dilluns, 11 d’agost del 2014

Puta malaltia (I)

Aquest és el paisatge que més
diviso darrerament
Aquesta etapa és dura, molt dura. Veure marxar a qui estimes, encara que sigui llei de vida, consta de pair.
Amb tota aquesta maleïda experiència estic aprenent moltes coses. Clar, sempre s'aprenen coses.
He canviat la meva visió del personal sanitari, he pogut entendre que la medicina no és una ciència exacta i que hi ha dolències amb símptomes de manual però potser passa més vegades que hi ha tantes interferències que no és tan fàcil determinar amb exactitud què és el que passa, què és el que hi ha. Llavors si no tens l'empatia necessària per a posar-te en el lloc dels metges, no entens res i t'hi poses en contra. Però si ets capaç d'entendre que també ells són imperfectes, i que no ho tenen tot a les seves mans, i que poden tenir dubtes o senzillament no saben que és el que passa perquè hi ha situacions complicades, doncs la cosa canvia.
La sanitat està fatal. Això és obvi, però el que falla és sobretot el sistema, no els professionals.
Els professionals són persones i intenten, en la majoria dels casos, fer la seva feina, encara que les condicions no els siguin avui gaire favorables. Després hi ha també allò de que bons i mals professionals n'hi ha a tot arreu, però això ja és una altra cosa. I també és veritat que ara paguem les conseqüències de molt malbaratament de recursos i que encara hi ha vicis que s'arrosseguen d'altres temps i que hi ha moltes coses que es podrien organitzar molt millor, però...
En aquest temps que porto d'hospitals he pogut entendre i pair amb serenitat missatges com el que en va dir un cirurgià: "El teu pare té moltes petites coses que juntes ho compliquen molt tot. Operar és un risc molt gran i sense cap garantia de que pugui tenir una qualitat de vida com la que té ara, en el millor dels casos. Valorant tots els paràmetres, el millor és no tocar res i garantir-li la millor qualitat de vida el temps que es pugui".
Pels metges aquest és el seu dia a dia i t'ho diuen sense panys calents. El primer moment ho reps que no saps ni que preguntar. Però ells ja saben inclús el que vols saber. I davant de la teva mirada vidriosa segueixen dient:
"No et puc dir què li queda de vida al teu pare perquè cada tumor té una biologia pròpia".
És fort tot això, però en el fons saps que tenen raó. I veus clarament que has d'enfocar les coses d'una altra manera. Has de plorar el que faci falta, això és inevitable, però has de ser valent i tenir serenitat per a poder saber donar el millor de tu en aquests moments i no morir en el intent.
I mira, igual dono molt la llauna amb totes aquestes reflexions, però em serveix una mica de teràpia, que prou falta em fa.


10 comentaris:

  1. Una cosa és el sedàs de la raó, d'allò que entenem, però el sentiment i el dolor en aquestes situacions tenen un pes molt important: és que estimem a qui veiem que, inevitablement, està marxant.
    Està be parlar-ne, poder plorar, expressar i treure-ho enfora perquè ens ajuda.
    Una abraçada, Laura T.
    Ja saps...si et cal, xiula.

    ResponElimina
  2. No dones la llauna en absolut, les penes compartides sempre són de més bon passar...La veritat és que el teu paisatge és una mica per sortir corrents!
    En quant al personal sanitari, segons la meva experiència, penso que hi ha qui tracta als pacients com si fossin números, perquè s'han tornat insensibles i d'altres que ho fan com a persones i tots ho haurien de fer així...
    Trobo que el mes important, per les persones, quan no s'hi pot fer gran cosa més, és que no pateixin i se sentin estimats...
    Petonets.

    ResponElimina
  3. La meva mare avui ha deixat l'hospital, potser per això entenc tant el que dius.
    Una forta abraçada plena d'ànims.

    ResponElimina
  4. Sigues positiva, no perdis l'esperança. Els metges sempre intenten preparar-te pel pitjor. Però clar que són sincers i et diuen les coses pel seu nom. Malgrat tot, pensa que tot sortirà bé. Al juliol de l'any passat al meu pare li van diagnosticar càncer de recte. La seva doctora de capçalera li va dir textualment: "tens un càncer com un piano". Un any dur, llarg, ple de moltes coses perquè a més és diabètic i la quimio se li va complicar però ara ja està bé. Ell sempre diu que "quan arriba l'hora arriba l'hora". Jo també ho crec, però també penso que pensar en positiu ajuda.
    Un pató preciosa, molts ànims i una abraçada.

    ResponElimina
  5. Està bé parlar-ne, Laura, no te n,estiguis pas. Aquestes reflexions que dius que et serveixen de teràpia, també ens serveixen als altres, o al menys a mi.

    Ànims i una abraçada molt forta...

    ResponElimina
  6. si et serveix d'ajuda no dubtis en seguir escrivint que aquí estem encara que virtualment com si estiguéssim aprop acompanyant-te
    és dur sí , em fas recordar el meu pare.....dues operacions en quatre mesos, primer del cor i més tard un tumor al budell....entre una i altra cosa i tots el seguiments em sabia el clínic de dalt abaix, moltes esperes angunioses, el silenci feixuc de les nits a l'hospital .....et comprenc , només t'envio abraçades !

    ResponElimina
  7. A mi totes aquestes reflexions, que no són poques, em semblen molt encertades. Per comentar alguna cosa, dir que és important saber quan és millor deixar de lluitar, una retirada a temps, depenent del cas, pot estalviar-te encara molt més patiment, encara que sembli paradoxal. Però és així, si la cosa està tan fotuda, potser els tractaments molt agressius només comporten patiment i més dolor. Qui sap si la millora posterior, en cas de ser exitosos, compensa tot el procés. Això de 'mentre es pugui s'ha de lluitar' s'ha d'agafar una mica amb pinces, en funció del cas. Ara, la lluita és allà, per quan convé seguir-la.

    Un altre tema són els professionals sanitaris. Com molt bé dius, n'hi ha de bons i de dolents, fins i tot de nefastos. Però em temo que, com els mestres, a dia d'avui fan un gran esforç per fer la seva feina i donar prioritat als pacients, amb els escassos recursos que reben. Són professions molt maltractades i molt esclaves, i quan et trobes infermeres i metges que se segueixen desvivint pels pacients de la manera com ho fan, això et congenia novament amb l'espècie humana. Segur que molts hem tingut males experiències, però cal tenir en compte, primerament, que són persones com nosaltres, i la saturació mental a la que s'exposen és poc comprensible per la resta de la gent. Els que ho fan bé es mereixen tot el reconeixement que siguem capaços de donar-los.

    Finalment, per no allargar-me, enviar-te una forta abraçada i molts ànims, anar passant el tràngol de la millor manera possible. Segueix reflexionant, que ja ens va bé reflexionar a nosaltres també amb tot això.

    ResponElimina
  8. Estima i digues a tots els que passen per allà que valores la seva feina i la seva dedicació. Una frase amable pot ajudar-te a alleujar l'ànima.

    Ja saps que nosaltres també hi hem estat...

    ResponElimina
  9. Us contesto en general perquè ja us podeu imaginar que el meu temps ara és limitat i les meves idees, a vegades poc clares. Us agraeixo el suport i les vostres paraules que sempre donen, des del punt de vista de cadascú, matisos enriquidors. GRÀCIES!.

    ResponElimina