diumenge, 29 de gener de 2017

L'hora del piti


La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Gener 2017, en la seva 100ena edició. A veure si aconseguim 100 participacions!!!!

Com més lluny et tinc, més a prop et sento...

Contava un periodista, corresponsal a un país llunyà que des de la distància les amistats es cultiven d’una manera diferent. Afortunadament avui en dia, en aquestes coses la distància ja no és tal. Gràcies a Internet, e-mails, whatsaps, skipes,… podem estar en contacte quan volem i, gairebé com volem, amb els nostres. De moment, només hi ha una cosa encara insalvable: el cara a cara. I vull dir el cara a cara sense filtres. El joc de les mirades, els silencis, els somriures i mig somriures, les percepcions que no es desprenen de les paraules sinó de les feromones no són comparables  amb o sense una pantalla pel mig. I justament aquest filtre, inevitable en la distància, és el que dona intimitat i confiança  i et permet parlar de coses que no faries si quedessis amb un amic o amiga per a prendre un cafè. És justament això el que t’ajuda a aprofundir en qualsevol tema, a fer grans confidències, a sincerar-te sense reserves i a articular d’una manera molt sòlida els engranatges de l’amistat amb certes persones.
No sé si hi estareu o no d’acord, sobretot parlant des de l’experiència d’haver viscut una amistat en la distància.

En resum una mostra més del complicats que som, tots plegats. I si m’apureu, una de les moltes incoherències amb les que vivim la vida. Però en aquest cas un bon avantatge de la virtualitat.