De la llengua (3)

Ara, tal i com està l'actualitat en questió de llengua, immersió, bilingüisme i tot el fregat, potser em tocaria parlar-ne però només diré que espero poder seguir fent les classes en català a tots els meus alumnes. Ja em fot haver d'impartir castellà també en altres clases que no són la meva, però que hi farem. Jo estic per ensenyar el que calgui, tot el que pugui, per a fer del projectes de persona que tinc a les meves mans, uns éssers com cal, amb criteri per a poder ser justos i prendre el camí que millor els realitzi i que més pugui aportar a ells mateixos i a la resta de la societat. No vull perdre energies cridant pel català però no pararé de lluitar per ell, sense fer soroll i intentant aconseguir que l'estimin, no que l'odii ningú.

I del que volia parlar avui era d'una altra cosa.

Fa unes setmanes vaig anar a una actuació de Jotes Tortosines i altra música de les terres de l'Ebre. El show es deia OCU! a càrrec de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Vaig gaudir força de l'espectacle, que a part d'aportar una música interessant oferien un molt bon fin conductor amb un humor fresc i agradable que feia sentir-se a tothom còmode i relaxat.

En una de les presentacions de les seves cançons van fer la broma de les diferents maneres de parlar que tenim els catalans de més al nord, els de més al sud, el valencians, etc.

Deien:

Els uns diuen: quan vulguin que vinguin.

Els altres diuen: quan vulgon que vingon.

I encara uns altres diuen: quan vulguen que vinguen.

I si, si, tot i que ens faci somriure aquestes maneres de parlar que no són la nostra és així, però l'important és que ens entenem amb qualsevol vocal que hi posem i això no ha de ser mai motiu de conflicte sinó d'unió i riquesa.