diumenge, 24 d’agost del 2014

Puta malaltia (III)

El personal de primera línia dels hospitals no són pas els metges, sinó els infermers i les infermeres. El tracte més directe amb el pacient és amb ells i per això és important que la seva actitud sigui pacient, atenta i carinyosa.
Sobra recordar que en aquesta professió cal una porció tan important de coneixements com de vocació i sense aquest equilibri no hi ha bons resultats.
Em fa ràbia que, tot i en temps de crisi i retallades, encara quedin personatges en aquests col·lectius que en l'exercici de la seva professió es preocupin sobretot d'escaqueijar-se i de fer més passadissos que habitacions. Sort que queden mig camuflats per una majoria de bons professionals, entregats als seus pacients i que si que exerceixen la seva vocació com toca.
D'entre el reguitzell d'infermers, infermeres i auxiliars que han atès al meu pare en vull destacar a un, a en Guillem, el noi de l'imperdible d'arracada, un encant de persona, un jove simpàtic, tendre, proper, responsable i sensible, que no té un no mai per a ningú i que es preocupa i aten tot el que li demanes i està en les seves mans. El meu pare que ni es queixa ni demana, pregunta cada matí per ell. "Què no hi és avui aquell noi?" diu. I jo li dic que ve només a la tarda i llavors ja es queda tranquil, encara que després no li demani res. Però ell percep el tracte agradable que en rep i això el gratifica a ell i a tots nosaltres. La meva mare en agraïment li va voler donar una propina que ell va dir que no podia acceptar. I això encara l'honra més. I per això vull destacar la seva feina i la seva integritat i vull regalar-li les oïdes (o els ulls) amb aquest post perquè com em va dir un seguidor en una altra entrada, "els que ho fan bé mereixen tot el reconeixement que siguem capaços de donar-los" i trobar gent autèntica, i sobretot en aquests moments d'extrema sensibilitat, en ajuda a reconciliar-nos amb l'espècie humana.
Gràcies Guillem, això ho pots acceptar amb tota tranquil.litat. A vegades no està malament poder alimentar l'ego. Molta sort i que el temps d'exercici no et cremi i no et faci canviar.

6 comentaris:

  1. per sort encara queden un bon grapat de bons professionals com el Guillem ....fas bé de destacar persones com ell que fan bé i humana, la seva professió
    abraçades!

    ResponElimina
  2. De penques n'hi ha a tot arreu, eh? No hi ha professió que no tingui elements dels dos tipus, els dedicats i professionals, i els que tenen més cara que esquena. Però no podem deixar que aquests darrers embrutin la bona feina dels altres, encara que algun cop ensopeguem amb algun d'ells. Bon reconeixement el teu.

    ResponElimina
  3. Passarà per aquí a saludar el Guillem o què?

    ResponElimina
  4. Penso que d'aquests n'hi ha molts, però ho fan en silenci i passen desapercebuts...Els altres es fan sentir perquè sempre donen la nota!
    Petonets.

    ResponElimina
  5. Quan vaig llegir el comentari rondava anant cap el metro. Era un d'aquests dies que et lleves amb poques energies i vas ensopit. Va ser llegir-lo i se'm van encendre els ulls! Gràcies per aquesta injecció d'energia! Ara només queda dir que.... ens en sortirem!

    ResponElimina