dimarts, 5 d’agost del 2014

Nit a l'hospital


-->
-->
  • Les nits de companyia a l'hospital, en les que no poder dormir a la butaca fa les hores eternes, donen molt de si en la reflexió de coses com les que ara escric. Teclejo a les fosques el que em passa pel cap, intentant distreure el meu insomni, entre roncs del meu pare i el soroll de la màquina de la diàlisi del veí d'habitació.
  • El que donaria per estar a l'hospital que ets tu i compartir la guàrdia, jo en el que faig i tu en la teva feina, i poder sortir fora l'habitació i explicar-te la meva pena i deixar-me consolar amb unes paraules professionals, potser fredes des del punt de vista del pacient i el seu voltant, però sinceres i objectives des del vostre. Hi penso molt en tot això i en tantes i tantes coses, inclús intento posar en pràctica les tècniques de meditació apreses per a aquietar la ment, però ara no funcionen.
  • Si l'efecte papallona funciona segur que et deu estar arribant alguna cosa. Espero no molestar.
  • Què curiós! Quan al matí la primera infermera ha vingut a fer-li una cura al meu pare li ha preguntat que on estava. El meu pare, una mica desorientat com està darrerament li ha dit: “A València!”. És el poder de l'aleteig de la papallona?


    10 comentaris:

    1. Un lloc on no ens agrada massa estar. A veure si aquesta estada és curta. Una abraçada forta, guapa!

      ResponElimina
    2. nits a l'hospital ....sempre són molt llargues i si no en són s'hi fan....esperem que el pare es recuperi, reflexions i nostàlgies que et duen lluny ....ànims! mai se sap l'efecte papallona ....un somni crida un altre
      abraçades!

      ResponElimina
    3. Jo hi tinc la mare, no hi he dormit però si que he rumiat molt.

      ResponElimina
    4. L'hospital és dur, duríssim pels pacients, però també dur...duríssim pels acompanyants...
      Noia...em sap greu.
      Si pic fer res...xiula!
      Una abraçada ben i ben gran!

      ResponElimina
    5. Pensaments inconnexos, o potser no tant, però que has fet bé de recollir. A mi em sembla un lloc i una situació molt durs per pensar. El cap va a mil, però per molts verals que seria millor no entrar.

      ResponElimina
    6. Hospitals... ningú vol anar-hi, però no anar-hi es pitjor >_<

      ResponElimina
    7. Les nits als hospitals donen per fer moltes reflexions i els dies també, que es fan tan llargs que no s'acaben mai. Els que hem vist envellir els pares n'hem viscudes moltes...Sento molt que et trobis en aquesta situació, que tan de bo sigui passatgera...
      Petonets solidaris.

      ResponElimina
    8. Vaja Laura, em sap greu. Espero que es millori i que torneu a casa aviat. Jo crec en el poder dels pensaments. I segur que no molestes.
      Una abraçada.

      ResponElimina
    9. Maria: Gràcies.
      Elfreelang: Què maco això de que un somni en crida un altre. A veure si hi ha sort i els somnis es creuen com toca!
      Joan: A veure si ens en sortim bé de tot plegat.
      Fanal Blau: Són les etapes que ens toca passar. Moltes, moltes gràcies.
      Xexu: No són inconnexos, t'ho puc assegurar. El cap sempre va a mil, sobretot en els moments difícils, però no s'hi pot fer gaire per evitar-ho. M'animo pensant en que la truita donarà el tomb en algun moment.
      Pons007: Quan cal s'hi ha d'anar i el més important és poder-ne sortir!
      M. Roser: Quina raó que tens. Nit i dies es fan eterns. S'ha de buscar pau dins aquesta petita inquietud, però hi ha una llei que no fa excepcions i él el que en diuen llei de vida!
      Gerònima: Sempre ets una espurna de primavera, estem en l'estació que estem.

      ResponElimina
    10. Maria: Gràcies.
      Elfreelang: Què maco això de que un somni en crida un altre. A veure si hi ha sort i els somnis es creuen com toca!
      Joan: A veure si ens en sortim bé de tot plegat.
      Fanal Blau: Són les etapes que ens toca passar. Moltes, moltes gràcies.
      Xexu: No són inconnexos, t'ho puc assegurar. El cap sempre va a mil, sobretot en els moments difícils, però no s'hi pot fer gaire per evitar-ho. M'animo pensant en que la truita donarà el tomb en algun moment.
      Pons007: Quan cal s'hi ha d'anar i el més important és poder-ne sortir!
      M. Roser: Quina raó que tens. Nit i dies es fan eterns. S'ha de buscar pau dins aquesta petita inquietud, però hi ha una llei que no fa excepcions i él el que en diuen llei de vida!
      Gerònima: Sempre ets una espurna de primavera, estem en l'estació que estem.

      ResponElimina