Per què encara, després de
tants anys, em venen les llàgrimes als ulls quan recordo com em
preguntaves cada dia que com estava? Per què encara tinc gravades i
presents tantes i tantes reflexions que havíem fet i confessions que ens havíem dit sense mirar-nos als ulls? Per què encara em penedeixo
d'haver-me desgastat tant en subtileses que al final només potser
t'obligaven al mateix joc amb mi? Per què a vegades les coses són tant
complicades? Per què sento que en Sabina té tanta raó quan canta:
Tú que tanto me has enseñado.
Sabes mejor que yo que hasta los huesos.
Sólo calan los besos que no has dado.
Els petons que no hem fet...
ResponEliminaEns n'adonem quan ja no els podem fer.
Una abraçada còmplice, Laura...
ResponEliminaHi ha absències que costen molt de deixar enrere.
Malauradament no podem tornar enrere , sento que la melangia t'invadeixi....una abraçada !
ResponEliminaI pensem en allò que podia haver estat i no va ser...
ResponEliminaPetonets.
Només diré que aquesta cançó també em va fer mal una temporada. Que bona que és. Per la resta, avui sense paraules.
ResponEliminael perquè és fàcil de respondre: perquè va ser important.
ResponEliminaXavier: Potser mai és tard...
ResponEliminaCarme: Aquesta és una altra història...
Elfreelang: Agafar empenta i saldar comptes pendents, no té preu!
M.Roser: Si tant torna, per què serà?
Xexu: Viure les sensacions sobre la pròpia pell il·lustra molt bé les coses.
Joan: Que va ser important no hi ha cap mena de dubte, el pitjor és saber en quin grau encara ho és.