Mar i Cel

Somni amb tu

2012-03-13T20:42:00.001+01:00

Avui he somniat amb tu! Ha estat tan tendre! I el pitjor de tot és que no eres tu realment, eres diferent al que conec de tu. Quines coses passen en aquest món inconcient.

Ens trobavem a Madrid, ciutat que coneixes molt millor que jo. Passavem la tarda. I després la nit, però sense ni tan sols sexe, només tendresa... uff, ja em queda un record nítid de la dolçor amb la que m'he despertat... ja no recordo més detalls.

Els somnis, somnis són. I més que això, són tan efimers....

Tot ha acabat esclatant com una bombolla de sabó que s'havia anat inflant, inflant i rodolava agafant colors... però finalment...plof!

El lleu record encara em manté un rictus feliç a la boca.

Exposició

2012-03-10T01:00:00.003+01:00

Porta del pati

El passat divendresvaig anar a sopar amb unes amigues. Feia temps que teníem pendent la trobadaperò aquell dia els hi anava bé a totes. Jo vaig encarregar-me de fer lareserva. Hi havia sorpresa afegida. Quan ja érem totes a la taula i amb lacarta als dits, no vaig poder aguantar més i els vaig dir que es fixessin enels quadres de les parets. Eren meus! Sí, era la inauguració oficial de la mevaexposició de pintura a l’oli. Algunes sabien que havia pintat però altres esvan quedar al·lucinades. Una, innocentment inclús em va dir: “Ostres quinacasualitat, es diu com tu!” I jo li vaighaver de dir: "No és casualitat, SÓC JO. Els quadrets són meus!" I llavors vareaccionar.

Ha estat una cosamés per causalitat que per una altra cosa. Mai he pintat per a fer capexposició ni molt menys per a vendre, però confesso que em fa un certa il·lusiópoder sopar en un restaurant on totes les parets estan decorades amb les mevesobres.

La Porxada

Hi tinc 14 peces,de diferents temàtiques, èpoques iestils. De moment si algú s’anima pot passar pel Celler del Jabugo deGranollers. I espero que us agradi.

Pels qui us agafiuna mica lluny podeu fer-vos una idea de com ho faig amb les imatges d’aquestpost que són també obres meves.

Cistell

De fet fa un tempsque sembla que m’arriben senyals perquè torni a pintar. El cuc se’m mou perdins, en tinc ganes. El que més necessito i no tinc és però un elementimprescindible: el temps. Contra això no sé que fer. A veure com me’n surto.Alguns companys que han vist l’exposició m’han dit que no sigui tonta i quecultivi aquesta àrea meva, però és que en tinc tantes d’àrees per a cultivarque no dono a l’abast. Mai he entès a aquesta gent que mai fa res, i que diuenque s’avorreixen. Jo no sé què vol dir aquesta paraula i el meu únic enemic ésel quin us deia unes línies amunt, el temps.

El viatge d’en Nicolau.

2012-03-03T07:09:00.000+01:00

I del mateix llibre que el post anterior us adjunto un altre fragment-perla:

“Éscuriós. Hi ha moments en la vida que un reacciona d’una maneraestranya. Moments que com aquest en lloc de sentir-me feliç, ambganes de riure, cantar o relaxar-me sense fer res, em poso trist. Comsi estigués a punt de perdre alguna cosa que no trobaré mai més,com si veiés marxar algú que estimo molt.

Ésun sentiment molt dolç, molt íntim, contra el qual no puc lluitar.N’hi ha prou amb poca cosa perquè em passi. Un amic, la mar que sesubmergeix lentament en la nit, la fatiga d’un dia que ha estatmolt bonic, un dia en el qual he estat molt feliç i, amagada al fonsde tot, la por de no retrobar mai més un instant que sigui tantmeravellós com el que està passant..."

Trobo una molt poètica manera d'explicar aquesta sensació que jo també a vegades tinc i que no sabria ni posar-li nom ni cognom, però que ahí està.

Lectures I

2012-03-01T07:02:00.002+01:00

Pucdonar fer del que costa despertar l’interès per la lectura en elsnostres escolars.

Recordoquan els meus mestres van intentar crear en mi aquest hàbit i tambéva ser dur. Però l’oferta que hi havia en literatura infantil enaquella època és limitava als llibres de Los Cinco de la EnydBlyton i alguna altra col·lecció per l’estil. Ara en canvi hi hauna oferta molt variada i atractiva que no ens hauria de fer patirtant en aquesta labor, però no és gens fàcil.

Jom’he d’empassar també molta d’aquesta literatura que, tot i queem sembla bé per ells, a mi em resulta una mica banal. De totesmaneres tracto de gratar bé i d’aprofitar sempre al màxim inclúsd’això. La meva darrera lectura escolar ha estat El viatge delNicolau. I hi vaig trobar uns fragments que em van agradar molt:

“Unport és un indret gairebé màgic com un aeroport. Et fa somiar.

Unvaixell nou no és res per si mateix. Tan sols una enorme mola queflota amb un enorme motor [...] però els vaixells que jo veia alport de Dakar no tenien res de nous. Portaven totes les nafres, lespetjades i les olors dels seus viatgers. [...] I de quins records, dequines imatges tenien al cap ple els homes que el tripulaven?

[...]Somiava... Somiar... és el que sé fer millor. La vida sovint éscomplicada. T’obliga a fer coses que no et vénen gaire de cara,d’anar a llocs on no desitjaries anar.

[...]Els meus somnis són més bonics que la mateixa vida. En els meussomnis jo no tinc mai mal de queixal, ni gana, ni fred. Parlo totesles llengües, sé pilotar avions i domar lleons. I si tincproblemes, són problemes que no té tothom. La meva liana es trencai jo caic al riu on hi ha cocodrils, o bé un tauró arrenca d’unadentada el tub de l’aire del meu equip d’escafandrista. Això sónels problemes que val la pena tenir perquè després et fan sentirmés gran!"

Elque em pregunto és si els menuts sabran trobar aquest fragment tantinteressant com he trobat jo.

Retalls de vida

2012-02-23T19:05:00.002+01:00

En les últimes setmanes he agafat el tren unes quantes vegades. Elprimer que he de dir és que fer el trajecte en tren ja és tot unluxe. Quins preus! Però bé, si s’ha de baixar a Barcelona noqueda més remei que gratar-se la butxaca.

Peròno era això el que us volia explicar. El que m’ha cridat l’atencióen aquests viatges ha estat el distret que viatges sent partícip,volent o no, de les històries que la gent va explicant.

Elprimer dia em va fer gràcia una conversa entre un noi i una noia,als quals no vaig arribar ni a veure perquè eren lluny d’on joestava, però parlaven tan fort que es sentia el que deien a tot elvagó. Primer van començar a parlar del futur:

Yo ahora soy camarero pero no me pienso pasar toda la vida haciendo esto. Y como donde estoy no tengo ningún futuro y me pasaría la vida haciendo lo mismo me voy a ir a donde sea, a Alemania, a Inglaterra, a donde sea. Lo tengo clarísimo, me tengo que ir fuera para aprender muchas cosas y tener un curro en el que pueda ir subiendo. Aquí no me ata nada, así que tengo la idea clara en mi cabeza y me voy a ir.
Bueno, si lo tienes claro, aprovecha ...

Id’aquest tema van passar a un altre. Semblava que es coneixien del’escola de primària i que fes temps que no es veien. I de cop,parlant de la família, ella li diu a ell:

¿Y tus padres?¿Aún están juntos?
Noooo, se divorciaron hace 5 años.

Quanella va fer aquesta pregunta així a bocajarro baix pensar que vajacosa a preguntar i de quina manera, però ell no va tenir cap pudoren donar-li tot luxe de detalls, bé a ella i a tot el vagó com hedit abans.

Aquello era un horror. Cada día peleándose durante un año seguido. Y entraban y salían pero siempre peleándose. ¡Vaya puta vida me ha tocado vivir a mí! Al principio me lo tomé muy mal que se separan pero ahora me doy cuenta de que fue lo mejor que hicieron. Ahora cada uno tiene su vida y yo a veces voy con uno, otras voy con otros, porque claro, son mis padres y yo me llevo bien con los dos.
(…)
Y yo en vista de eso no pienso en buscar novia porque si después de tantos años, ya ves como va... Además es muy difícil encontrar una chica como yo quiero. Porque a las chicas les gusta que se les haga caso, que se las mime, que se esté por ellas...
Claro, yo soy así..
Pues a mi una mujer así no me interesa. Yo necesito una mujer independiente, que vaya a su bola y me deje ir a mi bola a mí.....

Avuihe tornar a pujar al tren. El primer retall de conversa ha estat elde dos sudamèricans que es queixaven de que el vigilant d’unaestació era un racista i demanava especialmente el bitllet del trenper poder justificar la sortida per les màquines a tot aquell queveia amb una mica de color a la pell. També es queixaven del difícilque s’ha posat aquí viure.

Como tengo una hipotéca no puedo regresar a mi país. Tengo que seguir pagando porque sinó me quitan el piso y encima he de seguir pagando igual.
¿Y no puedes vender el piso?
Ahora nadie compra nada tal como está la situación así que hay que joderse. Ojalà no me hubiera metido en todo esto.

Alcap de poca estona el noi que tenia davant meu treu el mòbil:

Hola, com estàs? No vindré a dinar. Vaig a Sant Celoni. Dinaré allà i em quedaré perquè vull fer una mica de música.
(…)
¿T'ha agradat? Es que jo estava molt adormit a aquella hora i no he vist molt bé ni el que et deixava. Tu estaves com un angelet.
(…)
A aquella hora era tot un passada. Estava tot rogi del sol que sortia. Era una canya.
(…)
Molt bé, disfruta. Ens veiem al vespre, o demà o demà passat, d'acord? Ja et trucaré.

Retallsde vida que donarien per escriure i escriure, tantes i tantes coses.Es ben bé que tenim tots una bona pel·lícula a les nostresesquenes...

Efímeres i irrepetibles

2012-02-19T12:29:00.001+01:00

Aquest moment va ser impressionant

Les imatges que ens regala, no se si dir la natura o la vida, són efímeres.

Surts al carrer, veus un cel preciós, vols fer-li una foto i quan has tret la càmera i la tens preparada, tornes a mirar i ja no és el mateix. Ja no hi ha aquell núvol on tu l'havies vist, el color ja ha perdut intensitat i l'emoció que havia causat s'ha vist una mica desabuda. I a vegades esperes a veure si allò se't torna a arreglar, però no. La imatge és efímera i irrepetible.

Però per si no n'hi haguès prou encara hi ha un altre enemic de la immortalització de moments màgics.

Amb la càmera en mà, intentes fer la foto malgrat tot, apuntes, dispares i... tot el que el teu ull veu i com ho veu no té res a veure amb el que la màquina capta. What a pity!!!

Total, que a més de ser efímera i irrepetible és també molt difícil de captar i de que el que obtens faci vibrar com la realitat.

Sort en tenim de que en el nostre interior si que hi perdura l'emoció i cada cop que veiem la foto recuperem una mica tot el que només nosaltres hi veiem de més.

Cal doncs parar-se i disfrutar del moment, perquè a la primera baixada de parpelles ja haurem perdut la magnificiència, encara que afortunadament ens quedarà esperar la propera baixada de parpelles per a trobar-ne una altra.

Los Miserables

2012-02-04T10:58:00.001+01:00

“Los Miserables” ha posat ja ladata de la seva darrera funció a Barcelona: 18 de març.

Es tracta d'un dels musicals méscarismàtics de tots els temps.

Vaig anar a veure'l abans de festes ila veritat és que em va agradar molt. La posta en escena ésespectacular. A dalt de l'escenari si canvien els paisatges d'unamanera increïble i totes les escenes estan molt ben ambientades. Elsactors ho són de forma molt completa, canten, ballen i recreen elspersonatges d'una manera molt professional.

Unes amigues amb les qui hi vaig anarem van dir que no era tan bona com deien, que a elles els haviaagradat més Mar i Cel.

La veritat es que durant eldesenvolupament de l'obra molts moments recorden a Mar i Cel,situacions, cançons, inclús alguns elements de la historia, tot i que parteixen d'obres diferents i d'autors diferents (Victor Hugo i Àngel Guimerà), peròd'això a dir que era millor Mar i Cel... Jo diria que Mar i Cel és lagermana petita, lluïda, però germana petita. (Parlo a nivell de versió en musical d'aquestes obres).

A mi també em va agradar molt Mar i Cel,

Les veles s'inflaran,

el vent ens portarà

com un cavall desbocat per lesones...

Però penso que a vegades volem sermés papistes que el papa i que la ignorància és molt atrevida iens fa dir coses que no tocarien. No vaig voler entrar en polèmiques,però he de dir que informada a posteriori, Mar i Cel va copiarmoltes coses de Los Miserables, fonamentalment l'estil, vet aquíles seves semblances.

Aquí no aplica que segundas partesnunca fueron buenas, no és el cas, però siguem honestos, la maredels musicals és “Los Miserables” que ha estat vist per 56milions d'espectadors a tot el món, des de la seva estrena al 1985.I això ja és garantia de que val la pena anar-hi perquè és unamostra artística i cultural amb “caché”.

Si us agraden els musicals, nodesaprofiteu l'ocasió.

La Neu: mentre uns la festegen els altres la pateixen

2012-02-02T23:55:00.001+01:00

Avui el despertar ha estat diferent.

En la meva anterior entrada era gebreperò avui ha estat neu.

Pels qui no hi estem acostumats atenir hiverns blancs, un dia de neu és un dia de festa. Els nens, imolts de no tan nens, pel carrer, es tiren boles i quan hi ha ja ungruix considerable alguns inclús en fan ninots de neu.

El paisatge queda ben enfarinat i fabonic.

Però de totes maneres em plantejo elpoc festiu que deu representar una forta nevada per els quihabitualment conviuen amb el fred i amb aquest paisatge i les sevescircumstàncies.

Es ben bé allò de que les coses sóndel color del vidre amb que te les mires o també que mai plou (en aquest cas hauria de ser neva) a gust de tots.

Gebre al matí

2012-01-27T03:13:00.000+01:00

1r. contacte: Rascar el gel del vidre

Boira al carrer

Ha començat el fred,la catifa que hi ha al matí és humida i freda, l’ambient espès, gris i trist.

El parc sembla benn bé un bosc

El gel ho plastifica tot!

L’enigma sempre és davant perquè la boira no et deixa veure més enllà del camí,afortunadament ben conegut.

Les fulles tremolen sota la capa blanquinosa ambque les ha recobert el fred. El parc està buit, plora en la seva solitud, tél’ànima entristida i melangiosa. Tothom fuig del carrer i va a la seva. No dónabo entretenir-se amb aquest ambient. Tots a cobert i per feina. Ja hi hauràmillors moments per entretenir el passeig, quan el sol desperti i acaroni ambels seus rajos i ja no ens surti fum de la boca.

Camins

2012-01-26T00:32:00.000+01:00

A vegades mires al cel i la multitud d'esteles deixades per diferents avions et crida l'atenció. Reflexa ben bé allò de que els camins van i venen i de que els camins dels uns i els altres es creuen. Amb una mirada còmplice aquestes línies et fan somniar, deixant oberta la resposta a la pregunta: quin camí triaria jo?

       Camins que ara s'esvaeixen
      Camins que hem de fer sols
      Camins vora les estrelles
      Camins que ara no hi són.

Hi ha cançons que et fan venir imatges al cap i hi ha imatges que et fan venir cançons. Aquests cels em fan venir aquesta: Camins.

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

2012-01-24T17:27:00.000+01:00

Vaig anar dissabte a veure aquesta pel·lícula. Em va agradar molt i per motius diversos.

Vaig veure-hi una trista realitat de societats en que la justícia està basada en no se sap quins descabellats criteris i en que les coses es poden complicar de tal manera que et fan sortir de polleguera pel raonament a l'absurd.

Vaig veure la trista (o dura, no sé) realitat que fa que les "normes" religioses s'imposin per sobre del comportament humà, solidari, d'ajuda mútua.

Vaig veure-hi la complicada realitat de les relacions humanes i del que es compliquen i enterboleixen malgrat l'amor.

Vaig veure-hi l'estúpida realitat que fa que ens ferim els uns als altres quan no sabem trobar el punt d'equilibri entre els interessos contrastats.

I sobretot hi vaig veure una societat evolucionada i madura en alguns aspectes, com és la societat iraniana i molt precària en altres, i tan propera, tot i que a la vegada molt llunyana, a la nostra. Vaig recordar quan vaig anar fa uns anys a l'Iran i hem va donar la mateixa sensació en viu i en directe.

Us la recomano a tots però especialment a la meva companya d'aventures a l'Iran. Va ser una experiència inoblidable.

In Time

2012-01-19T07:37:00.001+01:00

Vaig veure fa poc aquesta pel·lícula que no ha tingut massa bona premsa. A mi però em va agradar molt. Com que no sóc gaire cinèfila segurament se m'han escapat moltes coses, sobretot en la forma. Potser si que es podia haver vestit la història amb més espectacularitat, més efectes especials, millors actors i altres herbes, però a mi em va interessar el missatge i la manera d'enfocar una clara crítica al capitalisme d'una forma que vaig trobar molt original.

In time ens presenta una societat en la que el temps és l'única moneda de canvi que existeix. Als 25 anys se t'activa un rellotge de vida amb crèdit per un any. La resta corre a compte teu. Tot es compra amb temps i el temps l'has de guanyar per a poder viure. Si el teu rellotge arriba a 0 segons de crèdit et mors. Tot el que fas suma o resta minuts, hores o dies de vida i es va afegint o restant del teu rellotge. Així s'aconsegueix una societat cada vegada més classista on els rics són cada vegada més rics (el que vol dir immortals, en aquest cas) i el pobres cada vegada més pobres, amb la seva vida pendent sempre d'un fil i amb els rellotges amb crèdits de dies o d'hores. Els rics controlen el “sistema” encarint els preus quan a ells els interessa. Controlen els bancs del temps i els límits de les seves zones horàries de residència on la gent s'agrupa per estatus socials.

Apareixen també altres elements típics de tota societat com els lladres i mafiosos i les forces de l'ordre, els guardians del temps.

Jo us la recomano.

Amb només 36 anys

2012-01-16T08:38:00.001+01:00

Dijous van extreure untumor del cap d'un dels meus cunyats, del més jove que tinc, amb només 36 anys.

La nit anterior el vamtrucar per donar-li ànims i ens va dir que ens deixava un encàrrec:

“Si passa alguna cosavull que porteu les meves cendres al Llac de Sant Maurici. I us ho dic avosaltres perquè sé que cap dels altres germans meus ho farà i també perquè vaser amb vosaltres que vaig descobrir aquell paratge. Però no vull que em deixeu al de Sant Maurici, no, perquè allà hi va molta gent. Vull que em porteu als llacs de més amunt, allà si que estaré tranquil”

Quan vaig sentir aixòse'm van posar els pels de punta i se'm va fer un nus a la gola que no em vadeixar articular ni una paraula més.

En principi no haviade passar res, però les possibilitats de risc hi són quan t'obren la “tapa delos sesos”

Fa uns mesos que livan detectar aquest tumor i el temps d’espera fins a la intervenció s’ha fetetern. Sobretot per les voltes i voltes que li deus estar donant al tema. Ambnomés 36 anys ha anat arreglant, en aquest darrers mesos, tots els papers(testimoni, etc.) per si de cas. En els últims dies s'ha anat acomiadant detots. Amb només 36 anys.

No hi ha resposta atots els per quès que una cosa com aquesta planteja. Però el per què a mi ésinevitable i la falta de resposta, desesperant.

Hi hagi motius o no,aquestes coses arriben sense avisar i nosaltres seguim intentant omplir la vidad'anys en lloc d'omplir els anys de vida... No n'aprendren mai.

Afortunadament, semblaque tot ha anat bé.

Endavant amb el 2012, ara sí.

2012-01-07T11:31:00.002+01:00

S'hanacabat les festes, i les vacances, i tot comença a disposar-se japer la rutina. Ens queda aquest cap de setmana per a fer l'últimsospir i sant tornem-hi. Ha arribat l'hora de posar en marxa els nouspropòsits pel 2012 i de treballar pels nous objectius.

M'hacaigut a les mans un preciós poema del Mario Bebedetti que no estàgens malament per aquest moment i que com deia qui el presentava “Esun poema para leer cada mañana antes de salir a devorar el día".

NOTE RINDAS!!!

Note rindas, aún estás a tiempo

Dealcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptartus sombras,

Enterrartus miedos,

Liberarel lastre,

Retomarel vuelo.

Note rindas que la vida es eso,

Continuarel viaje,

Perseguirtus sueños,

Destrabarel tiempo,

Correrlos escombros,

Ydestapar el cielo.

Note rindas, por favor no cedas,

Aunqueel frío queme,

Aunqueel miedo muerda,

Aunqueel sol se esconda,

Yse calle el viento,

Aúnhay fuego en tu alma

Aúnhay vida en tus sueños.

Porquela vida es tuya y tuyo también el deseo

Porquelo has querido y porque te quiero

Porqueexiste el vino y el amor, es cierto.

Porqueno hay heridas que no cure el tiempo.

Abrirlas puertas,

Quitarlos cerrojos,

Abandonarlas murallas que te protegieron,

Vivirla vida y aceptar el reto,

Recuperarla risa,

Ensayarun canto,

Bajarla guardia y extender las manos

Desplegarlas alas

Eintentar de nuevo,

Celebrarla vida y retomar los cielos.

Note rindas, por favor no cedas,

Aunqueel frío queme,

Aunqueel miedo muerda,

Aunqueel sol se ponga y se calle el viento,

Aúnhay fuego en tu alma,

Aúnhay vida en tus sueños

Porquecada día es un comienzo nuevo,

Porqueesta es la hora y el mejor momento.

Porqueno estás solo, porque yo te quiero.

Un any més de la nostra trista història...

2012-01-04T13:45:00.000+01:00

I l’Abril es disposava a fer dissabte. I dissabte en majúscules perquèla família li venia a dinar el dia de Cap d'Any i ho volia tenir tot impecable.Cada any li passava el mateix, se li acumulava la feina a última hora. Haviafet les cortines i netejat el moble del menjador. Però la vitrina de les copesse li feia molt “cuesta arriba”. Finalment havia decidit només treure les copesde cava i tenir-les preparades per aquell dinar, les altres no eren gairepràctiques i només corria el perill de que se li’n trenqués alguna i tingués undisgust. Per aquell dia ja n’hi havia prou.

El dia següent però, quan ja havia passat tot i quan havia de posar-sea guardar les copes un altre cop va decidir, amb l’ajuda de l’Arnau, buidar l’armari i treure la pols de tot elque hi havia. Allà hi havia de tot. Un joc de cafè molt maco però que no havia fetni faria servir mai, un altre joc de ceràmica de Terol que li havia regalat laseva amiga quan es va casar, un joc de còctel passat de moda, algunes tassesque havien portat de record de diferents llocs que havien estat i algun quealtre “pongo”.

L’Arnau va agafar una figura de nuvis de plàstic d’aquelles que esposaven sobre el pastís de casament feia 20 anys i li va dir: “Això eranostre?”. “És clar, de qui vols que sigui?”-li va contestar amb un mig somriureentristit. No va dir res més, li va agafar la figureta de les mans i li va treurela pols. Va mirar els ulls de la nina,totalment cecs i mirant al no res i va pensar: “Potser vaig estar tant cega comaquesta nina” I totalment en silenci va continuar treien la pols de totes icada una de les peces de la vitrina.

L’Abril era de les de no tirar res i entre tasses i copes hi haviamoltes coses que podrien haver estat des de feia temps a les escombraries, peròli costava molt de desprendre’s del records i de les coses.

En un prestatge hi havia un munt de figuretes amb bossetes de confits,records de diferents “bbc’s”(bodas, bautizos y comuniones) i va anar lleginttotes les targetes. Déu meu, que n’havia passat de coses després de cadascund’aquells aconteixements. Vells amics a qui ja els havia perdut la pista;alguns que tenien tot l’historial, el seu casament, el bateig dels fills i finsi tot les comunions; altres que ja no eren ni parella... Tot seguia el seucurs, i ella continuava allà, aguantant moltes vegades el xàfec i manteninttibades les regnes de la seva vida, traient un any més la pols que s’anavaposant any rere any sobre totes les coses, sobre tots nosaltres, sobre lanostra pròpia història, sobre la història del món.

2012

2012-01-03T13:28:00.000+01:00

Aquest dies no he trobat cap moment de calma per a poder treure el cap per aquesta finestra i desitjar-vos a tots un decent 2012. Com a mínim que sigui això, decent. El que hem deixat enrere, espero que sigui defiitivament això, ben fermat perque de coses bones n'ha dut poques i el que ve, tot i que les expectatives no són gaire engrescadores, esperem anar fent pujada i respirant a fons per continuar, per a dalt de tot trobar-hi alguna recompensa, alguna estrella.

Ha de ser així. Hem de fer que sigui així, d'acord amics?

Carlos Gallego, ha mort el MESTRE.

2011-12-29T18:16:00.000+01:00

Envellit però amb el seu millor somriure

El mespassat va morir en Carlos Gallego. Va ser el meu tutor quan cursava8è d’EGB, el millor professor que he tingut mai. Un gran mestre iuna gran persona. Sempre l’he tingut com a referent. N’encantenles matemàtiques i mai no sabré si és perquè ell me les va ferestimar o per si a mi ja em tirava aquesta disciplina. Tant que finsi tot vaig estar a punt d’estudiar Ciències Exactes. El que si quesé és que el seu record és inesborrable i no només en com ensensenyava les funcions matemàtiques sinó també en les hores detutoria.
Recordo com si fos avui l’entusiasme amb que explicava lamàgia dels números, amb unes màquines que ens dibuixava a lapissarra i que ens deia transformaven uns números en uns altres.
Recordo també els seus consells, la seva franquesa, la sevapaciència i bon humor, la seva mà amiga.

Mail’oblidaré, ni jo ni les meves companyes, perquè n’hem parlatmoltes vegades. Li havíem anat seguint la pista i sabíem quedesprés d’haver deixat l’escola de primària s’havia dedicat ala psicologia i sempre aprofundint en el treball amb lesmatemàtiques, en la seva pedagogia i la seva didàctica.

Ens hadeixat un llegat important en aquest camp en forma de llibres, plensde consells i bon saber fer.

Araque he buscat per Internet coses sobre ell, les seves últimesxerrades i alguns cursos magistrals, m’he adonat de l’autènticallavor que ha sembrat per on ha passat.

El meuhomenatge des d’aquí Carlos. Cada vegada que porti als nens a“cazar leones”, tu vindràs amb nosaltres.

De nou als pinzells

2011-12-20T21:18:00.000+01:00

Fa uns dies que hi ha uns cels espectaculars. Al matí el bany de colors carrega les piles dels qui es paren a fer una inspiració profunda tot mirant-lo. I al capvespre un festival de magentes, blaus i grisos ens regala un sostre magnífic amb el que tancar la tarda. És molt difícil resistir-se a la inspiració que aquesta bellesa provoca. Això i les ganes que des de fa temps tenia de tornar a agafar els pincells han aconseguit que en un impuls em sortís un cel, que tot i que no es pot comparar amb el de dalt, ple també de colors i de vida.

Capítol 1 pendent de tancar

2011-12-11T09:08:00.002+01:00

Avui tenia la intenció de tornar a agafar el tren i baixar a veure una amiga amb qui fa molt temps tenim pendent una trobada i no hi ha manera. No havíem decidit si anar a dinar a casa seva o en un "Coimbra" qualsevol, però al final no m'he tret tota la feina que sense remei havia d'acabar de fer aquest cap de setmana (notes de la 1a. avaluació) i m'hauré de passar el dia asseguda davant de la pantalleta teclejant números i creuan dades amb noms de nens....Feina! No hi ha manera de desconectar. I després tothom diu que els mestres vivim molt bé! En fí...

I ara ve una altra història: No podré rememorar el viatge de fa un any des de l'estació, però el record està fresc igualment. És cert que des de llavors va començar el capítol 1 de la nostra història i que encara no l'hem pogut tancar per a començar el segon, però tot arribarà. Aquest any ha estat diferent, ni millor ni pitjor, diferent. Amb més maduresa, amb un altre ritme, amb agradables moment de directe virtual, amb un compartir reconfortant i amb molta estima. Ja trobarem el moment de coronar el pastís amb la cirereta.

Pa amb oli i xocolata

2011-12-07T23:30:00.000+01:00

Han volgut recuperar el que per molts de nosaltres va ser un tradicionalberenar i l’han convertit en unes postres de la hight cuisine.

Jo, que em perdonin, però crec que això és d’una banda hipocresia i del’altra una presa de pèl.

Resulta que un tros de pa(0.20€) i unes preses de xocolata (0.30€) s'han convertit en una miqueta de pa almig d’un plat enorme, amb xocolata tipus Nutela i un raig d’oli i que fa un finalde festa de 5€ que vol recordar aquell clàssic que ens sucava les mans mentrecorríem pel carrer després de l’escola i que gustosament ens en llepàvem després elsdits.

Ara el que pren molta importància és el disseny del plat, i això no convidapas a menjar-s’ho d’una altra manera que no sigui amb els coberts corresponents.

El gust, encara que s’hi assembli no és el de sempre i el plaer de llepar-seels dits, evidentment, s’ha perdut.

Gemma's theory

2011-12-07T01:06:00.001+01:00

En el darrer llibre que m'he hagut de llegir pel meu curs d'anglès hihe trobat un fragment que m'ha fet reflexionar i venir aquí. Diu així:

“Gemma has a theory about smell. She thinks it's the basis of whatmakes you fall in love with somebody. That if someone doesn't smell right foryou, then you'll never fall in love with them.“ (Murder maker)

Per una persona amb l'olfacte tan sensible com jo, aquesta Gemma'stheory és una sentència lapidària.

Hi ha persones que t'entren per l'ull però per sort i per desgràciatambé n'hi ha que t'entren pel nas.

Les que per sort, són persones amb un aroma especial, agradable, nosempre a colònia però si a net.

Les que per desgràcia són les que malauradament jo em veig obligada aposar-les-hi creu i ratlla. No aguanto les olors a ranci, a suor, a recuit o aperfums massa forts, que algunes persones desprenen. Em fan venir basques o emmaregen. Ho sento, cadascú té el seu llindar i el meu en això de les olors ésmolt selectiu.

Sense parlar de què les males i bones olors evoquen molts moments isituacions. I les males olors potser em porten a moments que no vull recordar...

El sentit de l'olfacte és força més important del que a priori sembla.No el menyspreeu.

(http://plomablava.blogspot.com/2009/09/que-huelen-las-nubes.html. Ja n'havia parlat jo d'aquest tema)

Icebar

2011-11-29T01:41:00.001+01:00

Divendres passat vaig anar a l'Icebar de Barcelona.

Realment la gent ja no sap que inventar, i mira, aquests han fet un bar dins una nevera. Sí, sí, el icebar no és gaire més que això.

S'havia de fer reserva i em van dir que l'estada durava aproximadament 45min. Jo vaig pensar que hi havia alguna mena de show o visita guiada. Inocent!

El tema és que hi ha una sala, a -16ºC, a la que per entrar-hi t'habituallen amb un anorak amb caputxa i uns guants per poder resistir. Al principi notes el frescor, però entre la novetat i el pendent que estàs pel que has de fer, no te n'adones de la temperatura i quan fa una mica que estàs allà el fred comença a calar fins als ossos i es va notant.

No negaré que és curiós de veure, com a mínim un cop. Però també us dic que un cop i cap altre. A dins hi ha una figura de gel de la Sagrada Família, el drac del Parc Güell i algun altre detall gaudinià.

Amb l'entrada a la nevera hi va una consumició, a base de vodka (no podria ser d'una altra cosa, a l'estil siberià) i ve servit en got de gel, sense glaçons, of course. El noi de la barra ha d'anar a buscar la beguda en una altra sala que tenen, a temperatura ambient suposo, per que no se'ls congeli la beguda.

En fí, que n'hi ha per tots els gustos, ja ho veieu.

Bosquet de Tona

2011-11-18T07:45:00.000+01:00

De sempre m’ha agradat la fotografia. Suposo que alguna cosa del que diuen “ull fotogràfic” dec tenir. Quan anem de viatge sempre capto imatges que, sense semblar a priori res de l’altre món, acaben sent força atractives. Sovint no són captures estàndard del lloc, aquestes a vegades també les faig (em refereixo a la foto típica del turista davant el monument de rigor)però a mi m’interessen més els racons autèntics “fora pista”, o la gent autòctona amb el seu tarannà diari, o els moments que, sigui pel motiu que sigui, guarden aquella exclusivitat del qui els mira.

Fa uns dies vaig anar a Tona amb un grup de gent i vam pujar al castell. Quan vam ser dalt del turó tothom va fer la foto de la vista i la foto de l’església. Jo també, of course, però em vaig allunyar i vaig trobar un arbust fantàstic que em reclamava instantània, unes pedres d’una paret que em van semblar fantàstiques, una estelada que no onejava com i quan jo volia però quedava estupenda amb el cel ennuvolat al fons... i tot baixant vaig preparar la càmera per a fer una foto a un bosquet que ja m’havia cridat l’atenció pujant, petit, espès, amb pins de soca molt curta i fosc, que deixava veure a contrallum el cel i el massís del Montseny. Al girar-me després de captar el moment, vaig topar amb una noia que era al darrere meu i em va dir, com disculpant-se: “T’he volgut imitar però em sembla que no m’ha sortit bé”. Jo li vaig respondre: “Potser a mi tampoc em sortirà el que jo volia”.

Vaig recordar les vegades que algú m’havia volgut “imitar” capturant aquella imatge que era meva. Ahir, no em va fer ràbia perquè m’ho va dir molt humilment, però altres vegades sí que me n’ha fet quan he vist que d’alguna manera em volien prendre el moment. Perquè aquell moment, aquella imatge i tot el que allò et transmet és teu i només teu i et sents recelós de la còpia.

A més, aquella plenitud que els teus ulls capten sovint no queda tota reflectida en el que guarda la càmera i es necessari el que s’ha quedat a la teva ment per a reconstruir el moment.

Què en som de nostres!

P.D.:Aprofito per a fer-me una mica de publicitat i convidar-vos a passeig pel meu bloc de fotos només meves, amb tot la qualitat que la meva humil camereta digital de butxaca em permet.

http://kkuriskamaku.blogspot.com/

11.11.11

2011-11-11T11:11:00.004+01:00

Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así.

Aprovecharlo o que pase de largo depende en pate de ti…

Això diu la cançó que canta el Serrat i que tanta raó té.

Avui, donada la casuística dels números que formen la data, diuen que alguna cosa màgica tindrà. Jo, per arrissar el rinxol, he programat aquesta entrada per les 11h 11m. 11s. Per si de cas! Encara que estic segura que la màgia l’haurem de posar nosaltres, però amb bones intencions alguna cosa aconseguirem. Per mi no quedarà. De fet, cada dia intento posar-li el màxim de màgia que puc. Unes vegades costa més i unes altres no tant, però no és fàcil. El que està clar és que mal que mal, tot costa menys de passar si hi posem una miqueta de la nostra part.

La ONCE avui fa un sorteig extraordinari per celebrar el dia (qualsevol motiu es bo de celebrar) i de moment i amb aquella esperança de que potser algun dia toca, he destinat uns calerons, que encara que no toquin estaran més o menys invertits. Loteria Nacional també fa un sorteig extraordinari pel qual a Barcelona es veu que fa dies costa molt de trobar números. Al col•legi he sentit que els nens parlaven d’aquesta data com el dia de la loteria. Ja és trist que s’hagi de batejar un dia amb aquest nom, però bé, en definitiva, a veure si ens en toca alguna de loteria!

Bon 11 per a tothom.

Fa 20 anys que continuem amb tú.

2011-11-10T23:28:00.001+01:00

Avui és l’aniversari de la mort de la Montserrat Roig.

La Carme de Col•lecció de moments va demanar a qui volgués participar de fer-li un petit homenatge. Aquí va el meu en forma de poema:

El temps de les cireres em sembla que ja ens ha passat

I ara estem ben endinsats en la nostra hora violeta,

Ai, Montserrat, qui et tingués al costat

Per encoratjar-nos i riure una miqueta!

Restes amb nosaltres.

L'espectacle és a dalt!

2011-11-09T15:16:00.000+01:00

Li'n diuen cabretes d'aquests cotonets!

Dirigir la vista cap al cel és sempre garantia d’algun espectacle per a recrear la vista i deixar córrer la imaginació. Sovint hi dansen els núvols oferint alguna sorpresa agradable.

A vegades el blau del cel, clar i pur, net i llis, també t’atrapa transmetent una immensa pau.

Avui era un cel molt particular, els núvols disseminats dibuixaven un tapís impressionant que m’ha deixat ben bocabadada. A vegades voldria ser núvol jo també i volar, i volar, i volar...

Ja comença a matinar la boira

2011-11-03T20:38:00.000+01:00

Teixit sense fil

La rosada sobre les plantes quan ja hi comença també a apuntar la llum del sol avui oferien aquestes imatges espectaculars del treball altament tècnic de petites aranyes que viuen en la tanca del voltant de l’escola. Sembla mentida que puguin fer un treball tant perfecte.

Costa d’entendre, però és així i com podeu veure són incansables. Si cliqueu la foto, espero pugueu apreciar el detall i la perfecció del teixit, és brutal!

M’emociona poder captar aquests moments gràcies a que sóc una dona a una càmera enganxada...

Cel d'octubre

2011-10-27T23:54:00.003+02:00

Aquest matí he tret el cap per la finestra i he vist un cel magnífic. En aquelles hores va de minuts la cosa. He pujat ràpidament al terrat a captar el moment i el cel ja tenia un altre panorama, no menys espectacular però. Així que hi he fet unes quantes fotos.

El moment era màgic, però ja apuntava a que el dia no acabaria sense passar per aigua. I efectivament així ha sigut. No volíem aigua? Doncs toma aigua! A bots i barrals!

La tardor ja és plenament amb nosaltres. Jo que pensava que podria menjar-me els panellets a la platja i serà que no. Guardarem la tradició i ens els menjarem al costat de la llar de foc, acompanyats de vi dolç i unes quantes castanyes torrades.

El pedestal on cal enfilar els mestres (era el titol d'aquest escrit)

2011-10-17T20:40:00.000+02:00

Això que vol ser un acudit és el fidel reflexe de la realitat i en el que entre tots hem ajudat a convertir la nostra societat: falta de respecte, canvi de valors, perdua del rumb.

El passat divendres el periodista Carles Capdevila, qui ja en altres ocasions s'ha posicionat a favor dels mestres, va fer aquest escrit al respecte de la concesió del "titol" d'autoritat pública que ara diu que ens donen als docents catalans, que crec que val la pena llegir.

Emulant al Puyal quan va cridar emocionat pel seu gol a l'Urruti fa uns anys, jo també crido ara: Capdevila, t'estimo! perquè això és un bon gol i el poso a ell en un pedestal.

Crec que la societat hauria de reflexionar una mica cap on està anant i aplicar-se algunes coses del que ve a continuació, que són reflexions prou coherents i amb força solidesa.

"Que el mestre tingui rang legal d'autoritat per evitar que rebi agressions em sembla tan lògic que ho aplaudeixo i no hi dedicaré ni una línia més. Violència a banda, la pèrdua de respecte cap al mestre està massa estesa, i els pares en som culpables. Els nens han d'anar a escola entenent la diferència entre sí i no i assumint que algú decideix quan es parla i quan es calla, i que aquest és el mestre. L'autoritat no se l'ha de guanyar sent boníssim (els brillants sempre ho aconsegueixen) sinó que té a veure amb el càrrec. Al mestre mediocre també se l'ha de respectar, la seva feina ho porta implícit. No entro en detalls com ara si els alumnes s'han d'aixecar o els mestres han de tenir pedestal: no ens posarem d'acord i sempre n'hi haurà que reclamaran més autoritat fins a tornar al blanc i negre. M'avorreix el debat sobre el pedestal físic i m'entusiasma posar en un pedestal simbòlic la feina que la societat delega als mestres. M'indigna sentir pares criticant els mestres davant dels nens amb una imprudència del tot temerària, perquè dir als teus fills que l'adult que els educa no mereix respecte és assenyalar-li el camí d'ignorar també el que li diguis tu. I el missatge per al nen és diabòlic: et deixo tot el sant dia amb un de qui no em refio gens, però tu ni cas, i si no et tracta bé ja aniré a protestar. Sisplau, corregim aquesta irresponsabilitat tan gran que fa vergonya".

De la llengua (IV)

2011-10-12T00:35:00.009+02:00

(Post programat)

Avui és el dia de la hispanitat, cosa que ni celebro ni sento però que respecto qui la celebra i la sent. El que no acabo d’entendre és per què ells no entenen la nostra postura o com a mínim la respecten encara que no sigui la seva. Uff, crec que ja n’he parlat d’això però com que no hi ha manera de solucionar-ho...

Des que n’Artur Mas va haver de demanar disculpes als ofesos (no acabo d’entendre per què) volia fer aquesta entrada, però avui, aprofitant el dia, toca.

Resulta que demanen des d’alguns estaments polítics que fem més hores de castellà a l’escola perquè segons sembla els nens catalans no acaben d’assolir aquesta llengua. El Sr. Mas explica que en les proves realitzades a finals de la primària els nens catalans no treuen pitjors notes en castellà que els nens d’altres comunitats, cosa que per si sola ja hauria de fer callar als primers perquè amb això ja se’ls hi han acabat els arguments. Però per si no n’hi hagués prou, el Sr. Mas hi afegeix que total, vas a altres comunitats i per molt castellà que facin a les aules no se’ls entén un borrall quan parlen. I va, i s’ofenen! Ara si que em crec allò de que les veritats ofenen!

Si és que ho pot comprovar qui vulgui quan vulgui això. Que es passegin per les ciutats i comprovin. A nosaltres no ens fa por que vinguin a parlar-nos aquí en castellà, els entendrem i els podrem contestar perfectament.

Encara que fa molts anys, explicaré una anècdota que es podria extrapolar als nostres dies i il•lustraria això del post. Durant un estiu en la meva època d’estudiant vaig treballar en un camping per guanyar unes pessetes (llavors eren Pts.) Hi havia uns quants treballadors extremenys que cada any hi anaven, com qui va a la verema, i un dia, un d’ells, al matí mentre esmorzàvem, em diu: Noamoamoar. I jo mel vaig mirar amb els ulls ben oberts perquè no vaig poder desxifrar el que em deia. ¿Que dices?- Vaig preguntar. I ell em va repetir mirant el cel: ¡Que noamo a moar!. Vaig pensar que em parlava en alemany com a mínim, que de fet entenia més bé als alemanys i als holandesos que s’estaven al camping que a aquella gent. Finalment, molt a poc a poc i pronunciant molt (vaja, obrint més la boca) va repetir-me: ¡Que no amo a moar! I llavors, mentre amb el dit apuntava als núvols que hi havia al cel vaig interpretar, més pels signes que pel llenguatge verbal, el que em volia dir: ¡Nos vamos a mojar!.

Aquesta podria ser una bona mostra del castellà “acadèmic” que es parla en algunes comunitats en les que l’única llengua que s’ensenya i es parla a les escoles és el castellà, s’ofenguin o no, vulguin reconèixer les coses com són o prefereixin seguint tocant les pilotes als altres.

La lluna, sola i serena.

2011-10-10T01:48:00.003+02:00

La lluna sempre m’inspira. Quan sóc a l’ordinador tinc la finestra a la vora i en aquestes hores del capvespre, ara que el dia ja es va escurçant vertiginosament, quan toca lluna, la veig despuntar pas a pas. Avui que sembla ja plena m’ha fer brollar això.

La lluna treu el nas per sobre el bloc dels veins de davant.
El cel ja s’ha enfosquit i ella es va enfilant amunt i amunt
per contemplar-nos a tots des del seu racó privilegiat.
Avui sembla trista, té els ulls caiguts i la boca oberta,
un lament la preocupa, les estrelles l’han deixat sola.

I aquest lament no és només seu, també és meu, és clar, la lluna parlava per la meva boca. Recordo els cels espectacularment estrellats de la meva infantesa. Recordo el cel més meravellós que he vist mai, un dia de desembre de fa uns 7 anys a Sant Joan de l’Erm. El cel era ple a vessar d’estrelles lluentes, semblava que molt a prop nostre, com si les poguessis tocar si et posaves de puntetes. Ara, cada vegada costa més de veure cels així. S’apaguen les estrelles? O és la cortina de fums i contaminació que hi entre elles i nosaltres que difuminen la seva bellesa?

9.10.11

2011-10-09T16:19:00.000+02:00

Aquest any guarda moltes dates amb les que es poden fer jocs de números. Avui n'és una: 9 del 10 del 11.

Jardí botànic de Madrid. Agost 2011.

En quant al dia en sí, de moment no hi ha res especial a destacar, ha sortit un sol brillant que alegra el dia. Jo tinc també alegre el cor perquè tenia a la safata d'entrada del meu correu dos o tres dolços mails que m'han fet contenta i també perquè encara tinc el bons gust de boca que em va deixar ahir la trobada amb les meves amigues les maghistèriques, una de les dues que fem cada any. A vegades riem i altres plorem, però ahir només vam riure i molt i això sempre és d'agrair.

També avui és el dia de la Comunitat Valenciana i aprofito a felicitar a tots els valencians des d'aquí i a desitjar-los una bona celebració del seu dia.

I com que no tinc més a dir us deixo una frase preciosa que he llegit avui i que va bé aquí:

Només un somriure, una abraçada i un silenci.

Les paraules, quan no porten pau, només són un altre soroll.

Vidres trencats

2011-10-08T00:51:00.000+02:00

Aquest curs se'ns ha prohibit aparcar dins l'escola. Per què? Doncs per decret llei de l'ajuntament. I no hi ha més explicacions. Són així d'impresentables. Ara tenim un espai en la part trassera de l'escola, totalment encadenada i encandauada, on de tant en tant se'ns en hi va algun nen a jugar a l'hora de pati i on encara hi prendran mal. Però no se li pot donar cap altre ús. Això és gestió pel ciutadà i demés bones pràctiques per part dels polítics municipals.

A més a més, això suposa que cada dia he de sortir de casa mitja hora abans perquè la zona de l'escola és d'aquelles que són força complicades per a deixar-hi el cotxe i si no ets matinera has d'anar a petar a l'altra banda de riu en un descampat que han habilitat per aparcar cotxes.

I fins avui, malgrat tot i per allò de que no hay mal que por bien no venga, estava contenta perquè això suposa que cada matí he de passar per sobre la passarel·la del riu i es pot gaudir d'un moment màgic allà, ara aquell entorn està preciós. Però aquest matí se m'ha acabat el bon humor. En arribar al parking hi havia un cotxe de policia perquè havien trencat els vidres de 6 ó 7 cotxes, un de tant en tant. I això ja m'ha tallat el rotllo i ja no he volgut deixar el meu cotxe allà.

Però no m'he quedat tranquil·la tampoc per deixar-lo en un altre lloc, perquè cap altre lloc al carrer és garantia de res.

I sense voler pensar malament, al cap d'una estona m'he recordat que fa uns dies vam rebre un mail, totes les comunitats educatives de la zona (hi ha en una mateixa illa dues escoles de primària i dues de secundària) on s'oferia un servei de parking privat, nou per la zona.
Qui i per què han trencat els vidres dels cotxes?

Quina ràbia!

2011-09-23T14:26:00.000+02:00

Ahir el cel estava espectacular, ple de línies blanques de diferents gruixos que havien deixat les esteles dels avions. Camins que creuaven un cel blau i lluminós. Una imatge que fa temps vull recollir en un post amb el seu corresponent missatge que ja tinc força madurat, però trec la càmera de fer fotos per a captar la imatge i: BATERIA ESGOTADA.

Quina ràbia fa això! Quan tens a un pam del nas aconseguir una imatge irrepetible, perquè aquestes coses són així, irrepetibles, i et falla una bateria et tiraries dels pèls. Però no s’hi pot fer gran cosa.

Però mira, és allò de que no hay mal que por bien no venga i se m’ha acudit fer un post precisament d’aquest moment de mala sort i que fan tanta ràbia i us faig una proposta:

A veure si em dieu cadascún dels qui llegiu això un parell de coses d’aquestes que et farien estirar dels cabells. Jo d’entrada us en dic tres:

- Tenir una imatge que no te preu davant dels ulls i en obrir la càmera trobar que s’ha esgotat la bateria. (aquesta ha de ser la primera de la llista ja que m’ha inspirat això)

- Anar més tard que mai i a sobre arribar corrents a l’estació i veure com el tren tanca les portes just davant teu i quedar-te a terra.

- Adonar-te just quan acabes de tancar la porta de casa que no has agafat les claus.

A veure qui la diu més grossa!

Bodorrio

2011-09-20T17:57:00.002+02:00

Aquest cap de setmana passat a tocat anar de casament.

Cada vegada m'agraden menys aquest tipus de festes. L'essència fa dies que està perduda. No em crec que ningú combregui, per més que es casin per l'església i que siguin catòlico-practicants, amb això de la unió per tota la vida. Els sermonets dels mossèns em posen histèrica perquè sembla que no viuen en el món en el que vivim els terrenals.

D'altra banda podria parlar molt i molt dels malbarataments que es porten a terme en aquestes celebracions. Els restaurants amb els corresponents menús s'han convertit en una tremenda cursa competitiva de a veure qui ho fa millor, qui tria un lloc més exòtic, qui contracta un aperitiu més espectacular i qui fa més detalls als convidats a l'hora de la sobretaula. Abans es donava el ram de novia a l'amiga o familiar que estés a punt de casar-se però ara es fan detalls per a tothom: per les mares, pels pares, per les avies i avis si n'hi ha, per algú que fa anys d'alguna cosa aquell dia, per una amiga/amic especial, per ....uff! és fa molt llarg, perds el fil del tema i esgota. I sobretot deu acabar de foradar la butxaca de qui paga la festa. Però tothom que pot (perquè ara corren temps difícils) passa per l'aro. Què trist!

Dissabte va ser una boda amb totes les de la llei, en un paratge increïble, Can Boix de Peramola, en ple prepirineu, amb un aperitiu original i de restauració amb disseny, un llamàntol de primer que no cabia al plat i un filet de vedella de segon amb una salsa de nom irrepetible però que et deixava sense alé, tot i tenir el pap ja molt ple, una brotxeta de fruita i sorbet per a refrescar una mica i un tros de pastís, no bo, bonísssssim. Barra lliure de beguda fins a l'hora de tancament i després per a rematar la festa trobada en un pub d'un poble proper en el que et posaven una polsereta de "tot inclòs" on podies menjar (pastetes i entrepanets variats) i beure el que el cos pugués absorbir.

A l'hora que vaig retirar-me jo ja anaven de tort més de la mitat dels presents.

I en mig de tot això, encara que sembli increïble, sempre hi ha un racó per a la sorpresa. A l'hora del café ens van deixar un sobre fosc, tancat amb lacre, a la taula. En obrir-lo una tarja amb un missatge dels nuvis dient que els diners que habitualment es gasten en el detall de sobretaula a l'ONG Intermón-oxfram per la compra de uns quants lots de material didàctic. Oh, sorpresa! Quin detall! Què ben pensat! I tot i que ho vaig trobar i ho segueixo trobant fantàstic, en una lectura més profunda vaig arribar a la conclusió que carai amb les ONG, quin nivell de màrqueting gasten i com se les pensen... perquè la tarja venia editada amb el logo d'Intermón, no era iniciativa pura i dura dels nuvis.

Està clar que quan uns anem altres fa estona que en venen.

Em va semblar una gran contradicció tot plegat. Segueixo dient que després de tot els honra el gest, però sembla una mena d'impost revolucionari per a sentir-te menys culpable de tot el que has malgastat en la resta....

En fi, la festa va ser tot un èxit!

De la llengua (3)

2011-09-14T16:38:00.001+02:00

Ara, tal i com està l'actualitat en questió de llengua, immersió, bilingüisme i tot el fregat, potser em tocaria parlar-ne però només diré que espero poder seguir fent les classes en català a tots els meus alumnes. Ja em fot haver d'impartir castellà també en altres clases que no són la meva, però que hi farem. Jo estic per ensenyar el que calgui, tot el que pugui, per a fer del projectes de persona que tinc a les meves mans, uns éssers com cal, amb criteri per a poder ser justos i prendre el camí que millor els realitzi i que més pugui aportar a ells mateixos i a la resta de la societat. No vull perdre energies cridant pel català però no pararé de lluitar per ell, sense fer soroll i intentant aconseguir que l'estimin, no que l'odii ningú.

I del que volia parlar avui era d'una altra cosa.

Fa unes setmanes vaig anar a una actuació de Jotes Tortosines i altra música de les terres de l'Ebre. El show es deia OCU! a càrrec de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Vaig gaudir força de l'espectacle, que a part d'aportar una música interessant oferien un molt bon fin conductor amb un humor fresc i agradable que feia sentir-se a tothom còmode i relaxat.

En una de les presentacions de les seves cançons van fer la broma de les diferents maneres de parlar que tenim els catalans de més al nord, els de més al sud, el valencians, etc.

Deien:

Els uns diuen: quan vulguin que vinguin.

Els altres diuen: quan vulgon que vingon.

I encara uns altres diuen: quan vulguen que vinguen.

I si, si, tot i que ens faci somriure aquestes maneres de parlar que no són la nostra és així, però l'important és que ens entenem amb qualsevol vocal que hi posem i això no ha de ser mai motiu de conflicte sinó d'unió i riquesa.

Prendre decisions

2011-09-09T00:59:00.001+02:00

Les pedres del camí no es mouen soles.

Cada vegada que entro al Bona nit i tapa't del Xexu veig una frase que hi té posada, que em fa ballar el cap:

Si vols fer alguna cosa, trobaràs el camí. Si no, trobaràs una excusa.

A vegades hem de prendre dures decisions a la vida, decisions que poden donar-li un gir de no se sap quants graus i que fan por.

Algú em va dir una vegada: si no ho vols fer, sempre trobaràs una excusa per no fer-ho. (Per això la frase em fa ballar el cap, em recorda aquell moment)

Quantes vegades he recordat aquella sentència i quantes vegades li he hagut de donar la raó, tot i que llavors no ho veia.

La por ens paralitza i ens esforcem en justificar el no donar el pas. Anem aguantant pensant que les coses canviaran, que es poden reconduir, buscant-li el positiu a la situació i fent que a la balança hi pesi més que el negatiu, però en realitat ens enganyem i seguim patint i aguantant el que no caldria.

Pit i collons! No n’hi ha una altra. I la decisió ha de ser nostra. Res no canvia si tu no canvies.

Sembla fàcil, eh?

Bon dia i destapa't

2011-08-29T14:54:00.001+02:00

(Xexu, m'he pres aquesta llicència de jugar amb el nom del teu bloc)

Tenia un somni agradable i m'he despertat. M'apretava la bufeta i mestres era al lavabo he intentat fixar el somni. Ja no ho he pogut recordar tot però si una part del que m'interessava i n'he fet una anàlisi enriquidora. Quan he acabat de "filosofar" he vist el llit que em deixa: "torna" i he obeït sense protestar. Eren les 9h. Aquella hora en que s'hi està tan bé al llit.... una suau brisa entrava per la finestra i al carrer encara hi havia força silenci. El meu home m'ha començat a fer mimitos (com son els homes, sempre disposats! Llàstima que no sigui a tot!) però no l'he deixat continuar. En tenia prou amb la pau del moment. Ja només em queden tres dies de poder gaudir-ne d'això i volia disfrutar-ne a plena consciència.

M'he sentit feliç, amb les mancances que tinc, com tots, és clar, però feliç i agraïda de tenir el que tinc i de ser qui sóc. M'hi he tornat a enganxar de tal manera que de cop, quan he tornat a ser conscient ja eren les 12h. Ara estic com una rosa!

T'has tomao la pastilla?

2011-08-26T09:30:00.003+02:00

La resposta a aquesta pregunta podria ser:
- Qué pastilla? la verde? la blanca? la roja? la pequeñita? la del azúcar? la de la presión? la del colesterol???????

Una de les bosses que van de vacances quan surten els meus sogres és la de la foto. Aquesta foto l'he publicada també al meu blog de fotos perquè no té desperdici i tot i que una imatge val més que mil paraules no he pogut passar de deixar aquí alguns comentaris pertinents dels molts que se'n podrien fer. (Això també és una mica d'autopublicitat, que sinó no hem visiteu).

En fi, que no sé per on atacar el tema:
- És molt difícil ser malalt avui en dia, i sobretot s'ha de tenir memòria RAM per saber que has de prendre i a quina hora.
- Cal tot això per a tirar endavant?
- No creieu que les farmacèutiques es passen un oi i els metges mitja dotzena receptant tanta química?

Jo admiro a la meva sogra. Sap cada pastilla, en la dosi indicada pel metge (que no sempre és la del prospecte), a l'hora que se les ha de prendre el meu sogre i per a què és cada una. I la veritat és que tant malament no estan. Jo sempre li dic: "Suegra, deje apuntado en algun sitio lo que se toman bien clarito porque como algun día les pase algo no habrá quien se aclare". I ella riu.
Quan veus tot això et poses a pensar en el negoci que tenen les farmacèutiques i en els ineressos que mouen. I els metges els juguen el joc. Per a no parlar d'altes esferes polítiques, com per ejemple la Concelleria de Sanitat, per dir-ne alguna.
Algú sabria dir si en realiat tota aquesta química no ens mata més que ens cura?
Per què les farmaceutiques s'han posat en peu de guerra ara que per les retallades s'ha pres la mesura de que han de vendre genèrics?
Això és cura de la salut o cura de la butxaca?
No fa gaires dies i per casualitat vaig ser convidada a visitar a Balaguer l'explotació dels germans Pàmies i vaig descobrir tot un món. Seria massa llarg d'explicar aquí i segur que no me'n sortiria del tot bé pel que us convido a visitar el blos d'en Josep Pàmies i pugueu veure vosaltres mateixos del que hi ha al darrere de totes aquestes bosses de medicaments.

http://joseppamies.wordpress.com/acerca-de/
Cal un canvi de conciencia a molts nivells, però el de la salut és fonamental perquè amb la salut no s'hi juga.

De la llengua (2)

2011-08-24T21:10:00.000+02:00

Durant aquest mes d'agost ha vingut a passar uns dies la Catalina, de Mallorca. Els pares van haver de marxar del poble per motius familiars i obrir-se camí allà i com que n'han passat de molts colors han pogut venir molt poques vegades. Aquest any celebren el seu 50è aniversari de casament i els fills, sabent la il·lusió que això els faria, van decidir regalar-los el viatge i van organitzar la visita al poble i la retrobada familiar. Jo vaig conèixer a la part de la família que no coneixia, germanes i cunyats. Al saludar a un d'ells, a en Montse (a Mallorca aquest nom és pel gènere masculí) vaig dir-li:"Hola, tu deus ser lo Montse" i encara riuen ara. Això del "lo" es veu que és una variant molt graciosa per qui no està acostumat a sentir-ho. I jo la tinc tant i tant arraigada quan sóc en el meu entorn occidental, que fins i tot els autòctons a vegades se'n fan creus del meu ús.

Però amb aquests visitants no era el cas, perquè a mi si que em fa molta gràcia com parlen ells, amb un accent tant particular, el tancament tant diferent de les vocals, l'article salat i els coneguts substantius com: es alot i sa al·lota i ses nins i nines... (no sé dels cert si esta ben escrit, ja em perdonareu) i també això de que els homes es diguin Montserrat...

Però està clar que la llengua és una, amb les seves particularitats i que ha de ser questió d'unió i no al contrari. I que aquests encontren són rics fins i tot en això.

I compartir els somriures endolçats amb l'ensaimada que ens van portar a nosaltres, no té preu.

De la llengua (1)

2011-08-24T02:35:00.000+02:00

Jo sempre dic que sóc bilingüe catalana. M'explico.
Vaig néixer en un poble de la província de Lleida on és parla d'allò més el català occidental en tot el que li és característic. Quan encara no tenia ni quatre anys els meus pares van "emigrar" a Barcelona, concretament a L'Hospitalet on la gent em parlava i jo no entenia res del que em deien, parlaven un altre idioma, i en un percentatge molt elevat era l'aldalús. Però com que era tendra i molt esponja enseguida vaig aprendre aquesta altra llengua i quan vaig començar l'escola, que llavors era als 5 anys no vaig tenir cap problema. A casa era l'únic lloc que podia parlar català i és on ho feia. Fora de casa era difícil perquè si en tot cas ho feies moltes vegades et senties allò de "hábleme en cristiano" i havies de callar. Però al cab de molts anys va arribar un dia, en el meu darrer curs d'EGB que van dir que estudiariem català a l'escola (1 hora a la setmana) i vaig aprendre que hi havia un altre català i també el vaig aprendre. Així que a casa parlava el català del meu poble i de la meva família, al carrer i a l'escola parlava castellà i durant aquella hora a la setmana a l'escola parlava també català, però aquell era un altre català. Llavors també vaig saber que a la classe hi havia 5 ó 6 nenes més que també parlaven català a casa seva. Però entre nosaltres sempre ens havíem parlat en castellà i ara era molt difícil fer-ho d'un altra manera. Quan vam deixar l'escola ens vam separar perquè cada una va anar a un institut diferent i va ser llavors que amb les meves amigues catalanes vam decidir fer un esforç i quan ens veiessim haviem de parlar-nos en la nostra llengua. Va costar però ho vam aconseguir. De fet ara seria impensable si ho haguessim de fer a l'inrevés. Però a mi em va passar una cosa molt curiosa, vaig mantenir el català occidental que parlava amb la família quan era a casa o anava al poble i amb els amics, a l'institut i en els altres entorns en que es començava a poder parlar català, parlava l'occidental.

Tal és així que encara avui conservo aquesta dualitat i sóc incapaç de barrejar llengües. En una mateixa conversa amb una amiga que no parla català, una que si que el parla i el meu germà, per exemple, em dirigeixo a cadascú en la seva llengua. I això vol dir que a la meva mare li parlo amb l'article lo (lo cotxe, lo pare, lo medicament) que no faré servir mai amb la meva amiga.
Hi ha gent que no ho sabrà mai això. Només els més íntims a qui he convidar alguna vegada al poble o han vingut a algun acte familiar han pogut viure i veure (o millor dit escoltar) el meu bilingüisme i només llavors es sorprenen notablement al mateix temps que ho entenen.
Coses de la llengua!

BARÇA-MADRID

2011-08-18T00:16:00.000+02:00

En aquests moments en que s'està celebrant un partit Barça-Madrid sembla d'obligat compliment l'estar davant la TV sinó has anat al camp per poder cridar al costat d'un equip o al costat de l'altre.

Abans de començar el curs escolar comença la temporada futbolística. Quina febre! No puc dir que els partits com el d'avui em siguin indiferents perquè jo he mamat llet blaugrana des del moment de néixer i sé que quan acabi d'escriure això m'enganxaré a la TV també, però aquestes coses de ramat em fan ràbia: els bars treuen pantalles al carrer, amplien l'aforament de les terrasses aprofitant el bon temps i als pobles en que hi ha festa major, fan un parèntesis en la programació per enquibir-hi EL PARTIT. Algú pensa en els qui no els agrada el futbol? Perquè també n'hi ha, eh? Algun “lobito”, algun rat penat i algun altre bitxet estimat... de totes maneres el seguir el futbol encara és una de les coses més atractives de tota la nostra realitat tal i com estan les coses. Així que: QUE GUANYI EL MILLOR (és a dir el BARÇA) i que el curs 2011-2012 ja és aquí.

Al mig de tot

2011-08-02T10:07:00.002+02:00

No dormo bé. No sé que em passa però no hi ha manera. Quan no és un all és un ceba però sempre hi ha alguna cosa donant massa voltes al cap. I aquesta nit que la temperatura era bona, que semblava que cap soroll, ni extern ni intern, em molestava, comença a somniar i quina nit he passat! Ara encara tinc mal cos. Necessito desconnectar de tot i de tots. Sobretot de tots. Em sento al mig de totes les batalles, sempre tivant les regnes cap a un costat i cap a l’altre, intentant neutralitzar i equilibrar les forces i al final la que més cops rep, perquè em cauen de tots costats i n’estic mooolt tipa. M’hi sento tan atrapada en aquesta xarxa que no sé com desenganxar-me.

En un curs que vaig fer de recursos per alliberar estrés (quin cursos que faig, eh?) ens parlaven de les regressions. Ens deien que servien per veure d’on ve el rol que assumim en el moment actual i per què i també ens pot ajudar a saber què hem de fer per a desfer-nos-en. Quina por! Segur que en alguna altra vida vaig ser “chacha” i em sembla que ja en tinc prou de entendre que a vegades ho sóc en aquesta. Ai, si algun dia dono un cop de puny sobre la taula!

AFORISMES

2011-07-18T22:12:00.002+02:00

Aforisme: Sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica.

Ja de joveneta a mi m’agradaven força aquestes reflexions curtes i en tenia moltes d’apuntades en llibretes expressament destinades a això. També m’agradaven aquells calendaris o agendes en els que cada dia en tenien un d’escrit. Ara tinc un llibre d’aforismes en procés de lectura. És de l’Abel Cutillas i es diu VIURE MATA.

Quin títol eh? Un gran aforisme, si senyor. Dues paraules contradictòries i que diuen MOLT.

La VIDA i la MORT.

Vull dedicar aquest post i els cinc aforismes del llibre que cito a continuació a algú que pensa molt (massa) en aquest tema. Espero aconseguir extreure-li i extreure-us un somriure perquè en definitiva és millor intentar prendre’ns aquesta vida que mata amb tota la filosofia que siguem capaços.

Aquí van:

Cal desdramatitzar la mort, només és una de les múltiples opcions de cada dia.

Els morts ens duen avantatge.

Contempleu bé el paisatge ja que en ell hi sereu enterrats.

Ja que hem vingut a esperar la mort, fem-ho des d’una cadira agradable, escoltant melodies suaus i calmant la vista amb dissenys elegants.

I el que hem de tenir present cada dia, en tot moment i el que subscric amb més èmfasi:

Abans de morir, tinc previst viure.

Nou bloc

2011-07-12T20:04:00.000+02:00

Fa dies que li dono voltes a la idea d’obrir un altre bloc.

M’ha captivat això.

No sé si la dispersió em portarà massa feina i acabarà castigant-me per algun altre costat, però de moment en tinc ganes i crec que ho portaré endavant. Serà un bloc molt gràfic, (poca lletra i molta imatge) bàsicament amb fotos meves del meu calaix de sastre que el tinc ja que vessa, fotos de diversos caires, divertides, curioses, belles, simpàtiques,... que diuen molt de com els meus ulls veuen les coses.. en fi, que vaig a muntar-lo JA.

Què dic que vaig a muntar-lo, què ja l'he muntat!!!

http://kkuriskamaku.blogspot.com/

J'ai tué ma mère

2011-07-11T04:23:00.000+02:00

Per recomanació d'un amic vaig veure J'ai tué ma mère.

No sé si recomanar-la, sobretot després de llegir algunes sinopsis que corren per Internet. La meva impressió sobre la pel·lícula no te gaire a veure amb el que he llegit.

Es tracta d'un drama, reflex bastant fidel de la realitat, sobre el conflicte generacional que té els seus moment més punyents durant l'adolescència. Tracta en concret de la relació d'un adolescent amb la seva mare de la qual rebutja qualsevol cosa que diu o que fa, per sistema. Ella intenta mantenir una actitud serena o freda (tot aparença, però) el màxim de moments, tot i que a vegades cau en el joc dels crits i l'enuig. I és que no n'hi ha per menys davant de la constant provocació del seu fill.

Això m'ho conec jo.

El fill pren una actitud de "matar" la seva mare, de treure-la de la seva vida.

Impressionant moment quan el jove li diu a la seva mare despectivament i tot marxant sense esperar resposta : Què faries si demà em moris?

I la mare en veu baixa li contesta sense que ell ho senti: Morir-me al darrere teu.

Malgrat tot, al final sembla adonar-se que una mare sempre està allà on la necessites.

El camí és llarg i tortuós, però s'ha de fer com es presenta.

Ara qui s'animi que vegi el film.

La meva poesia

2011-07-09T14:05:00.001+02:00

Si us atreviu amb això que diu el títol...

Espero que us agradin.

Una humil "personatge itinerant"

La dona del meu amic

2011-07-05T08:10:00.001+02:00

Fa uns temps (potser ja fa tres anys) vaig rebre un correu en el que un amic, un bon amic meu, m’explicava que la nostra “relació” s’havia d’acabar. Hem deia que li sabia molt greu haver-me de dir tot allò i que no volia fer-me mal, però que li havia donat moltes voltes i li ho havia promès a la seva dona i així havia de ser. Em demanava que no preguntés res més ni fes cap intent de posar-me en contacte amb ell per cap via i també que fos molt discreta amb el tema. Total que em vaig quedar tan de pasta de moniato que primer ni vaig reaccionar. No em podia creure tot allò.

Aclariré, abans de que us imagineu el que no és, que la nostra “relació” no era més que una molt bona, sincera i profunda amistat, sense cap perill ni per part meva ni per la seva de que passés a més. Però clar, aquesta era la nostra percepció, potser la de la seva senyora no era la mateixa.

Total, que de cop i volta i després de molts anys de relació vam passar al trencament total. Després del primer cop, vaig fer-li un correu a la feina, per evitar el control i susceptibilitat de la senyora, explicant-li la meva sorpresa, la meva incomprensió davant d’aquesta mesura, la meva disponibilitat a aclarir davant de qui fos el que calgués i òbviament la meva disponibilitat a reprendre l’amistat si ell ho volia o ho necessitava. Al cap d’uns dies una lacònica resposta dient-me que no em demanava que ho entengués però que era i havia de ser així. Punt i final.

I jo sóc com sóc i aquestes coses em superen. Per Nadal li vaig enviar una felicitació. I una altra pel seu aniversari, amb quatre frases que sincerament tenia ganes de dir-li. Em va respondre donant-me les gràcies i dient-me que amb aquella resposta ja estava trencant el seu pacte i no ho volia fer. Vaja que a sobre em sentia jo culpable de fer-li fer alguna cosa mal feta.

I el pitjor és que la gent encara em pregunta sovint per ell, sabent de la proximitat que teníem i jo els he de dir que les circumstàncies ens han allunyat inexplicablement... Clar, mentir no estic mentint, però a sobre l’estic tapant, ja que ell em va demanar discreció.

Ara només se d’ell que està viu, no sé res més, ni com li va la feina, ni com està de salut, ni que fan les seves filles, ni si és feliç...

M’alegro per ell si només li ha calgut deixar de parlar-me per a salvar el seu matrimoni que al final era l’objectiu. Em sap molt greu haver-lo perdut i em pregunto si hi ha dret a prohibir una amistat per molt que siguis la parella de l’altre. Què passa, que els amics no tenim drets?

Un 19 de juny...

2011-06-19T14:48:00.000+02:00

Joc literari del mes de juny.

El 19 de juny era la data en la que havien començat a sortir. De ja fa molts anys. Què bonic que era tot en aquella època! Poc a poc i sense pressa, després de festejar 7 anys durant els quals no hi va haver gaires alt i baixos, van decidir casar-se. Més que per una altra cosa, va ser per inèrcia. Hi havia amor, sí, però no era una passió desenfrenada ni res d’això.

Van començar la convivència sense cap mena de problemes i així van continuar durant força anys. No se si es pot dir que el dia a dia els havia enfortit o els va anar debilitant, molt a poc a poc, però anaven fent camí. Tot i que el creixement de l’un i de l’altre van anar fent camins diferents.

Sempre hi havia hagut entre ells total confiança i com a conseqüència total llibertat. Partien de realitats diferents i potser en algunes coses es complementaven molt bé, però en altres es van anar marcant cada dia una mica més les diferències.

I la vida et va entrelligant en circumstàncies i projectes cada vegada més complicats i és clar, van venir els fills, les feines, canvis de domicili, canvis de companys, canvis d’amics, canvis de costums... I sense saber si influïts per aquests canvis, o si perquè el terreny s’havia anat abonant ja amb alguna petita, o no tant petita, crisis de parella, la cosa cada vegada es feia més complicada de portar. L’equilibri estava totalment trencat i tot i havent-ho parlat, no s’arreglava. El projecte no només havia arribat al seu sostre sinó que patia un desgast de fonaments greu i la cosa començava a trontollar seriosament.

Aquell mateix dia de molts anys després havia caigut al got la gota que el va fer vessar. Res en concret i tot una mica. Un mal polvo, un desaire, un “marxo a donar un tomb” que no es va posar bé, la lluna... ves a saber què... però s’havia acabat. Havia vist clar que allò s’havia acabat. No podia explicar-li res de nou que no li hagués explicat ja altres vegades, però ara era definitiu. Només li calia decidir com reorientar la seva vida i prescindir del que ja no li aportava res de res, del que li estava posant les cadenes que mai la seva relació havia tingut. Prou, s’havia acabat tancant completament el cercle en el mateix dia que havia començat, el 19 de juny de ves a saber quin any.

Recomano lectures

2011-06-09T20:22:00.000+02:00

http://casiopea19-tjr.blogspot.com/2011/06/amigos-para-siempre.html
http://casiopea19-tjr.blogspot.com/2011/06/martes-con-mi-viejo-profesor.html

El temps!

2011-06-05T09:40:00.001+02:00

El temps sempre ha sigut imprevisible.

Ara amb tota la tecnologia de que es disposa i amb tot l’aire de ciència que se li dona a la meteorologia, s’intenta preveure al màxim els fenòmens que han de venir, però el temps continua anant a la seva bola cada cop més. Les tempestes o altres coses venen quan toquen o quan no toquen.

Blat mullat a la Noguera

Al juny ja no toca nevar, però mira, aquests dies Baqueira ha tornat a enfarinar-se i les jaquetes han hagut de ser rescatades de l’armari. I els camps de blat, ja ben grocs, han hagut d’aguantar aigua i més aigua. Aquest any no va ploure prou quan verdejaven i ara que toca sol perquè acabin d’enrossir, doncs no. El juny és el mes de la falç al puny, com diu la dita, i per això cal que els cereals siguin ben drets, ben secs i ben daurats, però el temps no sempre ajuda.

Cel rogent, dijous al capvespre

És veritat que mai plou a gust de tothom, però també que sovint plou sobre mullat.

Dijous el cel rogent, anunciava pluja o vent. I aquest cap de setmana així ha sigut: trist i humit.

Aforisme

2011-06-02T01:34:00.000+02:00

QUE NO SIGUIN ELS DINERS EL QUE MESURI LA TEVA RIQUESA.

Felicitats campions!!!

2011-05-29T22:07:00.000+02:00

Avui els colors no poden ser uns altres!
La bona feina té les seves recompenses i qui no vulgui veure el PER QUÈ, s'ho haurà de fer mirar.

Tamoteo's city

2011-05-27T10:47:00.002+02:00

Aquesta és la meva proposta per al 205è joc literari de Tens un racó dalt del món:

Mai havia conegut ningú tan lliure com en Tamoteo. Era l’exemple viu del que és el que anomenem “ciutadà del món”. Perquè tots ho som de ciutadans del món però uns se’n senten i els altres només se senten ciutadans del seu poble o del seu país. La majoria de gent se sent arrelada d’alguna manera a algun lloc, on van néixer o potser on volen morir. I en el camí ens obrim més o menys, segons la vida i les circumstàncies que ens han fet créixer a cadascú, però en Tamoteo era l’exemple extrem del desarrelament, de la independència, del desapego, de la generositat altruista, de la inquietud, del vol lliure….

El seu únic desig era coronar muntanyes perquè deia que allà dalt, on costava més respirar, on podia viure en silenci total, es sentia transcendir a un nivell des del que podia veure el món des de fora i podia trobar solucions a moltes coses que causaven danys als qui hi vivien involucrats. Llavors, quan veia clar com actuar, tornava a baixar i intentava mediar en els conflictes de la millor manera i quan allò ja estava més o menys solucionat, marxava cap a un altre destí. Es deixava portar per la intuïció o ves a saber per què, però no parava massa temps en el mateix lloc. Se’l coneixia a tot arreu. L i havien posat el nom de El viatger.

Mai ningú hagués pensat però que un dia una petita cosa el faria canviar tant radicalment. I si, malgrat li pesi a uns quants, va ser una dona. La va trobar pujant una muntanya com ell i van fer el camí junts. Va descobrir que havia trobat a una ànima bessona que el podia acompanyar en els viatges i que li agradés anar amunt i avall com ell i que els moments de soledat que a vegades es feien molt llargs, acompanyat eren una altra cosa. I va caure amb les quatre grapes en això que ell coneixia també des de fora i que es deia amor. I aquest amor va néixer en un racó on tot el que ell sentia li va sortir en forma de melodia que li va tocar amb la flauta i a aquell lloc se li va posar un nom en homenatge a en Tamoteo i la seva acció i aquell va ser el lloc que de tant en tant visitava El viatger, acompanyat de la seva estimada i en el que segurament, si n’hagués pogut triar un de lloc, hauria sigut aquell on li hagués agradat morir.

BESALÚ, sabor medieval.

2011-05-26T00:20:00.002+02:00

El pont de Besalú

Miqvé, bany purificador

Ahir , emmarcat en l’estudi de l’edat mitjana, vam anat a visitar Besalú, preciós poble de la comarca de la Garrotxa que presenta una interessant mostra arquitectònica i urbanística de passat medieval. És important el seu valor de conjunt:

S’hi troba un ben conservat call jueu, amb les restes de la seva sinagoga i el Miqvé, els banys jueus, la única mostra de la península i la millor conservada d’Europa.
L’esglèsia de Sant Pere representa també una bona mostra del romànic, amb una planta de creu llatina i amb un deambulatori per darrere l’altar amb unes columnes geminades que suporten interessants capitells.

Deambulatori darrere l'altar
http://viewat.org/?i=es&id_pn=724&sec=pn

El magnífic pont medieval de Besalú que facilita la comunicació del poble travessant sobre el riu Fluvià.

http://viewat.org/?i=es&id_pn=95&sec=pn

Seductor racó que convida al passeig pels seus carrerons recordant un passat llunyà però que es respira en cada una de les seves pedres.

La ciutat darrere el pont sobre el Fluvià

Adolescents

2011-05-22T13:39:00.001+02:00

Dijous vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una xerrada del Jaume Funes. No era la primera vegada que l'escoltava i la veritat és que és un magnific coneixedor de l'adolescent, tema que tinc jo com a prioritari dins la meva escala, més que de valors, de preocupacions.

Després de presentar el seu nou llibre, 9 ideas clave; educar en la adolescència, va parlar de com ha canviat el nostre món i el poc que hem adaptar els nostres mètodes en front a l'educació d'aquest col·lectiu que ell defineix com a "personatges encantadorament insoportables".

Els qui no han passat per l'experiència de viure, o millor conviure, o potser malviure, amb adolescents és difícil que entengui bé tot això. Als qui ho han superat amb éxit, els felicito. I als qui estan, com jo, en pleno jolgorio, us transmeto els dos últims concells que en Jaume va donar com a resum del que es pot fer davant de tots aquests mals:

- carregar-se de paciència (i va parlar de tones i tones)

- alimentar l'esperança (de que és un periode que té un final, més o menys llunya, però encara que costi veure'l, arriba)

Uff, diu que mal de muchos consuelo de tontos, però a mi escoltar això de gent que saps hi enten, em tranquilitza. Espero que a vosaltres també.

El discurs del rei

2011-05-16T21:45:00.003+02:00

Ahir li va tocar el torn a "El dicurs del rei". En tenia moltes ganes de veure-la perquè tothom en parlava tan bé. I sí, em va agradar, però vaja... tampoc n'hi ha per tant.

Els actors ho fan força bé, això sí. I el missatge de fons no està mal: l'amistat sincera i desinteressada que pot surgir entre dues persones de diferent rang, malgrat tots els prejudicis; l'eficiència dels mètodes "no convencionals" d'una persona les credencials de la qual només són les ganes de fer bé les coses, l'experiència, el treball responsable i la bona voluntat en front de la "titulitis"; la necessària voluntat i treball constant per a superar dificultats i aconseguir el que es vol... tot això en un marc històric que no pesa gaire en tot el transcurs del film.

Interessant, diferent, entretinguda, però potser jo no li hauria donat tants premis.

El poder de la gratitud

2011-05-09T01:24:00.001+02:00

Aquest era el tema de la última trobada dels AOV: El poder de la gratitud, entenent com a gratitud no el fet de dir gràcies, sinó l’estat de gratitud permanent.

L’aconseguir arribar a aquest “ser”, a aquest estat de gratitud s’ha de fer un camí. Les sabates per a transitar poder ser diverses però el camí és un: ser un mateix, alliberar-se a un mateix. Treure tot el que ens dista d’un estat de pau, de serenitat.

Per poder fer això és necessita un fort treball d’introspecció, enfocant el punt de mira cap al nostre interior i des d’allà començar a buscar el nostre objectiu.

Per a començar no hem de dir mai: “no puc”. Sempre es pot. El que passa és que s’ha de voler i per això s’ha de tenir clar a què estem disposats a renunciar, què estem disposat a invertir. Per això ens hem de conèixer molt bé a nosaltres mateixos i viure mirant-nos cap a dintre enlloc de mirar cap enfora i jutjar als demés. Hem de començar per nosaltres mateixos i decidir com volem viure la vida, portant-ne el propi timó o atorgant aquest poder a l’entorn, al món exterior.

Hem de portar la vida amb responsabilitat i això vol dir que no hem de deixar la direcció de la mateixa a res ni a ningú. I això ho ha de fer un.

El nostre objectiu ha de ser el ser feliç ARA. El moment present és l’únic que tenim. I viure el moment, gaudir de l’instant, disfrutar el camí perquè el destí el podem no aconseguir o inclús canviar en un moment donat.

Som el resultat del nostre passat però no hem d’anclar-nos en res d’allò i puc tenir il•lusions d’objectius futurs però tampoc hi visc en el futur, només visc ARA, en el present.

Em de veure el que ens bloqueja i ho hem de veure a través dels altres. I aquí resideix el poder de la gratitud.

No s’ha de negar ni reprimir res. El dolor propi s’ha d’observar i veure quin aprenentatge ens ofereix. Si ho aconsegueixo, agrairé aquest dolor.

Agobiada

2011-04-29T09:07:00.001+02:00

Tinc ganes d’escriure, tinc força idees al cap, entro i surto mil vegades en aquest racó i no sóc capaç d’enfilar unes quantes paraules amb una mica de sentit. No sé si no acabo d’estar bé amb mi mateixa o si és la primavera (pobra primavera, no sé perquè li donem la culpa de tantes coses)… No vull agobiar-me per això però ho faig. Suposo que segueixo sent massa exigent amb mi mateixa i em passa factura d’aquesta manera. M’he de prendre un respir...

SANT JORDI

2011-04-23T00:47:00.006+02:00

Novament el cavaller

ofereix a la donzella

la més maca de les flors,

la que amb els pètals envellutats,

embolicant-se l’un a l’altre

van obrint-se poc a poc

regalant-nos la fragància

que ens endolça els sentits,

que ens entendreix el cor.

Felicitats a tots els Jordis i
en particular als "meus" Jordis.

És justa la JUSTÍCIA?

2011-04-20T14:45:00.000+02:00

Un bon dia vaig rebre un mail d’un amic comunicant-me que estava de baixa i que no li enviés correus a la feina. No em donava gaires explicacions i va ser precisament aquell especial laconisme el que em va semblar estrany. Vaig donar-li un temps prudencial i li vaig contestar. La seu posterior mail de tornada ja em va confirmar, implícitament, que alguna cosa estava passant. Total, que les hi estaven fent passar canudes a la feina, estava patint un mobbing en tota regla, ell i el seu company de departament. L’altre ja havia petat feia temps i ell ho feia llavors.

Pels vols de Nadal em va dir que havia decidit portar-ho als tribunals i que si jo li faria costat. Òbviament, coneixent la seva honestedat i lleialtat, i veient clarament la situació en la que s’estava veient embolicat em va semblar irrefutable el fet de lluitar per les causes justes.

Dimecres dia 13 d’abril es va fer el judici.

Sala 11 de lo Social de Barcelona

Res va anar com havíem preparat. Quin mal gust de boca em va quedar! Quina sensació de farsa i muntatge teatral! No em vaig poder explicar. Preguntes tancades i dirigides al que ell volen sentir sense poder-te sortir del “guió”, del seu “guió”. Vaig ser interrogada més que per ningú pel propi jutge i les meves respostes ja condicionaven les posteriors respostes a totes les preguntes que em va fer l’advocada... la sensació de no poder dir ni una paraula més de les justes i la d’haver de deixar en el tinter tantes i tantes coses que explicarien molt bé la situació i el motiu pel quin estàs allà volent donar suport al teu amic i la necessitat encontrada de no poder dir res que enlloc d’ajudar el perjudiqui et fa sentir MOLT MALAMENT.

Vaig sortir amb la sensació de no haver ajudat gens ni mica en el que pretenia sinó més aviat al contrari.

Encara avui no es coneix la sentencia, però penso sincerament que hi ha massa de teatre en tot això. Molta retòrica en el llenguatge, molta posta en escena i molta parafernàlia per al final sentenciar a favor del fort que ajudat d’aquesta condició també ha pogut presentar-se a l’escenari amb bon reguitzell de flors ben maquillades, això sí, de plàstic si cal, però donant el pego i empetitint al dèbil encara que sigui qui te aquelles flors menys espectaculars potser però que encara mantenen l’olor i la frescor autèntica.

No confio en la justícia de la Justícia i menys després d’haver viscut això. Confio en el cor de les persones i en la seva autenticitat, sigui quin sigui el resultat de la sentència. I confio en que al final sigui justa la vida pel qui actua en conseqüència.

Des-rutina

2011-04-18T17:19:00.001+02:00

Un respir d’una setmana, aquesta que en diuen “santa” i que ha perdut tant i tant del sentit que un dia va tenir l’Espanya, país de tradició judeocristiana. Les tradicions s’han convertit més que res en pur folklore i ja em sembla bé. Sense fanatismes ni fe malentesa i disfressada, les tradicions i el folklore formen part de la cultura i són interessant de mantenir.

Un recorregut per diferents pobles del sud, donen una visió molt particular de tot això.

Armes poderoses

2011-04-07T19:54:00.000+02:00

No us ho perdeu!

http://www.catradio.cat/audio/522786/Hi-ha-matins-que

XOCOLATA

2011-04-03T09:17:00.000+02:00

Per a la proposta del blog http://tumateix-jocs.blogspot.com/ en la seva secció de JOCS DE LLETRES on convida a fer un microconte (50 paraules màxim) amb temàtica Cuina-erotisme i en el que hi surti el nom i cognom d'un/a escriptor/a, no necessàriament junts.

Caminava amb en Josep per l’espectacular paratge del Pla de la Calma. Van seure a devorar un pastís de xocolata que portava. Ai, la xocolata! Que si els dits plens, “me’ls menjo”, que si en tens al voltant de la boca, “t’ho llepo” ... Van acabar devorant-se l’un a l’altre.

El dia passa, amb nosaltres o sense.

2011-03-31T16:35:00.000+02:00

Graffitti Mixed Media 2010

Avui estava exempta d’anar a la feina per un permís tipus g) segons el barem d’ensenyament, però com que s’ha posat en marxa la llei de Murphy, doncs no n’hi havia prou amb la meva mare i la meva sogra recent operades que s’ha complicat amb el virus intestinal a casa i això s’ha traduït en nen amb vòmits i diarrea i la nit del lloro. Total que a les 9h encara era al llit. Tot estava tranquil, el dia s’havia posat en marxa sense mi i des de la penombra de la meva habitació sentia el so de la quotidianitat a fora, d’una quotidianitat que no conec perquè no es la meva ja que a aquella hora mai estic encara al llit. I em semblava estrany. D’una banda inclús plaent, però estrany. És trist haver-se d’adonar d’aquesta manera que un pren un respir del ritme del dia a dia i ho pot disfrutar una miqueta encara que sigui per un permís tipus g) amb alguna complicació annexa.

Comtessa d'Estac

2011-03-21T18:20:00.003+01:00

Sempre és una alegria celebrar uns 40 anys. Penso que és una època important de la vida i si és té ganes de celebrar-ho vol dir que es porta bé i és bo donar-li la importància que té. La Núria aquest cap de setmana passat ens ha fet pujar al Pallars (Al fi ho ha aconseguit! No li podíem pas dir que no!) i la veritat és que han estat dos dies que “me han sabido a gloria”. El viatge va ser en bona companyia i tot i el lluny que em semblava, se'm va fer curt. En arribar ja ens esperava l'àpat central de la celebració a la Fonda Farré. Un 10! I de sobretaula un concert de jazz en família, tot un luxe.

Per la tarda vam anar a caminar una mica pel costat del riu i tot i no arribar al punt que ens havíem proposat vam triar com a alternativa jeure una mica sobre l'herba d'un prat temptador. Cap al vespre a Casa Massa, acollidora tant per la casa en sí com per qui t'hi trobes. Jo coneixia a molt poca gent, però no va ser inconvenient per trobar-me molt a gust. Ens va acompanyar un temps immillorable. Fins i tot la lluna ens va regalar una de les seves millors vistes des de feia temps. Què més es podia demanar.

Pel matí vam donar un tomb per Estac (13 hab.). El paisatge és tant relaxant. És un recés de pau. No deixo de fer-me creus del canvi de vida en el que es va embarcar la Ferrando. I li veig tant bé allà! És la comtessa d'Estac, l'alegria de les muntanyes. Hi ha redescobert les feines de la llar sense passar a “maruja”. Ha redecorat la seva vida, en molts i molts sentits. Gaudeix de la feina a un altre ritme, sense presses, sense additius, amb colors i fantasies i amb un somriure d'orella a orella i uns ulls felins que també somriuen. És “l'alegria de la huerta” (i en el sentit més literal). I entre pastís i pastís endolça d'anècdotes el seu quadern particular de bitàcora, amb el suport imprescindible dels Ferrando-Quer que saben donar el punt d'equilibri a qualsevol incident i templar sàbia, pacífica i elegantment els incidents.

Chapeau! Felicitats i llarga vida! Gràcies comtessa pel seu savoir faire. I encantadíssima d'haver compartit el moment. Petons.

Vidres nets, encara que plogui!

2011-03-17T11:18:00.005+01:00

Avui s'ha aclarit el cel i ha sortit una estoneta el sol, tot i que encara hi ha amenaça de pluja. Encara no hem sortit del tot de la borrasca però alguns ja s'han posat mans a la feina. Amb l'arnés calçat endevineu la tasca que s'han posat a fer? Doncs la més adient al temps: NETEJAR VIDRES.
Però el pitjor de tot no és això, sinó que on tenia lloc aquest fet era en un edifici públic, amb moltes finestres de dalt a baix i on hande contractar el servei de "treballs verticals", que valen un dineral, per fer aquesta feina.
Bé, i per què precisament avui es netejaven vidres? Doncs perquè tocava. Estava programat i no es pot canviar. És igual que demà torni a ploure (que és el més probable), és igual que aquesta feina que és tan costosa no serveixi de res i duri un dia, és igual, ho paguem tots. El que no es pot fer és canviar la programació. Algunes coses són quadriculades, més quadriculades que els vidres que toca netejar, i si és absurd o no, a qui li importa?

Deixat a la bona de déu!

2011-03-09T17:22:00.002+01:00

El Jesus M. Tibau ens proposa en el seu 197è Joc literari la creació d'un text sobre el bookcrossing. La inspiració se m'ha presentat de sobte i sense pendre l'oportunitat he parit això:

Quan arriba l’estiu les carreteres s’omplen de gossos que la gent abandona perquè volen anar de vacances i no se’ls poden emportar.
“Pobres bèsties!”, pensava jo quan des del prestatge del menjador sentia aquestes notícies per la tele.
Però un dia em va tocar a mi. La Blau feia canvi de look a casa seva i moltes coses li feien nosa. A mi em va anar canviant de lloc, i a altres companys que havíem conviscut plegats molt de temps. El company que més pena em feia de perdre era “Los cinco y el tesoro de la isla”. Era el cosí amb qui més temps havíem estat en aquell moble. Primer érem a diferent pis, jo al tercer prestatge i ell al primer. Després vam passar a estar al mateix prestatge, els dos vam estar un temps al quart prestatge, un al mig i l’altre a l’esquerra del tot. I finalment la Blau havia canviat de criteri i ens va posar una temporada llarga l’un al costat de l’altre. I mira, hi estava bé jo allà al seu costat, a vegades els personatges de l’Enid Blyton sortien de l’illa i venien a jugar a l’ institut, amb els meus nens de “El Club de la Canasta”. Era molt divertit el fet de que fóssim veïns.
Però nois, res dura eternament i la Blau, tot i que sempre havia dit que els llibres eren el seu gran amor, ara semblava que d’idil•li s’havia acabat. Així que desprès de canviar-nos d’habitació, de tenir-nos en una pila a dins l’armari, de posar-nos entaforats a la llibreria del despatx i d’empaquetar-nos en una caixa i dormir al traster unes setmanes ens va anar agafant un a un i ens va anar fent desaparèixer. Cada setmana obria la caixa del traster i desapareixia un company. I ja no en sabíem res més. Fins que un dia em va arribar el torn. Quan vaig notar que m’agafava no sabria explicar què vaig sentir exactament perquè en realitat no sabia que m’esperava.
Se’m va ficar al bolso i vam marxar cap al carrer. L’agenda d’allà a dins em va fer cinc cèntims del meu destí. “Ara et deixarà al costat d’un arbre, al passeig fluvial. És el que ha fet amb tots”
I jo vaig pensar: “Vaja, igual que aquells pobres gossos que els amos abandonen a les vacances. Deixat a la bona de déu!”
I efectivament, la Blau va dirigir-se cap al riu, va caminar una mica pel passeig cap al nord i quan va trobar un arbre que li devia agradar em va deixar al peu de la soca. En marxar però una gota humida va caure sobre la tapa. Era una llàgrima! Ostres no entenia res. Marxava plorant! Però jo vaig quedar allà, sol i a l’espera del que passaria.
Al cap d’unes hores va acostar-se un noiet i em va agafar. Em va obrir em va fullejar i vaig anar a parar a la seva butxaca. Va caminar una estona fins arribar a un bar on es va trobar a una encantadora senyoreta. Va seure i em va ensenyar. Jo estava perplex i de cop ho vaig entendre tot:
- Veus un altre, i amb una gota al mig de la tapa que encara no s’ha assecat. Com tots el llibre està en impecable estat i és una llàstima que no aprofitem aquesta oportunitat que algú ens està regalant i que signa amb una llàgrima que expressa el dolor amb que deixa allà els seus llibres. Demà en deixarem un de nostre a canvi.
I així vaig entendre que havia caigut en les mans d’una altra ànima sensible, amant també dels llibres i que tot i que començava una nova etapa per a mi, continuava estant en bones mans. I també havia comprés que aquell abandó era tot un acte de generositat, deixant-me allà perquè algú altre pogués gaudir d’allò que la Blau havia guardat durant tant de temps amb tanta estimació.

Incívics. Injustícia. Indignació.(II part)

2011-03-06T11:18:00.005+01:00

Fins la setmana passada el machupichu cabrón (sense ànims de generalitzar) que em va trencar el cotxe no va admetre la culpabilitat, suposo que pressionat per la policia que s’han portat força bé amb mi.

La meva companyia d’assegurances em va trucar per dir-me que ja podia portar el cotxe a peritar i a arreglar. Al taller em van deixar un cotxe de substitució que tenen per a socis del RACC. He circulat una setmana amb aquest discret vehicle, però com a mínim tenia cotxe. I divendres ja estava el meu llest i vaig anar-lo a recollir.

Just ahir a la tarda, surto a donar una volta i quan passo pel barri on vaig tenir l’accident llegeixo la matrícula d’un cotxe que em va semblar era la de l’implicat. Era el model del del cop, el mateix color i tenia un petit cop a la matricula de davant (per on m’havia picat a mi). “No pot ser, estic obsessionada” em vaig dir. Però al tornar a casa vaig voler tornar per allà i fixar-m’hi més. A casa vaig mirar la matrícula i, efectivament, HO ERA. Quina ràbia! Quina impotència!

L’últim cop que la poli em va trucar va ser per dir-me que estaven fent un informe al meu favor dient que ells podien assegurar que era ell. El personatge tenia el carnet retirat, es va presentar a comissaria a reclamar el cotxe begut, es va negar a fer la prova d’alcoholèmia, havia anat un altre dia a reclamar el seu cotxe de males maneres perquè el tenien al dipòsit i hem va dir que li havien posat quatre multes d’imports considerables i que “no se iba a ir de rositas” (paraules textuals de l’agent). Però visto lo visto, segur que va tenir abans ell el seu cotxe que jo el meu.

Jo hauria d’estar contenta (que de fet n’estic) de no haver-nos fet cap mal i de tenir la sort que com a mínim, encara que no decència, si que tenia assegurança i finalment tot se m’ha resolt favorablement. Però.... em van donar ganes de tornar allà i trencar-li un vidre o punxar-li una roda, o ratllar-li el lateral o fer-li una pintada amb esprai que posés el que és: machupichu cabrón.
Oi que m'enteneu?

A batzegades

2011-03-03T18:37:00.005+01:00

Aish! Així anem fent, a batzegades !
Uns dies dolents i altres pitjors. O així vaig fent jo en els darrers temps!
"¡Malos tiempos!" com va dir algú.
També diuen que desprès de la tempestad ve la calma.
Si ben mirat de frases fetes n'hi ha per tot. Se'n podria fer un llarg discurs amb molt de sentit i no les acabariem. Però jo, tot i que m'agraden força, ho deixo aquí que no estic d'humor.

Ara feia dies que no hi enllaçava música i tenia aquesta cançoneta en reserva per quan em vingués bé, i ves per on, ha arribat el seu moment. També es diu que "qui canta el seu mal espanta" (Veieu com no les acabariem!)

Mireu bé el video perquè hi surt la meva ciutat (0.44'-1.30'). Algú en reconeix els racons?
Disfruteu de la cançó.

Sostre de cotó fluix

2011-03-01T18:34:00.007+01:00

Em fa mal el cap i és culpa dels núvols.

O això vull pensar.

A vegades són els propis núvols els que ens atabalen i ens emboiren el pensament.

Perquè la veritat és que aquells altres a vegades són tan macos, posats allà dalt, i corrent amb el vent, i fent formes capritxoses...

No pararies de mirar-los i de deixar-te hipnotitzar per ells, i volar amb ells, lluny dels problemes, sentint-te acaronada per la suavitat de dits de cotofluix i amb un aroma fresc i suau.

Però els núvols, com els somnis, núvols són.

Joc literari 194è d'en Jesús M. Tibau: El tret traidor.

2011-02-23T18:04:00.004+01:00

En Jesús M. ens proposa un relat de gènere negre que càpiga en un post it.
Aquí el teniu:

Per a que ho pogueu llegir millor:

Aquella maleïda bala havia rebotat no sé on i havia canviat el seu trajecte incrustant-se al cap de l’Hug. Ja no hi podia fer res i no hi cabien sentimentalismes. L’Hug era mort, li rajava la sang cara avall mentre el Kim fugia amb el cor trencat i empassant-se les llàgrimes que li rodolaven per les galtes.

Mireu ara per tots els forats... (Actualitzat)

2011-02-21T21:15:00.012+01:00

La vostra creativitat ja està donant vida a la meva proposta.
Espero n'hagueu gaudit.
Aniré afegint aquí tots els links perquè en pugueu gaudir també tots.

Agraeixo la seva participació a:
Dissortat de En el bosque de la larga espera
Ric de Ricderiure bloc
Adbega de El meu racó
Garbí24 de Garbí24
Núria de Cassa Massa (aquest link és del bloc però el relat és aquí)
Carme de Col·lecció de moments

Elfreelang de Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

Montse de Fons d'armari
Sergi de La meva perdició

Jesús de Tens un racó dalt del món

Filadora de Fil a l'agulla

Rafel de La Cerdanya des de Can Fanga

i també (en castellà) a:
Scrit de Escrits
Lenore de La mala hora
Deomises de Es desclou la tenebra

i als qui ho faran pròximament.

La mirada des d'aquell forat

2011-02-19T13:11:00.003+01:00

La Núria de Casa Massa també ha volgut participar perquè li agrada escriure, però m'ha dit que com que el seu bloc no és de contingut literari (es deu pensar que nosaltres tenim mitja cadira a la república de les lletres catalanes...) millor que ho pengés jo aquí. Així que, vet aquí una altra versió de mirada pel forat:

Havia vist el forat al mur des que vivia en aquell pis atrotinat. El mur dividia un pati en dos, de poca cosa li servia, va pensar, perquè de moment, vivia tot sol en aquell edifici.
De cop, un dia va sentir moviment a l'altra banda del pati. Algú nou s'havia instal·lat al pis del costat. I va provar sort.
Des del forat, va veure-hi una dona, que li va semblar bonica i interessant. Estava tant de costat però, que gairebé només la intuïa.
De cop, es va sentir ben absurd i va retirar la vista.
L'endemà però, va tornar-hi. I aquella dona, era matinera i ja feinejava pel pati. Les plantes, la regadora, estendre roba, prendre el sol, tant li feia, era primavera i s'havia d'aprofitar aquella primera escalfor. Si feinejava per la cuina només la sentia i llavors se la imaginava. Va descobrir que allò també li agradava, potser més i tot que mirar-la directament.
Ell es creia formar part de la seva quotidianitat i el feia sentir bé, era una sensació agradable.
Vivia tranquil, perquè ella semblava no notar cap presència, cap espia, ni cap ull misteriós que la vigilés. Mai no havia fet cap moviment que li fes pensar que potser algú podia observar-la.
Quan hi va pensar, havien anat passant setmanes dies i ell s'ho havia agafat com a costum: sentia algun soroll (totes les finestres estaven obertes) i de seguida sortia, a mirar.
Ella s'havia convertit en una constant ja de la seva vida, en els darrers temps. Creia endevinar quan ella estava contenta o quan se sentia trista i quan no tenia ganes de fer res. De vegades, també escoltava les seves converses per telèfon i amb això coneixia també algun dels seus moviments.
Un vespre, ja entrada la tardor, va sentir cert rebombori. Semblava que hi havia una festa, potser ella celebrava alguna cosa.
Es va acostar com sempre al forat i sorprès, va veure que, ben a la vista, li havien deixat una nota: És el meu aniversari, perquè no em fas un regal entrant a casa per la porta?

"LA MIRADA DES D'AQUELL FORAT"

2011-02-12T09:58:00.006+01:00

En el temps que porto en la blogosfera he vist que una pràctica habitual són els jocs literaris. Primer n’era mera espectadora (lectora en aquest cas) i poc a poc vaig animar-me a treure-hi el cap de manera més activa i passar a ser-ne escriptora. I m’agrada molt. I ara fins i tot m’animo a proposar alguna cosa.
M’encanta la gent amb iniciativa. A mi m’agradaria tenir una idea brillant amb la que enganxar-vos però de moment fa un temps que en tinc una que em fa ballar el cap i que ara us presento. Aviso que no és ni original, ni genial, ni diferent, ni res especial, només n’és una més, però que espero hi participeu amb ganes tots els qui us agrada escriure i als que no tant, doncs que us animeu a provar. (També espero que el meu poder de convocatòria no sigui massa patètic, hauré de fer una mica de campanya i enviar alguns mails a qui em pugi ajudar en això del marketing…)
Bé, no m’enrotllo més i va aquí la proposta:
Es tracta de fer una petita (o mitjana) història sobre el que us suggereixi la foto que he titulat “La mirada des d’aquell forat”

La mirada des d'aquell forat
Arenys de mar, Maig 2010 x Laura T. Marcel

El format serà lliure, no vull tallar ales. Estaria bé un mínim de 300 paraules, però endavant cadascú amb la seva creativitat. S’acceptà tant poesia com prosa i del gènere que més us provoqui: romàntic-carrincló (rosa-pal), ciència ficció i/o futurista (gris metàl·lic), eròtico-festivo (roig passió), contes, misteri, por, negre, groc, lila i de qualsevol color.
No puc oferir sucosos premis, com fan alguns, i espero que, en el meu cas, només les ganes us encenguin el motor.
Podeu publicar el relat en el vostre bloc i posar-hi l’enllaç a aquestes bases per si algú més que ho veu s’anima a participar-hi. I quan ho tingueu, us agrairia el link corresponent en el comentaris d’aquesta entrada, per tenir controlat “l’allau” de textos. xDDD.
Avui és 12 de febrer, santa Eulàlia o santa Laia, un bonic nom per un bonic dia. Potser de moment no tanco la convocatòria amb cap data i en funció de l’èxit ja posaré els punt sobre les is, d’acord?
Doncs, endavant!!!

Ah! I si algú no té bloc o el té en aquests moments tancat o en repòs i hi vol participar, doncs que m'envii el relat al meu correu i ja el penjaré jo. Jo dono més facilitats que els bancs, ja ho veieu.

Incívics. Injustícia. Indignació.

2011-02-02T17:43:00.006+01:00

Estic indignada. Dilluns al vespre em van donar un cop al cotxe brutal. Ni jo ni el meu fill que anava amb mi ens vam fer res perquè no havia de ser, però podia haver estar bastant important. El cotxe no el puc agafar perquè la porta ha quedat despenjada, a part d'abonyegada i foradada. Però el més fort és tot el que va passar desprès del xoc.

El culpable (jo anava pel meu carril respectant les normes) va donar-se a la fuga. Em va deixar allà, amb el cotxe girat, la porta del darrere meu totalment enfonsada i creuada al mig del carrer, tremolant de l’ensurt i en estat de shock . En aquesta ocasió la col·laboració ciutadana va ser lloable. De seguida va venir un noi i em va dir que havia pres nota de la matricula. Li vaig demanar el telèfon per si el necessitava com a testimoni i me’l va donar. Una parella que hi havia a la vora també em van donar el nom i el telèfon per si el necessitava. Em van preguntar si estàvem bé i com que el cotxe funcionava vaig acabar d’arribar al destí. En acabar vaig anar a la policia a denunciar el fet.

La meva primera i grata sorpresa va ser que un altre testimoni ja havia anat a fer la denúncia del fet i la policia ja estaven buscant a l’individu. Al cap d’una mitja hora de ser allà va venir un senyor i em va reconèixer. Venia a dir a la policia també el que havia passat i el lloc on havia vist el cotxe que havia fugit, aparcat. Aquesta va ser la segona grata sorpresa.

I com us podeu imaginar després de tot això van venir les sorpreses ingrates. Van trucar a l’amo del cotxe i va dir que ell estava fora de la ciutat i que no sabia qui conduïa el seu cotxe. Després la policia em va dir que semblava que si que tenia assegurança però que sortia en la pàgina de Trànsit un missatge d’avís d’alguna cosa. Resulta que no tenia la ITV passada des del 2006. Més tard es va esbrinar que l’individu tenia el carnet de conduir retirat i que la policia sospitava que sí que era ell el que conduïa. Total que la cosa no pintava bé.

Però pitjor va pintar quan em vaig posar en contacte amb la companyia d’assegurances que d’entrada em va dir que la cosa seria lenta i que no m’asseguraven que se’m pagués la reparació encara que tingués assegurança si ell no reconeixia la culpa o assumia la responsabilitat com a propietari del vehicle.
No tinc paraules per a dir amb paciència el que sento i el que penso. Em plantejo si seguir pagant les meves assegurances o passar de tot com aquesta colla de delinqüents que circulen pel món i que queden immunes dels seus actes irresponsables. Està clar que la llei afavoreix als xoriços i que la justícia no ho és gens.
Ja tremolo del resultat del peritatge, perquè tinc bastant clar que d’entrada hauré de desembutxacar la pasta, que no serà poca, si vull tornar a conduir aviat el meu cotxe.

Quines penques!!!

Pandora al Congo

2011-01-30T17:07:00.007+01:00

Feia temps que tenia pendent la lectura de Pandora al Congo d'Albert Sánchez Piñol. Me l’havia comprat per recomanació d’un amic i allà estava, esperant el seu moment. I aquest va arribar.

He de dir que és un llibre que m’ha sorprès. No tenia ni idea de l‘argument i la veritat és que no es fàcil definir-lo. Diria que és original, sorprenent, una mica surrealista, diferent... està bé. Només bé. Vull dir que no m’ha agradat com m’esperava. Inclús hi ha hagut episodis en que se m’ha fet pesat. No m’ha fet pensar gaire, no m’ha remogut, però m’ha fet distreure unes quantes hores i al final guarda uns girs en que sembla tenir dues novel·les en una.
Malgrat tot, recomano la seva lectura.

190è joc literari: Ja no es fan jerseis de llana.

2011-01-26T18:15:00.003+01:00

Els amos havien tancat el negoci i jo no em sabia estar en un altre lloc que en aquell on havia passat pràcticament tots els dies de la meva vida. De ben petit em van portar a aquesta botigueta on cada tarda venien les clientes de la mestressa a aprendre a fer jerseis de llana.
La Neus era molt xerraire, no sabia estar ni sola ni callada. Pel matí no venia massa gent, les “marujes” tenien feina a casa seva, a fer llits, a passar l’aspiradora, a polir la casa i a preparar el dinar. I ella i jo passàvem moltes hores sols i quan li donava per xerrar m’explicava coses. Jo a vegades la mirava amb ulls de pena per a veure si s’adonava que m’estava atabalant amb aquells rotllos però ella ni així, xerra que xerraràs.
Per la tarda venien les dones del barri a fer punt. Algunes venien més que res a fet petar la xerrada també. Quanta solitud hi ha a les vides de la gent! Però mira, en alguns casos aquelles dones s’ajudaven les unes a les altres només escoltant-se i al final més que clientes moltes s’havien convertit en amigues. Pentinaven al més clenxat i si l’objectiu era femení, es posaven les botes. Però tot anava prou bé i no feien mal a ningú, només algun jerseiet pels nets de tant en tant.
I a mi totes em coneixien i em tractaven prou bé. Jo, quan la reunió era gran, em col·locava en el meu racó, controlant el carrer i veient passar la resta del món per fora, els qui portaven caçadores de pell o anoracs de nylon.
Però no tot dura eternament i alguna cosa anomenada crisi va fer que poc a poc les senyores deixessin de venir i finalment el negoci no rutlles gaire i es va haver de tancar.

I jo què? Què podia fer jo sense controlar com anava circulant el personal que no portava jerseis de llana? Quedar-me a casa tot el dia i escoltar només les dissertacions de la Neus era per a tornar-se loco. Així que xino-xano, cada tarda sortia sol a passeig i anava a vigilar el local, a veure si algú s’acostava benevolent, interessat en un cartell negre i vermell que havien penjat al vidre.De tant en tant algú es parava i semblava que s’apuntaven uns números en una màquina que tots portaven a les butxaques. I jo intentava distreure’m veient, des de dins, com anava el món per fora.

Constel·lacions familiars i altres

2011-01-24T21:15:00.006+01:00

Al fil de l’anterior post ve el tema de les constel·lacions del que fa temps tinc ganes de parlar. Fa ja uns anys vaig assistir a una xerrada al respecte de les constel·lacions familiars. Al cap d’un temps vaig llegir un article sobre les constel·lacions empresarials. I ara el tema ja s’extrapola a altres àmbits, fora del familiar i el laboral que és en els que hi passem la major part de les nostres vides i que les modelen per fora i per dintre, generant la nostra xarxa de relacions.

Em va semblar un tema molt interessant. Tots tenim els nostres punts de llum en cada una de les relacions que establim amb cada persona que passa per la nostra vida. N’hi ha que hi passen de manera molt conscient però n’hi ha que, tot i sent allà, ni ens hem adonat de com hi ha aparegut ni de com ens han influenciat. Recordo que em va impactar quan el ponent va remarcar la influència que exerceix sobre nosaltres alguna persona que ja és morta o que fins i tot ni l’hem conegut (un avi, un germà, etc.). Suposo que com que era el cas (jo tindria una germana que va morir abans de néixer jo), vaig trobar-li molt encert a una cosa en la que mai hi hauria pensat d’aquella manera i que a partir d’aquell moment vaig tenir molt clara.

Tots tenim la nostra constel·lació personal (familiars i amics) i la laboral (companys de feina, caps, etc.) en la que es donen relacions que afegim a la personal i d’altres que no. Tot crea un mapa de relacions interpersonals, una xarxa complexa en la que tothom que passa per la nostra vida, d’una manera o d’una altra, hi té un lloc. La importància que té cada lloc per a nosaltres modela el nostre ser i el nostre fer. Però TOTS hi tenen un lloc, d’una manera o d’una altra.

Aquest no és un tema intuïtiu, s’ha de rascar una mica i tot acaba sortint. De fet el guardar cada relació en el lloc adequat forma part de la nostra salut mental. I a vegades, quan les coses no són al lloc que els hi correspon, cal endreçar-les. Ja es porten a terme teràpies amb sessions sobre les constel·lacions personals. Ja sé que em llegiran alguns escèptics i no és que jo hi cregui amb fe cega en tot això, però no està de més saber que hi és, i poca broma. Algú es vol constel·lar?

Amor Platònic

2011-01-22T12:02:00.004+01:00

Qui no ha tingut o té algun amor platònic, més o menys real, més o menys distant, amb més o menys possibilitat de deixar de ser platònic? I qui, en aquest estat, no ha inventat coses, qui no ha fet néixer una altra persona que té l’aparença de qui ens agrada però es comporta com ens agradaria que ho fes? I al cap dels anys, qui ha oblidat a aquell amor platònic?

“Deixem d’estimar a una persona quan ens assabentem que s’ha mort? Per què hauríem de deixar d’estimar-la quan ens assabentem que no ha nascut?” Pandora al Congo, d’ Albert Sánchez Piñol

Paciència

2011-01-15T19:24:00.003+01:00

Les coses no són bufar i fer ampolles. Ja ho sé. I mentre no es solucionen les coses necessito lots i lots de "patience".

A escampar la boira!

2011-01-14T20:49:00.003+01:00

Quan a les 9 del matí el camí cap a la feina pinta així...

... de ben segur que no sabem com acabarà el dia, però probablement et serà molt temptador convidar a algú a anar a escampar la boira.

No m'agrada la boira. Em suggereix tristor, fred, misteri, perill, distància, hivern, depressió, foscor, silenci, olor a romàtic, ...

Té una petita part de romanticisme, però per a mí predomina més la part negra.

Trobo que la boira és l'escenari adient per a un enterrament i d'aquests, tot i que ja he començat l'any amb el primer, com menys millor.

Absències

2011-01-11T23:27:00.004+01:00

El dia 4/01 vaig publicar una nota d’ànims, perquè no volia que fos de comiat, a dos blocs que seguia i que amb l’any nou han decidit fer una parada, temporal o definitiva, qui sap...

Casualment aquests dies he llegit pots en el mateix sentit en dos blocs més. I els comentaris rebuts, més en els d’ells que en el meu (jo tinc molt pocs seguidors) m’han fet pensar força.

La Carme R. de Col·lecció de moments deia: Sempre hi ha algú que desapareix, i sap greu, i de moment el trobes a faltar. Però a la catosfera, com a la vida, les persones vénen i van i n'hi ha infinites per conèixer i per trobar i aviat d'altres ompliran el lloc de les que se n'han anat.

Estic gairebé d’acord amb tot, però no en el que aviat d’altres ompliran el lloc dels que se n’han anat.

Avui en dia es parla molt de les relacions líquides. Tot té un caràcter movedís estructural, en el context d’un món que flueix, imparable, es fuig dels compromisos i de la solidesa i tot en la societat ha adquirit aquest caràcter vulnerable, i la vida ja ha perdut aquell caràcter estable i sòlid que se li adjudicava. En aquest marc les relacions humanes cada vegada estan més contagiades d’aquesta inestabilitat i també s’han convertit en líquides i com a tal canvien constantment, s’escapen entre les mans, no es mantenen ni deixen pòsit.

Clar que una en aquest sentit és una mica xapada a l’antiga i s’esforça per solidificar el líquid i no amb fred precisament sinó amb tota la calidesa que fa falta per aconseguir-ho. I intenta crear pòsit, mantenir, estabilitzar, cuidar i guanyar, potser no multiplicar però si sumar.

Malgrat això no es pot ser romàntic fins a la ingenuïtat i pensar que tot és de color de rosa. La virtualitat ens ajuda a acostar-nos a molta gent i a fer amics, amics que poden passar del món virtual al món real o amb sentiments més reals que virtuals, però sempre hi haurà el qui s’amaga en la virtualitat, s’hi camufla, i mai arribarà a més podent-se desconnectar d’aquest món amb la mateixa facilitat que t’hi pots connectar. Tot això forma part del món líquid en el que ens movem. Només cal tenir una mica de tacte per a descobrir on hi ha química i on no hi ha res, perquè fins i tot amb el més profund anonimat la química es pot detectar.

Cada set onades

2011-01-07T19:09:00.004+01:00

Encara més ràpid que el primer m’he llegit “Cada set onades” esperant, suposo, el desenllaç de la historia, la resolució d’un amor que semblava impossible i que al final ha provocat l’impensable, ha fet posar les cartes sobre la taula i ha fet trencar la rutina i la conformitat del que semblava una roca forta.

Situacions tan reals, tan properes, tan actuals que deixen novament palès les múltiples xarxes de sentiments i apegos que ens fan més esclaus que lliures i que condicionen les nostres vides.

Amb les ales lligades no podem volar. Però és aquí quan apareix la setena onada, “que de vegades esclata. Sempre és aquesta, solament la setena onada. Perquè no es preocupa de res, és incauta i rebel, s’ho enduu tot per davant i ho renova tot. Per a ella no hi ha cap abans, només l’ara. I desprès tot és diferent. Millor o pitjor? Això tan sols poden jutjar-ho els que s’hi han deixat emportar, els que han tingut la valentia de lliurar-s’hi, de no resistir-se als seus encants.”

Contra el vent del nord

2011-01-05T19:01:00.004+01:00

M’he cruspit la lectura de “Contra el vent del nord” de Daniel Glattauer amb un tres i no res. De fet, avui mateix ja he començat amb la segona part, “Cada set onades”.
Es tracta d’una historia d’”enamorament virtual” que comença per l’enviament d’un mail per error i que poc a poc va teixint, a través del molts mails d’anada i tornada, una intensa relació, plena de sentiments i de reflexions.
La lectura és fresca, dinàmica, actual, suggestiva, divertida. Una lectura que pot semblar superficial però que en el fons planteja moltes més coses del que sembla a primera vista. Una lectura que, donats els temps actuals, ens pot fer sentir identificats en alguns aspectes als qui ens movem una mica per aquest món virtual.

“Escriu-me. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.”

Encarant el 2011...

2011-01-02T12:26:00.002+01:00

Reunits amb uns amics a casa celebrant el cap d’any se’m va acudir obrir un àlbum de fotos de fa temps, de les de paper de tota la vida.
I allò va ser la caixa de Pandora.
Primer feia gràcia els canvis físics: ara menys cabells, més de blancs, més quilos... desprès va ser anar recordant tants i tants moments, tanta i tanta gent, tants i tants llocs i tantes coses viscudes...
Hi hauríem passat hores. Què dic hores, dies! Passant pàgines i sorprenent-nos i recordant el que hi havia hagut en cada moment que immortalitzava cada tros de paper de 10x15.
Quants anys han passat, quantes etapes, i malgrat tot que joves ens sentim encara. Per nosaltres no passen els anys! O més ben dit, si que passen, però això no ens pesa, tot al contrari, ens omple de joia de veure tot el que hem evolucionat.
I ara ens toca afrontar un any difícil, una etapa familiar dura, un moment econòmic complicat, un futur incert, però encara no hem perdut les esperances de poder amb tot.
Per sobre de tot això ens tenim encara els uns als altres i que millor que això per a començar amb bon peu l’any nou, des de fa ja més de 20 anys.
BON ANY NOU!

Molt de camí per a fer...

2011-01-01T04:07:00.002+01:00

Caminante, son tus huellas el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nuncase ha de volver a pisar.

Caminante no hay caminosino estelas en la mar.

Antonio Machado

En aquest nou any ens toca fer el nostre propi camí. Vindrà amb penes i amb alegries, com sempre, i nosaltres hi haurem de posar l'energia per anar superant els reptes, el seny per triar bé les bifurcacions i la rauxa per deixar-nos anar de tant en tant i viure més que sobreviure.
Que així sigui!

BON NADAL

2010-12-23T14:49:00.005+01:00

Només desitjar-vos que sigueu molt feliços, tant els qui aquestes festes us posen contents com els qui us posen tristos, que de tot hi ha, però com que tot segueix rodant, hem de donar voltes...
Petons.

http://www.jacquielawson.com/viewcard.asp?code=2010673348626&source=jl99

11.12.10

2010-12-13T20:55:00.005+01:00

“Des de les tripes del cuc metàl·lic ja avanço cap al destí”. I va prémer el botó d’enviar.
Al cap de poc temps va rebre un sms al seu mòbil que només deia: “XD”.

Es disposava a viure una experiència nova, una mena de cita a cegues. Anava a conèixer una persona amb la que havia mantingut una interessant relació “epistolar” i que ja demanava escurçar distàncies i trencar la barrera de la virtualitat.

A partir del moment del clic ja semblava que no hi havia marxa enrere. De fet ella en cap moment s’havia plantejat un recular en aquesta història. En general encarava les coses amb valentia i un cop decidides era de les de tirar endavant. L’objectiu era prou net i clar per les dues bandes i no hi havia pors.

En l’hora llarga de trajecte però es va adonar del cúmul de diferents emocions que viatjaven amb ella. S’havia emportat el llibre que estava llegint amb l’esperança d’avançar força en la lectura ja que el viatge era llarg i també per a estar distreta, però no podia llegir, ni mirar el paisatge com va dir que faria ell. S’estava posant nerviosa i li venien al cap mil i una coses, incerteses, coses metafísiques, del que representaria allò, de com seria el primer moment del cara a cara...

El seu tren va arribar primer. Una estació molt més petita del que tocaria per la ciutat que era i poca gent per allà. Ell no hi era encara. Va recordar que li havia dit: “Si estàs allà quan jo arribi i no et veig, vine a buscar-me”. De seguida es va aturar un tren a l’altra via.
- Carai quina sincronització- va pensar ella.

No veia a la gent que havia baixat del tren. I quan aquest va marxar ja no quedava ningú a l’andana. Els pocs que havien baixat, eren tots sota el túnel que creuava per sota les vies. No sabia on esperar, si dreta a l’andana, si al costat de l’escala que pujava del túnel, si asseguda en un banc. Finalment va pujar tothom. Ell no.
- Anda, que si no es presenta! – li va passar pel cap.

Ni cinc minuts més tard un altre tren tornava a fer parada en aquella via. Segur que venia en aquell. Era l’hora que li havia dit. Es va asseure en un banc de l’estació. Des d'una posició de poder va anar observant qui pujava per l’escala. Li va fer un salt el cor quan el va veure aparèixer. El va reconèixer de seguida, amb les seves ulleres de sol fosques, tal i com se l’esperava i aparentment molt tranquil. Va tirar endavant i es va ficar dins les dependències de l’estació sense haver-la vist. Ella es va quedar asseguda al banc. Aquell era un moment indescriptible.
- Ara puc esperar que torni a sortir o podria inclús fer-me la boja.

Però no s’ho creia ni ella això. Ella no era així tot i que estava temptada d’observar-lo una estona de lluny, es va aixecar i va anar a buscar-lo a dins. La va veure venir i també la va reconèixer. Es van fer dos petons i van començar a caminar sense nord, per intuïció, amb una conversa banal per a trencar el gel i guardant molta distància.

El dia els acompanyava amb un sol magnífic i la ciutat, tot i amb els seus racons mal cuidats, era un entorn neutral força adequat. El primer cafè que van compartir va ajudar per desfer-se de la cuirassa més externa i per poder-se mirar una mica als ulls. Després d’un bon passeig per carrers i carrerons, el dinar. Tot i no encertar gaire amb el lloc, el racó els va proporcionar el clima adequat per a les confidències, per a compartir una bona estona de conversa sobre diversos temes que van anar sorgint: la feina, la família, diferents inquietuds... La distància ja era molt més curta.

El temps va passar molt ràpid. Un últim cafè abans de tancar la jornada i tornar cap a casa. La tarda d’hivern ja havia pintat de fosc el carrer. La temperatura havia baixat una mica i el mar seguia amb calma. Quan van arribar a l’estació el tren d’ella ja esperava. Allà va ser tot tan ràpid que gairebé no van poder ni acomiadar-se. Dos petons molt ràpids i una corredissa cap a l’andana de la via nº 2. Li va saber greu no poder ni fer-li adéu amb la mà des de la finestra. El parèntesis es tancava. De l’experiència en quedava un agradable gust de boca que deixava sentir les ganes de tornar-se a trobar. Esperava que allò signifiqués un punt d’inflexió en la seva amistat i que si fins ara es podia dir que havia cavalcat al llarg del pròleg, a partir d’ara quedava inaugurat ja el capítol primer.

John, encara et recordem.

2010-12-08T20:01:00.004+01:00

Encara que ja fa 30 anys, encara recordo la sensació que vaig tenir en conèixer la noticia quan anava camí de l’ institut al dia següent. M’ho va dir la Maribel, que sabia quant m’agradaven els Beatles. “Han matado a John Lennon”. Jo me la vaig mirar com dient: “Estàs tonta o què?” I molt seriosa, tant que em va fer veure que era veritat, em va dir: “Lo he oído en la radio”. Em va agafar un no sé què per dins que em va desmuntar. No m’ho podia creure i no en sabia res més. No teníem mòbil com ara en tenen tots els adolescents i no vaig poder parlar amb ningú més per a contrastar la tremenda notícia.
Desprès quan ja ho vaig veure per la TV no ho entenia i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes per veure la injustícia que havia permès que un boig acabés amb la vida d’una persona precisament pacífica i admirada per tants.
El seu llegat segueix viu, com ell per a tots a qui ens agradava.

JUGANT AL LLIT...

2010-12-05T11:17:00.002+01:00

Avui recordava aquells matins en que ben d’hora, els caps de setmana, venien els nens al llit a despertar-nos per a jugar. I es posaven a saltironar i pujaven per sobre nostre i reien com a bojos. Avui recordava amb enyorança aquells moments feliços. Quan de temps i quins temps!
Avui, han canviat molt les coses! Era tan dolça la innocència!
Gairebé tot té data de caducitat en aquesta vida i el temps passa sense adonar-nos-en. Els qui teniu fills menuts, gaudiu-los al màxim. Hi ha coses que ja no tornen!

El valor de viure

2010-12-01T00:24:00.001+01:00

Assistir a una xerrada de l’Alex Rovira, sempre és una garantía d’èxit.

Un cop més va ser així. El tema era: El valor de viure. I començava dient que una cosa és existir i una altra de ben diferent és viure. Quina sentencia, oi?

Doncs sí. La xerrada va girar al voltant de la necessitat de viure amb els ulls oberts. Prenem consciència del valor de les coses quan les perdem i llavors ja anem tard. Es tracta de prendre part activa de la nostra vida, no mirar-la des de la barrera. La paraula aigua no mulla. Per mullar-nos ens hem de tirar a la piscina. Hem de VIURE. Hem de merèixer la vida i això implica que hem de ser agents actius. Això a vegades porta a passar situacions dures, crisis, desgràcies... I digerir els processos essencials de l’existència costa. Ni la ciència ni la tecnologia encara no poden estalviar-nos aquest patir, però són coses que hem de passar per a créixer. Deia Eugeni Tries que en la vida calia morir varies vegades per després renéixer.

En aquesta època que ens toca viure a vegades vivim fent créixer el roser estirant-ne les fulles i així no apreciem el valor de res. Hem de frenar el ritme i triar i viure amb determinació la nostra vida.
Ahí es nada!

Temps era temps

2010-11-23T00:30:00.003+01:00

Ei, m'afegeixo a la proposta del Ferran i l'Assumpta.
Jo aquí devia tenir 2 ó 3 anyets. No em recordo del moment però si del meu nino Pepito que no desamparava. I això era a Ponts, quan encara hi vivia... no ha plogut res des de llavors!

Amic Nocturn

2010-11-12T00:29:00.003+01:00

Proposta de Tumateix

Des de feia temps no dormia bé. A la nit es despertava i el rellotge, amb el seu tic-tac, l’acompanyava en el seu insomni. Per tal de poder tornar a agafar el son, en lloc d’ovelles comptava tic-tacs o s’inventava jocs al ritme marcat pel seu amic nocturn.

My Princess, t'ho devia!!!

2010-11-10T19:31:00.001+01:00

La Princess és una persona sensacional. Li havia de dedicar aquesta entrada.

Recordo com si fos avui quan la vaig veure per primer cop en una saleta del costat de la recepció de l’empresa on jo treballava. Ella venia a fer una entrevista de feina i esperava amb paciència a que el Cap del Departament de Sistemes la rebés. La porta s’havia quedat una mica oberta i jo vaig sortir a tafanejar una mica perquè també havia de dedicar unes hores al meu departament i això volia dir que seriem companyes.
Al cap de pocs dies vaig saber que era la candidata seleccionada i no la vaig prevalorar. Des del principi ens vam entendre bé. Semblava fràgil però no ho era. Era treballadora, seriosa, divertida, intel·ligent, sarcàstica, tendra, persistent, pacient, ambiciosa, simpàtica, ... era genial.

Tot això no vaig descobrir-ho el primer dia ni el segon, és clar, tot va seguir el seu ritme, però de seguida es va crear un molt bon rollito amb ella i amb tots els companys que en aquells moments formàvem el Departament de Qualitat. Va ser com una glopada d’aire fresc. I va ser una època, d’aquelles glorioses, en les que tot rutllava a tope: ens ho passàvem bé, treballàvem a gust, portàvem a terme projectes interessants...

Però com res dura eternament es van produir alguns canvis que van destorotar una mica la cosa i alguns membres importants de l’equip van marxar, uns a la força i altres voluntàriament i es va trencar l’encant que en aquells moments vivíem.

Però amb la Princess ja s’havia teixit una bona amistat i ens hem seguit veient i vivint molts moments importants de les nostres vides. Juntes hem rigut MOLT. I juntes també hem plorat força. Amb els amics és tant important poder riure com poder plorar. Precisament són coses que no pots fer amb tothom. I tant ajuda una cosa com a vegades l’altra. I amb ella ho pots fer tot. Ella és capaç de dedicar unes vancances d’estiu a qualsevol projecte solidari en qualsevol racó del món, és capaç d’agafar un vol cap a Cambotja per a conèixer a un pallaso que la va captivar en un reportatge que va veure, és capaç de ficar-se dins un taud per interpretar una noia morta a Bagdad per la caiguda d'una bomba desprès d'una nit d'amor amb el seu home, i ho és també de demanar un batut de síndria al xiringuito de La Sal.

La Princess sempre em deia: “Yo de mayor quiero ser como tú”. I jo, us asseguro que li torno la floreta i que jo de gran, també vull ser com ella: Lluitadora, somniadora, valenta, polifacètica, amb una motxilla carregada d’experiències de tot tipus (i quan dic de tot tipus, vull dir exactament això, de tot tipus) a lo largo y ancho de este mundo i amb un sentit de l'humor sense igual, intel·ligent i mordaç ... i resumint-ho en una paraula: ENCANTADORA.

Doncs, my Princess, als teus peus, ja ho saps!!!

CONFIA

2010-11-04T00:13:00.004+01:00

L'atzar em va posar a les mans una cartolina amb aquesta frase:

SEGUEIX AMB CONFIANÇA LA DIRECCIÓ DELS TEUS SOMNIS,

VIU LA VIDA QUE SEMPRE HAS IMAGINAT I CONFIA.

EL PROFE

2010-10-24T23:48:00.005+02:00

Avui ha tocat teatre.

El Profe. Monòleg d'hora i mitja sobre l'exercici, bastant accidentat, de la professió de docent en una escola de secundària. La història d’un amor, d’una passió: la d’un mestre envers la seva professió, però també la història d’una frustració, d’una vocació no corresposta: la depriment història de la lluita quotidiana per a ensenyar qui no vol aprendre. Per formar qui no vol ser format, per resistir davant d’una classe feta de mirades buides, sense vida.

Tot i que la història es converteix en un drama absolut que m'ha semblat força dur, el que més esgarrifa és que no em semblava només teatre, em semblava un retrat bastant proper de moltes realitats en aquest camp en el nostre dia a dia.

Per a reflexionar.

L'obra és una crítica a força "actors" de l'obra (l'obra de l'ensenyament): als nens, als pares dels nens, a la societat en general davant del fet educatiu, als directors de les escoles que viuen per salvarse les espatlles i mantenir la galeria, als propis companys que es dediquen a buscar-se la manera d'escapar del drama que cadascú viu a la seva aula... i en definitiva que haguem canviat això perquè costa massa aconseguir portar a terme un sol exercici, el de pensar, el de fer que els nostres alumnes aprenguin a fer això PENSAR.

Insisteixo, per a reflexionar.

Lluna plena de tardor

2010-10-23T14:17:00.005+02:00

Encara hi ha llum, la tarda va caient, la fresca es present i obliga a afegir una jaqueta a les espatlles. Ja tenim aquí el temps de recollirse, les castanyes torrades i el porronet de vi dolç... la manta al sofà i la funda nòrdica al llit.

D'aquí una estoneta, quan es faci fosc, sortirà la lluna, avui plena, i lluirà al cel però es sentirà sola perquè amb el fred ningú sortirà a contemplar-la, però estarà allà, per si de cas, rodona i lluenta, amb cara de pena, però fidel com sempre. Jo pensaré en tu escoltant aquesta musiqueta de recolliment.

LAURA

2010-10-19T00:35:00.001+02:00

Avui també sento que és el meu sant.
I escolteu al Lluis com em canta la meva cançó. (segur que ja l’he postejat algun altre cop, però és taaaant maca!). Gaudiu-ne!

De la meva col·lecció de fotos de grafittis

Objectiu: Ser feliç.

2010-10-17T01:00:00.004+02:00

L’altre dia parlàvem a la classe del que volien ser els nens quan fossin grans. No ens cansem d’utilitzar aquests topismes, una vegada i una altra, per a diverses coses, quan en realitat aquesta pregunta és cada vegada més absurda.
Abans un nen naixia en una família d’advocats i gairebé podia dir que de gran en seria i si un nen deia que es volia guanyar la vida com a fuster, se li buscava un lloc per anar-hi a fer d’aprenent i ja tenia ofici de per vida. Però ara ni sabem el que volem, ni podem triar res, ni hi ha oportunitats, ni res és fàcil. Sabem que si volem ser alguna cosa el camí serà llarg i dur i la cosa concreta podrà ser o en podrà ser qualsevol altra relacionada o inclús no.
Molts nens volen ser veterinaris, altres famosos (actors, cantants o personatges televisius), altres de professions liberals. I, evidentment, sempre n’hi ha que et deixen sense paraules.
L’any passat el Joan em va dir: Jo vull ser quiosquer o lladre.
Evidentment vaig riure i vaig preguntar-li per què aquestes dues coses. “Quiosquer per tenir tots els cromos del món. Y sinó lladre perquè així tindria molts diners sense haver de fer res.”
A cap nen de la meva època se li hauria acudit una cosa com aquesta.
Però l’altre dia el Guillem encara em va sorprendre més quan em va dir: “Jo el que vull és ser feliç”.
Això tampoc se li hauria acudit a cap nen de la meva època, potser perquè en general amb molt poca cosa n’érem i ara que ho tenen tot no ho són gens.
Doncs mirem de col·laborar-hi tots en aquest objectiu tan ambiciós i tan important de fer feliços als nostres nens.