dijous, 24 d’octubre del 2013

Home, sweet home!

Sempre he sentit a dir que com a casa no hi ha res. I efectivament és així, però també hi ha matissos. Perquè, què volem dir exactament quan diem casa? I la família?
Passa també, com a mínim a mí, que a vegades la família et satura i el que vols realment és arribar a casa, tancar la porta i oblidar-te del món. Treure't les sabates i la roba, estar el que es diu "tirat" i no veure ni sentir a ningú. Això és pau! I llavors casa teva és això, el teu cau, sense res ni ningú, sense haver de donar explicacions, ...
Una imatge val més de mil paraules i aquesta és la que m'ha inspirat i que ho diu tot.
 

8 comentaris:

  1. Efectivament, sense ningú. Tinc el meu cau abandonat, allà en le Locus Ignorabilis. Com voldria perdre'm per allí una temporadeta, com feia abans...

    Força!!

    ResponElimina
  2. De vegades estar sól és una medicina miraculosa i d'altres ho és el fet de tenir qui t'escolti.

    ResponElimina
  3. No tinc aquest problema per ara. No ho anomeno llar precisament, però en arribar a casa no hi ha ningú que m'esperi, i per tant, tampoc ningú que potencialment em pugui molestar.

    ResponElimina
  4. A vegades arribar a casa i no trobar ningú és la felicitat del dia... ;)

    ResponElimina
  5. No sé pas si estaria gaire còmoda amb aquesta posició.^-^

    ResponElimina
  6. Jo també dic, com a casa enlloc...
    Sola, a les fosques, sense més claror que la llum somorta d'un fanal que hi ha a sota la finestra, i tanques el ulls i tot és silenci i pau...
    Petonets casolans.

    ResponElimina
  7. ai jo quan arribo a casa em passa com al XeXu, no m'hi espera ningú més que jo mateixa amb qui em ve molt de gust estar....ara em ve al cap allò del relaxing ....

    ResponElimina
  8. Si un dia arribo a casa i trobo algú malament, segurament serà un lladre xD

    ResponElimina