015

C-35 Km 30


Cada dia faig el trajecte cap a la feina dos cops o quatre, en funció de si vaig a dinar a casa o em quedo al cole. A mitat de camí hi ha aquest xiringuito. Quan la cadira és a fora vol dir que la noia està treballant, quan està a l'espera de client hi és asseguda i quan ja ha plegat la cadira és darrera la tanca de la carretera. Hi passo tantes vegades que l'he vist de totes maneres: l'he vist baixant d'un cotxe (finalitzant servei) i també pujant-hi (començant la feina) i sobretot l'he vist esperar, sota un sol de justícia, sota un fred rigurós però sempre al peu del canó.
Cada dia quan la veig penso en la vida que deuen portar aquestes noies, en el que es deuen trobar, en les mils d'anècdotes que deuen tenir, de bones i de no tant bones, en si realment no tenen una altra sortida o en si potser els agrada, perquè n'hi ha que sí que els agrada. També he vist rondar per allà alguns homenets sense gaires ganes de consumir, bé amb ganes segur, però amb intencions més aviat de marejar la perdiu... Qualsevol dia hi trobo a algun conegut. Quin flash oi?

9 comentaris:

  1. És com si fossin mons paral·lels. Crec que costa d'imaginar, al menys a mi.

    N'he vist moltes d'aquestes noies. I tot i veure-les, no em sé imaginar la seva vida. Totes deuen estar tant controlades i tant explotades com a vegades es diu? Realment n'hi ha que ho fan perquè volen? No t'ho sabria dir. A l'Empordà abans n'hi havia. Ara fa temps que no les veig.

    I em sembla improbable que hi trobis un conegut, però no se sap mai.

    Un Flash o un xoc, depèn de quin conegut sigui...

    ResponElimina
  2. ja fa temps que han anat a menys, abans tota la N2 era com un puticlub en linea

    ResponElimina
  3. És molt injust que hi hagi persones a qui només els resta aquesta sortida.
    I més injust encara si algun xulo en treu profit sense patir els rigors de la intempèrie i el contacte amb cossos no desitjats.

    ResponElimina
  4. És una mena de submón que a molts se'ns escapa, però que existeix, i tant si existeix. Les motivacions les desconec, però entenc que són de necessitat vital. A igualtat de sou, suposo que tothom voldria tenir aquesta cadira rere un escriptori i fer una feina més reposada. Però ja dic que m'és complicat posar-me a la pell de les dones que fan aquesta feina, pel motiu que sigui.

    ResponElimina
  5. com que jo agafo el transport públic per anar a la feina em perdo aquests detalls, perquè de moment no n'he vist cap al costat de la via del tren

    ResponElimina
  6. Realment és un món paral·lel, desconegut en el fons, i difícil de que es creu-hi amb el nostres amb més profunditat de la que es dona amb aquest visió superficial que en fem des de lluny i de passada. I quants altres móns paral·lels conviuen amb els nostres? Us heu parat a pensar-ho?

    ResponElimina
  7. El pitjor d'aquestes situacions són els conductors que s'hi queden enganxats mirant i són a punt de provocar accidents, que amb això sí que m'hi he trobat.

    ResponElimina
  8. deu n'hi do ! jo crec que aquestes noies sobretot les de carretera la gran majoria no ho fan sinó per força molta màfia de baixa estofa que les obliga i els reté el passaport , almenys en molts casos sembla ser que es així ....sense clients no existirien....jo les planyo pobres de sol a sol i ves a saber allà al mig desprotegides i rebent segur, cada energumen...

    ResponElimina