dimarts, 9 de juliol del 2013

Aferrada

Guardo el record sobre la meva pell d'aquella abraçada teva que em va fer estremir. Com cap altra abans i com cap altra després. Només dient-me "hola" em vas dir "no marxis". Però malgrat encara duia, i encara duc, l'emoció als meus ossos, havia de marxar i amb una gran dolor a la meva ànima només et podia respondre "mai t'oblidaré".
(Pel joc de Sa LLuna en el seu racó)

7 comentaris:

  1. Ostres, què trist, tu. Aquí ni les abraçades van servir de res...

    ResponElimina
  2. Van servir per guardar en el fons del cor tota aquella tendresa del moment!

    ResponElimina
  3. Ohhhh què tristó!
    Però si era inevitable, almenys es va endur aquest bell record...

    Moltes gràcies per participar!!
    En arribar a casa pujo l'enllaç.
    Aferradeteees!

    ResponElimina
  4. Segur que al final es retroben, les barreres sempre es trenquen

    ResponElimina
  5. Trist, però a vegades necessari...

    Molt bonic, però.

    ResponElimina
  6. He viscut aquest moment alguns cops... se'm trenca el cor de pensar-hi, però el record roman, tot i el comiat.

    Maco, com tot el que fa referència als sentiments sincers ( o literàriament ben confegits ).

    ResponElimina