És justa la JUSTÍCIA?

Un bon dia vaig rebre un mail d’un amic comunicant-me que estava de baixa i que no li enviés correus a la feina. No em donava gaires explicacions i va ser precisament aquell especial laconisme el que em va semblar estrany. Vaig donar-li un temps prudencial i li vaig contestar. La seu posterior mail de tornada ja em va confirmar, implícitament, que alguna cosa estava passant. Total, que les hi estaven fent passar canudes a la feina, estava patint un mobbing en tota regla, ell i el seu company de departament. L’altre ja havia petat feia temps i ell ho feia llavors.



Pels vols de Nadal em va dir que havia decidit portar-ho als tribunals i que si jo li faria costat. Òbviament, coneixent la seva honestedat i lleialtat, i veient clarament la situació en la que s’estava veient embolicat em va semblar irrefutable el fet de lluitar per les causes justes.

Dimecres dia 13 d’abril es va fer el judici.



Sala 11 de lo Social de Barcelona



Res va anar com havíem preparat. Quin mal gust de boca em va quedar! Quina sensació de farsa i muntatge teatral! No em vaig poder explicar. Preguntes tancades i dirigides al que ell volen sentir sense poder-te sortir del “guió”, del seu “guió”. Vaig ser interrogada més que per ningú pel propi jutge i les meves respostes ja condicionaven les posteriors respostes a totes les preguntes que em va fer l’advocada... la sensació de no poder dir ni una paraula més de les justes i la d’haver de deixar en el tinter tantes i tantes coses que explicarien molt bé la situació i el motiu pel quin estàs allà volent donar suport al teu amic i la necessitat encontrada de no poder dir res que enlloc d’ajudar el perjudiqui et fa sentir MOLT MALAMENT.

Vaig sortir amb la sensació de no haver ajudat gens ni mica en el que pretenia sinó més aviat al contrari.

Encara avui no es coneix la sentencia, però penso sincerament que hi ha massa de teatre en tot això. Molta retòrica en el llenguatge, molta posta en escena i molta parafernàlia per al final sentenciar a favor del fort que ajudat d’aquesta condició també ha pogut presentar-se a l’escenari amb bon reguitzell de flors ben maquillades, això sí, de plàstic si cal, però donant el pego i empetitint al dèbil encara que sigui qui te aquelles flors menys espectaculars potser però que encara mantenen l’olor i la frescor autèntica.

No confio en la justícia de la Justícia i menys després d’haver viscut això. Confio en el cor de les persones i en la seva autenticitat, sigui quin sigui el resultat de la sentència. I confio en que al final sigui justa la vida pel qui actua en conseqüència.